Tortada de boudain noir i poma

La setmana passada van venir uns amics a sopar. Aquest cop cadascú portava un entrant de manera que la feina fos compartida. El sopar va ser a base de petits plats variats o "platillos" tal i com es feia a l'època del Baró de Maldà. Entre altres coses varem poder degustar uns farcellets d'ànec i chutney de figues, uns rotllos de pa suec i salmó amb crema de formatge, unes verrines de tomàquet i mozzarella i també una tortada de boudain noir i poma.És d'aquest darrer que avui us vull parlar.

Com ja sabeu el boudain noir és l'equivalent de la botifarra negre a Catalunya o de la morcilla a la resta d'Espanya.  La morcilla s'acosta més al boudain noir que la botifarra perquè ni l'una ni l'altre estan fetes amb carn de porc. La morcilla pot ser d'arròs o de ceba. El boudain noir sol ser de ceba o de poma per la variant procedent de les Antilles. En el nostre cas utilitzarem la de ceba però, si no en trobeu, estic convençut que amb botifarra negre quedaria igual de bo. 

Per preparar la tortada de boudain noir i poma utilitzarem el següent:

• 2 masses de pasta brisa 
• 3 pomes
• 3 boudains noir
• 1 ceba
• 30 g de mantega
• sal i pebre

Preparació

Tallem la poma a daus d'un centímetre i la ceba ben petita. Fem fondre la mantega en una paella i després enrossim la ceba. Hi afegim la poma, salpebrem, i la deixem fins que comenci a estar tova.  
La retirem del foc. Després tallem el boudain en talls d'un o dos centímetres i els passem per una paella fins que prenguin color. Els retirem i traiem la pell de manera que quedi una pasta homogènia. Mesclem la poma i el boudain. 

En un motllo posem la pasta brisa i la piquem amb una forquilla. Després hi repartim la poma i el boudain. Finalment la tapem amb una altra massa de pasta brisa. Tanquem bé tots els costats. Com sempre sobra una mica de massa, podem fer-ne figures si tenim motllos de fer galetes. 

Hi fem una petita xemeneia al centre fent-hi un forat i clavant-hi un petit tub fet amb paper de plata per permetre que surti l'aire calent i que no s'infli. 

La posem al forn a 200ºC, 30 minuts, fins que veiem que la massa és prou cuita.



Veureu que la combinació del boudain noir, que és una mica fort, i la poma, que és dolça, fan que el resultat sigui espectacular. 

Ben aviat...

Tot esperant la propera entrada que ja us puc dir quina és ("Pastís de boudain noir amb poma") us envio aquesta foto que vaig fer ahir i que m'agrada especialment. Les flors són d'un ram que vaig comprar a una parada que hi ha just a la sortida del RER i que les solen tenir molt maques.

Aquestes són especial Marc R. per fer-me perdonar, no d'haver-me oblidat del seu aniversari que no va ser el cas, però d'haver oblidat de trucar pels seus 17 anys Dimecres passat. 

El plaer de les petites coses

Advertència: qui esperi una entrada de cuina ja li dic ara que avui no és el cas. Tot el que trobareu relacionat amb aquest tema és la foto del pastís de la Olga que per a mi representa "El plaer de les petites coses". Ah! De vins tampoc. 

Avui hi ha canvi de plans. Així que qui vulgui seguir-me que ho faci, però "at your own risk"!


Mentre llegia el darrer llibre que he comprat de Jean d'Ormesson, "C'est une chose étrange à la fin que le monde", en el que a través la història de la humanitat reflexiona sobre els seus temes més clàssics com ara la Vida, el Món, Déu, la Mort (què ràpid que es resumeix tot plegat), pensava en la petitesa del nostre univers. Vull dir el nostre univers diari, aquest en el que ens llevem, esmorzem, anem a treballar, tornem, sopem i ens fiquem al llit. El nostre univers és ben petit, ben reduït, tancat, limitat. Ens movem, anem aquí i allà, però generalment tornem sempre al punt de partida.

L'altre univers, el d'allà fora, el que es troba més enllà dels nostres planetes, més enllà de les estrelles, aquest sí que és gran. Immens per ser més correctes. El d'allà fora està en expansió constant. Sempre en moviment, sempre més lluny. Des de l'explosió original, no ha deixat de recórrer camí, mai passant dos cops pel mateix lloc. Si us pareu un moment a pensar-hi fa gairebé vertigen.

