dissabte, 31 de desembre de 2016

Cap d'Any i arròs amb llamàntol


En aquest darrer dia de l'any la gent sol fer balanç dels darrers mesos i bons propòsits pels mesos a venir. Com si avui a mitjanit tanquéssim una caixa per obrir-ne una de nova. Com si avui fos la gran oportunitat per reprendre tot de nou. Aquesta forma de veure les coses pot ser per alguns encoratjadora i per altres esperançadora. Jo prefereixo viure aquest final d'any altrament.

Us heu adonat que ens passem la vida mirant enrere fent balanç dels dies passats, bons o dolents, o fent plans pel futur i esperant aquell dia en què serem feliços quan..., o què bé ens ho passarem el dia que... I entre passat i futur anem tancant caixes i empilant-les sense adonar-nos que la vida és avui, és ara, és aquest instant precís.

Preneu uns instants per asseure-us en la tranquil·litat del moment. En aquest silenci que sou vosaltres mateixos. Preneu un moment per fer un pas enrere i allunyar-vos de tot el que us envolta, d'aquest brogit constant, de familiars, amics o desconeguts del carrer. Quedeu-vos amb la millor companyia que és la presència del moment i degusteu-la com degustaríeu un glop del millor vi. Aquesta és la realitat, l'única realitat. I és aquí mateix on trobareu la felicitat, independentment del que hàgiu viscut o del que vindrà.

I aprofitant d'aquesta tranquil·litat us proposo un plat per celebrar aquest moment de quietud, aquest moment de festa, un arròs amb llamàntol que vaig fer per primera vegada fa un parell de dies però que va agradar a tothom. Compreu 3 llamàntols que tallareu en trossos, separareu el cap i les pinces. Amb un martell cal donar uns cops a les pinces i al cap per trencar-ne l'estructura. Atenció que deixa anar molta aigua i esquitxa. Després passeu-ho tot per la paella i retireu-ho. Feu un sofregit de pebrot verd, vermell, all i ceba. Sofregiu l'arròs i cobriu amb aigua que haureu fet bullir amb els caps dels llamàntols. Deixeu l'arròs una mica caldós. No us decebrà!

Ho podeu fer per aquest vespre si encara no teiu cap idea o demà dia de Cap d'any. O potser un altre dia.

Avui, però, penseu a prendre uns segons entre campanada i campanada per quedar-vos amb vosaltres mateixos, per trobar aquesta quietud en mig de tot aquest brogit que representa la nit de Cap d'Any i apreneu a retrobar-vos i a començar a viure sent plenament conscients de cada moment, de l'única realitat, d'aquest moment que és ara i no oblideu de ser feliços.

Us desitjo a tots, fidels amics, el millor per aquest nou any 2017!


diumenge, 18 de desembre de 2016

Crema de nyàmeres



Si teniu poques idees per aquest final d'any 2016, si busqueu un plat per reconfortar-vos en aquestes nits fredes de principi d'hivern, si senzillament esteu cansats i avorrits d'acabar menjant sempre el mateix, aquí us deixo aquesta proposta d'una crema de nyàmera, bona, suau i reconfortant. Si no coneixeu què són les nyàmeres, aquesta és la vostra oportunitat de descobrir-les i si us animeu de provar-les.

La nyàmera, poc coneguda en general, és un tubercle anomenat també bataca o patata de canya. A altres països se la coneix com a carxofa de Jerusalem o tòfona del Canadà. Aquí a França se n'hi diu topinambour.


La nyàmera havia desaparegut de les cuines en favor de la patata, però fa uns anys es va recuperar i ara mateix és present fins i tot a la carta d'alguns restaurants. El sabor del topinambour és molt suau i pot recordar lleugerament la carxofa. Sovint s'hi afegeix algun tipus d'acompanyament per contrastar amb la crema: gambes, trossets de pernil o fins i tot uns caragols.
Per preparar la crema és ben senzill: tallem una mica de ceba ben petita i la fem suar en una cassola amb una mica d'oli. Després pelem les nyàmeres i les tallem a dauets com si fos patata. Les deixem coure uns deu minuts amb la ceba i després vint minuts més amb un litre d'aigua. Un cop cuit salpebrem i ho passem per la batedora per deixar una crema ben fina. Per acabar l'aclarim amb una mica de llet o l'espessim amb nata al gust.
A França el topinambour deu el seu nom a una tribu originària del Brasil anomenada Topinamboux de la qual alguns indígenes van ser portats a França l'any 1613 com a curiositat i per divertir al personal, Richelieu, Madame de Sévigné i companyia. El tubercle havia estat portat a la mateixa època però procedent d'Amèrica del Nord. Curiositat per curiositat, indígenes i tubercle van ser amalgamats i es creà una confusió que ha durat fins els nostres dies.