Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris plats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris plats. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 de juliol del 2016

Salsa i macarrons a l'arrabbiata


En aquesta època de l'any solc quedar-me sol a casa. La família se'n va de vacances aprofitant del bon temps que fa per les nostres terres i fugint de la inestabilitat del nord. El fet de quedar-me sol dóna peu a uns dies de reflexió i d'introspecció, que trobo molt enriquidor. És com aquell que se'n va uns dies a resguardar-se en la tranquil·litat d'un monestir o l'altre que es retira en un grup de meditació. La introspecció és qüestionar-se un mateix, preguntar-se per les creences pròpies, aquelles certituds que tots ens hem forjat, sigui perquè ens les hem construïdes, sigui perquè ens les han donades (per no dir imposades). Planyo tot aquell que no es posa mai en qüestió.

Des de fa un temps intento retrobar un cert benestar que he viscut però que, en algun moment al llarg dels darrers mesos, he perdut. Un estat de felicitat en el que un se sent bé amb si mateix i amb els altres. Moments en el que un és tolerant, accepta les coses com venen i els que l'envolten sense més ni més. Un estat en què un es preocupa més dels altres que de si mateix.

Avui, llegint a la Massrine Reza, topo amb aquestes paraules: "el benestar, la felicitat no són altra cosa que l'absència total de lluita". Hi ha moments en què un llegeix certes paraules que li van directament al cor. Sense estar necessàriament segur d'haver-les entès, es produeix una certa ressonància en el més profund d'un mateix. I és en aquest moment que un ho sap: aquí rau tota la veritat. L'"absència total de lluita", aquest és el secret. No cal llegir més.

És possiblement això el que m'atreu tant de la cuina. Mentre cuino hi ha una absència total de lluita. No hi ha preocupacions. No intento canviar les coses. Tot està bé tal com és. La vida és el que és i està bé així. Pura perfecció. Justa la fusta. I quan no hi ha lluita, hi ha felicitat, "épanouissement".


Pico una ceba, un all, uns tomàquets. Estic jo, la ceba, l'all, els tomàquets. No hi ha res més. Jo, els productes i el ganivet que m'acompanya. Zas, zas, zas. A poc a poc. Cada cop més fi. Una mica de bitxo. Zas, zas, zas. Una mica de llardons. Zas, zas, zas. La paella, una mica d'oli, els llardons, la ceba, l'all i el bitxo. Després els tomàquets. Xiisss, xissss, xisss, Blub, blub, blub. Una mica d'aigua. Sal i pebre. I a partir de productes ben naturals, una salsa arrabbiata pren forma, color, olor. Em confonc amb la natura. M'hi abandono. I sóc natura. Sóc aliment. Sóc l'aigua que cou els macarrons, la sal que hi dissolc. Sóc els macarrons i el vapor que penetra l'aire. Sóc aire i el cel que l'acull. Sóc tot. Sóc llibertat. Sóc absència de lluita. Sóc felicitat.



(Trobareu el detall de la recepta en els comentaris)


dilluns, 20 de juliol del 2015

Carbassó confitat amb menta i oliva negra


Quan arriba l'estiu és bo trobar plats frescos i lleugers. Frescos no en el sentit que es mengin freds però que deixin una sensació de frescor en la boca després d'haver-los menjat.

Això és el que trobem en aquest recepta, típicament de dieta vegetariana mediterrània en la que el carbassó combina fantàsticament bé amb la menta que aporta aquest punt de frescor i amb l'oliva negra que desperta les papil·les si de cas s'haguessin adormit.

El carbassó preparat d'aquesta manera tant es pot menjar fred com calent. En aquest darrer cas es pot acompanyar de bulgur, un cereal procedent de Turquia però que s'utilitza de més en més dins de la conca del Mediterrani.

La recepta l'he trobada dins d'un llibre que recull la cuina que es fa a la Falaise Verte, un centre Zen que es troba a l'Ardèche, a França, on avui la Leticia n'ha reprès els fogons i prepara una cuina a base de productes biològics, locals i 100% vegetariana. Són receptes simples que alimenten els bonzes budistes i on s'aprofita tot i no es tira res. Una lliçó de senzillesa, d'humilitat i de respecte de la terra i el sòl com la que podríem trobar a Poblet o qualsevol altre centre de tradició Cristiana.