Els humans som una espècie ben curiosa: o no ens plantegem res d'això i vivim la nostra vida com si fos la única cosa que existeix, o intentem entendre un munt de coses: el origen de les espècies, d'on venim, el perquè del Món, què hi havia abans la Gran Explosió i el que és encara més difícil de respondre, què trobarem després la mort. Suposo que aquestes, o algunes d'elles, són preguntes que tots nosaltres tard o d'hora ens acabem posant. A cadascú trobar resposta. Jo crec que començo a fer-me la meva petita idea. El temps, si me'n donen, l'anirà refinant. 

Jean d'Ormesson també té la seva. Ell ja fa molts anys que la perfila. Diguem que ja la té llesta. Per qui no el coneixeu és una persona molt agraïda. Agraïda del que li ha tocat viure. Cal dir que també és una persona que ha tingut sort amb el rol que li han donat. Però és també una persona en pau amb si mateixa i amb el món. I potser és això el que tant m'agrada d'ell.

Si haguéssim de tenir un objectiu en aquesta vida i només un, crec que hauria de ser aquest: poder viure en pau amb un mateix.

Thermomix o SuperChef?

 Quatre paraules per explicar-vos la meva primera experiència seriosa amb la SuperChef. Dic seriosa perquè ja fa unes setmanes que hem experimentat la SuperChef però com el llibre de receptes és minúscul, tot ha quedat en intents fallits d'improvisació.

Avui es tractava de prendre una recepta de base, inclosa en el manual de la SuperChef i aplicar-la al peu de la lletra. I quina és la recepta far de la Termo..., vull dir de lla SuperChef? Les croquetes. Doncs sí unes bones croquetes per aprofitar les restes de pollastre del Dissabte.

Però abans de començar us volia explicar una cosa curiosa que ja vaig remarcar aquest estiu mentre comparava les receptes de "Termomix - Un nuevo amanecer", que tot i la ridiculesa del títol és un bon llibre (vull dir que compleix el què s'espera d'un llibre de receptes d'un robot de cuina), i el llibre de la SuperChef. Si bé el primer té receptes per a tot i és molt complet, el segon compte amb quatre pàgines i evidentment té llacunes importants com demostra no fent cap referència a les masses bàsiques per a pastisseria, tipus la pasta de full o brisa.

La primera descoberta l'ha fet el meu costat empíric, quan he pensar en comparar la recepta de les croquetes que vénen en els dos llibres:

2 ous - 2 ous
150 de pernil - 150 de pernil
30g de ceba - 30 g de ceba
50g d'oli - 50 g                 (no, no he oblidat de què són els 50g, és que en el llibre de la SuperChef està en blanc..., seguim)
100g de margarina - 100g de margarina
170 de farina- 170 de farina
800g de llet - 800g de llet
i segueix:
"nuez moscada, pimienta y sal (dependiendo del ingrediente elegido)" - "nuez moscada, pimienta y sal (dependiendo del ingrediente elegido)"


Ummmm..., arribat a aquest punt moscat se m'està quedant el nas! Això no se'n deia plagi? No us copiaré tota la recepta que és exactament idèntica excepte que allí on l'un parla de velocitat 3,5 l'altra parla de velocitat 4 i és que la SuperCheeef no té fraccions de velocitats.

No us cregueu que em molesta. Amb un llibre tant reduït en receptes més val que les dues màquines operin de la mateixa manera, així els llibres son intercanviables. Suposo que no cal que us digui on es pot trobar "Un nuevo amanecer"...

Tornem a les croquetes... Aplico la recepta al peu de la lletra. Picar el pollastre, ok. Retirar-lo, ok. Afegir l'oli, la mantega i la ceba... Temps 3 minuts, ok, velocitat 4, ok, temperatura 120ºC, upsssss, problema! La temperatura no puja... Giro, giro, i res, la temperatura sempre a 0. Ara sí que em puja la mosca al nas. No pot ser que a la tercera vegada que l'utilitzem ja s'hagi espatllat. Giro a la dreta, a l'esquerra, sempre 0. No ens poséssim pas nerviosos. Llibre d'instruccions: girar el botó cap a la dreta per augmentar la temperatura, cap a l'esquerra per baixar-la. Ni cas. Això no funciona. Desmunto la tapa, trec la gerra la torno a col·locar. Tapo. Apago l'aparell, l'engego, giro la temperatura, sorpresa! Ara funciona. Estrany... 120 ºC, ok. Continuem. Temps 3 minuts. Velocitat 1, 2, 3, 3, 3... Impossible posar-ho a 4. Ara és quan entra en marxa de nou la maquinària empírica! Si a 4 la temperatura no puja i si a 0 la temperatura puja però la velocitat no arriba a 4 és que el robot no pot escalfar a velocitats més enllà de la 3. Misteri resolt. La gran pregunta és: com pot ser que el llibre demani escalfar a 120ºC a velocitat 4 quan només pot fer-ho a velocitat 1,2 o 3?  No pot ser un error tipogràfic quan es repeteix 4 vegades al llarg de la recepta!

A aquest punt estic mort de riure (més val riure que plorar). Segueixo la recepta tenint en compte aquest petit detall. Arribat el pas final, retiro la tapa. Apareix una massa blanquinosa, gairebé tísica. Com si en realitat la massa estigués a mitja cocció. Normalment ara hauria de tirar-hi els 2 ous durs, diu ell llibre, ratllats. El tallo com puc però queden a trossos. Els 10 segons a velocitat 5 no és suficient i apareix l'ou flotant. Aquí comença la improvisació, a grans mals, grans remeis: dos cops de trubo ben donats i tot queda fi. Provo la sal, no té gust a res, però ja no es tracta de la sal, ni de la nou moscada, aquí hi falta quelcom de més contundent. Una pastilla de gelatina de caldo de pollastre. Un parell de cops de turbo i llestos.

Les croquetes avui les hem salvades, però el que queda clar és que una diferència de preu de 700 euros per algun lloc s'havia de notar. El que no m'hauria esperat mai és que el llibre fos un plagi, i encara menys que ningú no hagi pres la pena de repassar i provar les receptes abans de comercialitzar un robot de cuina que tot i així costa uns quants diners.  Si més no, l'experiència ha estat interessant.

Pels qui tenen la Themomix, enhorabona.
Pels qui tenen la SuperChef, paciència.
Pels qui no en tenen cap, no us hi trenqueu la closca. L'opció, si n'hi ha, és clara.

Vins de la Toscana: Rosso di Montalcino

Aquest estiu hem passat uns dies a la Toscana escapant del fred i la pluja germànics. Tot un encert tenint en compte que hem canviat els 12ºC de Freibourg pels 25 de Siena.

A part de visitar els lloc més típics com Florència o Pissa també hem fet alguna escapada enològica. En particular vam anar al poble de Montalcino, que encara no coneixíem, on s'hi fa un dels vins coneguts de la Toscana: el Brunello di Montalcino.

Acabada la visita turística clàssica vàrem entrar en una botiga especialitzada en vins amb molt encert. I dic amb molt encert perquè normalment en tots els pobles de la Toscana hi ha més botigues per turistes que altra cosa. I totes elles tenen un punt en comú: et vendrien qualsevol cosa, la qualitat sempre en darrer lloc, comptant que segurament no hi tornaràs a posar els peus, si més no, en molt de temps. Sigui perquè Montalcino no és dels pobles més visitats, sigui perquè vàrem caure amb gràcia al bon lloc, la italiana que ens va aconsellar ho va fer amb molta mesura i encert.

El vi del que us vull parlar avui és el primer d'una sèrie de tres que ens va recomanar. El preu 11 Euros. Molt correcte. La denominació no és el Brunello di Montalcino, el més conegut, sinó el germà petit, el Rosso di Montalcino. El productor Collemattoni. L'any 2008. La denominació treballa la varietat Sangiovese pròpia a la Toscana. Un vi relativament jove, doncs. El sorprenent però, hi ho penso ara que estic escrivint aquestes línies, que 2008 és un vi de només 3 anys. Si hi hagués pensat en el moment d'obrir l'ampolla, m'hauria esperat un vi fort i molt tànnic. Però sorprenentment no ha estat així.

Es tracta dons d'un vi de color intens, molt tintat, amb tons violetes. Els aromes són propers als que podem trobar als vins del Priorat, fruits vermells, mora o cassís i amb certs tocs lleugers de vainilla i violeta. Després de la primera oxigenació no és un vi que sorprengui; segueix bastant en la línia inicial amb els aromes ja mencionats. Suposo que la joventut per algun lloc s'ha de notar. En boca no és ni àcid ni astringent. Això és el que més sorprèn en un vi del 2008. Molt equilibrat, com si hagués fet deu anys de reserva. Entra la mar de bé i es deixa veure amb tota facilitat. Què més es pot demanar a un vi? En algun moment vaig tenir la impressió de beure un Bordeus de 10 anys, excepte que no s'hi nota la fusta ni els aromes de sota bosc propis d'aquests darrers.

Per ultim us diré que mai he estat un fan dels vins italians. Tots els que havia provat fins ara eren forts i difícils de beure. Inclús aquells que m'han donat a tastar els italians. Però potser mai no havia tingut ocasió de provar un vi com aquest Rosso. Potser que aquest vi em farà canviar la meva opinió sobre els vins de la Toscana i dels vins italians en general. Tot es començar.

En tot cas, si mai aneu a Montalcino, a la plaça del castell, hi ha una botigueta que fa cantonada i té dues entrades. Deixeu que us facin tota l'explicació i deixeu-vos aconsellar. Veureu que és gent de fiar.

Arròs d'Arenys

Els arrossos sempre han estat el meu punt feble. Feble no tant pel que m'agraden, que m'agraden molt, sinó perquè mai no he aconseguit que em sortís del tot bé. Llibres n'he llegit molts i receptes n'he provat unes quantes més. Només cal, si no, veure les estanteries de casa. La meva referència amb temes d'arròs ha estat sempre "El llibre dels Arrossos" d'en Josep Lladonosa (veure referència al final de la recepta). A casa, la meva mare fa un arròs per llepar-s'hi els dits. Tot i així, tot i els bons mestres i les bones referències,  l'arròs ha estat sempre per a mi una assignatura pendent.

Pendent fins no fa massa. Fins fa tres setmanes per ser més exactes, quan passant uns dies a Sant Pol "la Tieta", la meva tieta, va portar petxines, musclos, llagostins i sèpia, tot fresc arribat d'Arenys de bon matí. Així que em vaig posar mans a la cassola per preparar aquest arròs d'Arenys. He de confessar que no les tenia totes i, sent un producte tant fresc i preuat com aquell, no volia imaginar-me què passaria si el resultat no era mínimament acceptable.

No cal que esperi al final per dir-vos que va ser tot un èxit. Per primera vegada l'arròs estava al seu punt, ni tou ni dur, saborós sense ser fort i molt presentable. En temes de qualitat sempre diem que un bon resultat no ho és si no saps repetir-lo. Us puc assegurar que he fet la prova. L'he repetit i ha sortit tant bo com la primera vegada.

Quin és el secret, doncs? Aquesta és la gran pregunta. Quin és el secret que fa que un arròs surti o no surti gustós? Reduir molt el sofregit perquè el gust es concentri? Ho he provat i no sempre em funciona. Deixar la sèpia fer xup-xup durant moltes hores? També ho he provat i no resulta. Utilitzar potenciadors de gust... Més val no continuar per aquí! El secret és molt més simple que tot això. El secret és la qualitat de la sèpia, gambes, musclos i petxines. Sento un aire de desil·lusió en l'ambient... Però aquesta és la única i vertadera realitat.

És cert que posar-hi les bosses marrons de la sèpia (crec que és el fel) ajuda. És cert.
És cert que aprofitar l'aigua dels musclos i les cloïsses que resulta de courer-los al vapor ajuda. És cert.
És cert que concentrar el sofregit i deixar-lo que enfosqueixi ajuda. És cert.

Però al cap i a la fi, l'arròs sortirà més reeixit quant més frescos siguin les quatre coses que hi posem.
Com a nota final us diré que la segona vegada que vaig provar de fer aquest arròs no eren productes d'Arenys. Però sí és cert que eren tant frescos com els primers i també més lleugers per a la butxaca.

En tot cas aquest és l'arròs d'Arenys que em va portar a aprovar aquesta assignatura pendent de fa molts anys.

Per 5 o 6 persones:

• 1/2 kg de musclos
• un bon grapat de cloïsses o dos (petxines)
• 4 o 5 sèpies amb el fel (contingut en unes bosses de color marró a l'alçada del cap)
• 3 llagostins per cap (15-18 en aquest cas)
• 1 parell de grans d'all
• 1 ceba i tomàquet (o sofregit si ja en teniu)
• 1/2 got de vi blanc sec tipus Tio Pepe (o si sou més atrevits..., proveu amb un Moscatell de Lustau, sorry Igna me l'he acabat!)
• arròs (una tassa de cafè per persona)
• aigua (seguint les proporcions de casa, dos cullerots d'aigua per cada tassa d'arròs)

Per preparar-lo:

Ben senzill.

Tot ben net i polit...
Els musclos: ja sabeu, ben rescats si porten molts paràsits i estirant els fils sempre del costat més estret cap al més ample.
Les cloïsses: per evitar sorpreses les poseu en una mica d'aigua just per cobrir-les amb dos cullerades de postre fent muntanya de sal. Deixeu-les una estona i després
Les gambes: a mi m'agrada retallar les antenes i les potes als llagostins per no trobar-les enmig de l'arròs.
fregueu les unes amb les altres repetidament durant una bona estona. Fent això deixen anar tota la porqueria i la sorra si en tinguessin.
La sèpia: oberta, neta, sense massa pell (al menys traurem la que sigui més evident de treure). Li tallem el cap per treure els ulls i la part dura de dins. Guardem el fel i tota la resta ben tallat a trossos.

Al vapor amb un raig d'aigua...
Els musclos i les les cloïsses: fins que s'obrin del tot. Les retirem del foc i deixem que refredi

Fregim...
Les gambes: amb una mica d'oli a la paella. Quan canvien de color les treiem. Atenció si les deixem massa queden seques i no valen res
La sèpia: tallada a trossos fins que es cargoli sobre si mateixa i es redueixi de mida. La reservem
La ceba: tallada a trosses petits en forma de daus, cisellada com dirien els francesos
L'all: després de treure-li la part germinada de l'interior i laminat
El tomàquet: també tallat petit si és natural. El deixarem que redueixi fins que comenci a prendre consistència pastosa

Afegim...
El vi: deixant-lo que evapori i redueixi una mica més el tomàquet
L'arròs: el remenem bé perquè s'unti bé d'oli i de tomàquet
L'aigua: comencem per la que deixen anar els musclos i les cloïsses fent atenció de no abocar la brutícia que puguin haver deixat anar. I completem amb aigua que hem posat a bullir a part per arribar a fer les dos mesures d'aigua per una d'arròs
La sèpia: la repartim uniformement
Els musclos i les cloïsses: a les que haureu tret la major part de les closques però n'haureu deixat una per cap (m'encanta l'arròs que queda presoner dins dels musclos i les petxines!)
Les gambes: també ben repartides

Deixem coure...
primer a foc fort uns minuts després a foc més suau uns 12-15 minuts fins quan comenceu a dubtar si s'enganxa als queixals o no. Atenció els temps de cocció depenen molt de l'aigua i del lloc on us trobeu segons l'alçada. Si veieu que encara és dur i que ja no té líquid, podeu afegir-ne una mica més. No dubteu a remenar-lo. Allò que no s'ha de tocar és molt subjectiu; si afegiu aigua netegeu l'arròs i la substància se'n va al fons. És la millor manera perquè perdi tot el gust.

Un cop cuit...
el traiem del foc i el tapem amb un diari el temps que tothom sigui a taula. Durant aquests minuts acabarà d'agafar el punt bo de cocció i es refredarà una mica.

Us asseguro que és senzill. Porta temps, això sí. Però qui es posa a fer un arròs és per plaer, no per obligació, i allí on hi ha plaer el temps no compta.

Bon profit!

Gall salsa misso i soja

Després del fetge, avui ha tocat gall. Anem baixant el contingut del congelador. 

Anava a preparar la recepta de gall (coq au vin) que ja he fet alguna altra vagada, quan m'he adonat que era massa tard, que calia haver marinat el gall tota la nit. Així que he hagut de passar al pla B. El pla B..., no hi havia pla B, així que he aplicat el pla C, el de la improvisació. I com sempre els plans C solen ser els que surten millor, aquest no n'ha fet excepció.

A l'olla a pressió..., que no en teniu...?, un altre dia en parlem de l'olla a pressió i de si tenir-ne o no... Però es que encara hi ha algú que no en tingui?! En fi, com deia, a l'olla a pressió, poseu-hi el gall amb una mica d'oli calent (jo hi afegeixo una mica de greix d'oca..., ja coneixeu la meva debilitat per aquest greix). Fregiu-lo una mica, mentre peleu una o dues cebes que les tallareu a trossos i les hi tirareu. Ara obriu la nevera i mireu quines restes teniu. A casa hi he trobat un tros arrossinat de cansalada, un pot obert amb un cul d'olives verdes, uns xampinyons mig tous però que encara guardaven la dignitat, un pot de melmelada ple de misso de la darrera vegada que vaig preparar el salmó, sesam, misso i teriyaqki... Misso al gall? Hi com quedaria, m'he preguntat... Per conèixer la resposta el millor: tot a l'olla. Després hi he afegit un raig de salsa de soja per completar el toc oriental i una mica de farina per espessir el suc. Una mica d'aigua per cobrir el gall. Tapat. Pressió al 2 o posició carn. 37 minuts, ni més ni menys. 

Mentre el gall es feia he anat a comprar i al tornar només ha calgut treure el gall, les olives, la ceba i el xampinyons per poder reduir una mica la salsa i espessir-la al punt. 

El resultat visual podeu jutjar vosaltres mateixos. El gustatiu..., si em voleu creure, estava ka-ti-kagas (perdó per l'expressió, però a casa ha estat unanim). I és que el misso és molt, però que molt gustós. 

P.S. Les patates també les hem acabades!

Us deixo tranquils unes setmanes, me'n vaig de vacances!

Fetge desglaçat amb licor de préssec

Fa setmanes que teniem dos trossos de fetge al congelador que no trobàvem el moment de preparar. Aquesta setmana hem estat liquidant tot el que hem pogut per deixar el menys possible durant les vacances que ja s'anuncien. Finalment no hi ha hagut escapatòria. Ha estat el torn del fetge.

De petit, a casa, la meva mare feia fetge de tant en tant. A mi sempre m'havia atret perquè un cop fregit sempre queda torradet i m'entrava pels ulls. Però un cop a la boca no podia suportar la seva textura. Per sort els gustos canvien amb el temps i ara ja m'agrada.No deixa de ser que la meva única referència és el fetge a la veneciana que preparen els restaurant italians de vora la feina; és un fetge preparat amb ceba, més aviat dolç. D'aquí la idea de preparar-lo amb el licor de préssec. 

L'elaboració és relativament facil: es fregeixen els trossos de fetge en una paella amb una mica d'oli. Els francesos sempre et pregunten si el vols rosé, és a dir ni massa cru, ni massa cuit. Un cop al punt, es retiren. A la mateixa paella es treu l'excés de greix i s'hi tiren uns quants xampinyons tallats lamines. Si deixen anar aigua, deixem que s'evapori. Quan ja son cuits i tirem un bon raig de licor de préssec (aquí es tracta de tenir imaginació i utilitzar el que es tingui més a ma). Deixem que s'evapori. Acabem per tirar-hi un raig de crema de llet. Remanem perquè agafi el gust de tot plegat i ja ho podem treure del foc.  

Pels qui tinguin interès, aquesta és la tècnica del desglaçat i es pot aplicar a tot tipus de fregits en paella. Els millors resultats els tindreu per animar un bistec avorrit i tísic, d'aquells que no ve gens de gust menjar. 

Els vins de la Vall del Roina

Fa dies que no tinc ocasió d'enviar res al blog. Entre viatges i visites he estat molt ocupat. Però l'altre dia em demanaven pel vins de la Vall de Roina i he pensat que es una bona ocasió per tornar a donar vida al blog.

Els vins del Roina no tenen ni el renom dels de Borgonya ni la qualitat dels Bordeus. Havien tingut gran renom cap al segle XVIII quan honoraven les taules de papes i emperadors.  Però entre fil·loxeres, guerres mundials i les diferents crisis dels anys 30 que van portar la gent a deixar les terres per treballar a la indústria, les vinyes del Roina van perdre molt. Fins i tot alguna denominació d'origen (AOC a França) va estar prop de desaparèixer. Durant el segle XX, però, la qualitat ha tornat a la regió produint vins a preus accessibles mentre els Bordeus es disparaven i els Borgonyes eren introbables. 

La Vall del Roina es divideix una zona al nord de gran qualitat amb vins elaborats a partir d'una o dues varietats de raïm (syrah principalment) i que es poden guardar uns quants anys i la zona sud de més quantitat, amb vins fets a partir d'una mescla de diferents varietats de raïm però que s'han de prendre relativament joves.  Són vins més mediterranis, més lleugers. Hi ha però una excepció com veurem mes endavant. Tant al nord con al sud hi ha varies denominacions d'origen però les més interessants són aquestes: 

Al sud de Lió, entre Vienne i Valence hi trobem:

• Côte-Rôtie (raïms syrah i vioyier): són vins de color granat intens, elegants, de graduació elevada amb sabors molt pronunciats. Vins principalment de guarda però difícils de trobar
• Saint-Joseph (syrah): molt afruitats i lleugers
• Crozes-Hermitage (syrah): vins carnosos amb aromes de violeta bons per envellir

Al sud entre Valence i Avinyó hi trobem:

• Châteauneuf-du-Pape (fins a 13 varietats de raïm segons el productor): vi generós, d'alta graduació i de color púrpura. Evoluciona ràpidament després d'alguns anys de guarda
• Gigondas: recorden els Chateauneuf-du-Pape, generosos i potents

Existeix una denominació d'origen Côte du Rhône  i una altra Côte du Rhône Village que sol portar a confusió perquè és fàcil prendre aquestes denominacions d'origen com a denominacions que engloben tots els vins de la regió. Com ja hem vist, això no és així. 

D'entre totes les AOCs, si n'hagués de salvar una, em quedaria sens dubte amb la de Châteauneuf-du-Pape. I com sol passar, també és la més cara de totes elles.

El plaer de les petites coses: el pa

 Es curiós com per un no res ens podem trobar transportats a un altre lloc a un altre temps. A vegades pot ser una melodia, una imatge o un paisatge, però també un sabor o un aroma. És increïble com la nostra memòria és sobretot visual i auditiva. Sovint quan pensem veiem aquella persona, aquell moment i reproduïm una conversa que em tingut o unes paraules que ens han dit (i quantes converses ens repetim incessantment que feríem millor d'oblidar! Però aquest és un altre tema). És el mecanisme sobretot de la memòria voluntària, si m'hi puc referir així. Perquè hi ha una altra memòria, la involuntària. I qui o què desperta aquesta memòria? El perfum d'algú que creuem al carrer i que ens recorda aquella persona que fa tant de temps que no hem vist, l'aroma de la nou moscada que ens recorda les croquetes fetes a casa. O la canyella que ens transporta al dies d'infantesa i que ens recorda aquells flams que menjàvem al restaurant de l'escola i que creiem haver oblidat. La memòria és un mecanisme d'allò més fascinant, ple de sorpreses i regals.

Com moltes tardes he passat a comprar el pa. Anava camí de casa, la meva "graines" a la mà. Sento encara l'escalfor del pa acabat de sortit del forn. Sí, aquí el pa encara es cou matí, migdia i tarda. Arribant a casa he volgut aguantar la baguette amb l'altre mà per poder treure les claus de la butxaca i en aquest moviment m'ha pujat l'aroma calent de pa torrat i en un tres i no res m'he trobat en plena Cerdanya en aquell temps en què compràvem pa "del vostre". Pa del que venien als vilatans amassat i cuit pel propi forner i no el de la panificadora que donaven als Barcelonins. La crosta ben cruixent i esculpida, una mica torrada, la molla flonja i suau. Pa que menjàvem amb avidesa amb tomàquet o simplement amb una mica d'oli i sal. Un segon, tan sols, ha estat suficient per traslladar-me a una altra època, a un altre indret. Un simple aroma ha despertar mil records al fi fons de la memòria. 

Estem tant habituats a pensar en imatges i sons que a vegades oblidem que tenim altres sentits: el tacte, toquem mil objectes al dia i no som capaços de sentir la frescor de les claus a la butxaca, l'oïda, tant acostumats com estem al soroll de la ciutat ja no sentim el cant dels ocells amagats entre les branques dels arbres o l'olfacte, diuen el menys desenvolupat de tots els sentits, però potser el més incomprès de tots ells.

Deixeu-vos seduir pels mil aromes que ens envolten, el del pa, el de l'oli i el de totes aquestes petites coses que formen part de tants moments que són, finalment, les nostres vides.