La recepta és ben senzilla, tallarem el carbassó a rodanxes ben fines i el posarem en una paella amb una mica d'oli i a foc ben baix deixarem que confiti durant una bona estona en la seva pròpia aigua (o n'hi afegireu si no en treuen gens), amb les fulles de menta picades (un bon grapat) i les olives negres tallades per la meitat.

Si ho mengeu calent, el bulgur es cou com si fos arròs, segons les indicacions del paquet.  En aquest cas a mi m'agrada combinar el bulgur a temperatura ambient amb el carbassó una mica més calent per crear un petit contraste.

Perquè la cuina vegetariana sigui equilibrada necessitem a més d'un cereal i una verdura cuita, una verdura crua. Podeu preparar una mica d'amanida de tomàquet o de pastanaga com vaig fer jo.





Si us deixeu caure per la Falaise Verte, després de dinar i un cop feta la digestió Mestre Jyoji us invitarà a participar a una sessió de zazen, la meditació segons la tradició budista japonesa, en el magnífic dojo Le Repaire des Lions.


Tota una experiència de recolliment, de pau i de tranquil·litat.

dilluns, 6 d’abril del 2015

Conill amb carxofes i pesols



Fa uns dies parlant amb un amic em comentava que el seu producte favorit són els pèsols. A ell també li agrada cuinar i els utilitza per fer molts plats. Em va ensenyar un ou poché sobre un llit de crema de pèsols que semblava que hi cantessin els àngels. 
El cert és que a mi també m'agrada molt utilitzar els pèsols frescos. M'ho passo bé desgranant-los, jo diria que em relaxa i tot.
En tot cas, arrel d'aquesta darrera rencontre amb el meu amic Pasquale, he recuperat les fotos d'un conill amb pèsols que vaig fer fa unes setmanes. Fins ara no havia trobat el temps per escriure quatre línies que les acompanyessin. 
Aquest plat té un doble mèrit, el d'utilitzar pèsols, un, i el d'utilitzar carxofes, dos. Les carxofes ha estat un descobriment recent. Sempre m'havia fet por enfrontar-m'hi, però aquí n'hi ha tantes quan és l'època, que sempre m'havia fet certa recança no fer-ne res. Finalment he descobert que no n'hi ha per tant, i que són molt més dòcils del què sembla. 


En tot cas la recepta és d'allò més bàsica:
Sofregim una mica de ceba, daurem el conill, un bon raig de vi blanc i una mica d'aigua per que pugui coure. Afegim les carxofes que s'estovin i finalment els pèsols que necessiten ben poc temps. Un cop tot ben cuit podem apagar i atacar!
Aquest n'és el resultat. 


 Bon apetit!



diumenge, 29 de juny del 2014

Broqueta de pollastre al curry tandori (molt suau)


El tandoor és un forn utilitzat al nord de la Índia però que amb el temps s'ha popularitzat a una gran part de l'Àsia. Aquest forn no serveix només per coure els naans, pans fets de farina de blat i cuits enganxats a la paret del forn, però tot tipus de plat guisat a base de pollastre, xai o peix. La cuina que en resulta se n'hi diu tandori.

Les broquetes que hem preparat aquest cap de setmana no han estat cuites en un tandoor, però no per això estaven menys gustoses. Com per tots els curris, el secret està en la mescla d'espècies i la qualitat d'aquestes. Jo prefereixo de llarg el curry que venen fet una pasta més que el que és sec. Els trobo més fàcils de dosificar i molt més gustosos. Patak's és una bona marca però n'hi ha d'altres.

Per preparar les broquetes tandori primer cal preparar la pasta de curry tandori: preneu en un bol dos cullerades soperes de curry suau en pasta, mescleu-lo amb un iogurt grec i el suc d'una llimona verda. Un cop obtindreu una pasta ben homogènia afegiu-hi els pits de pollastre tallats a trossos. Deixeu-ho macerar una bona hora (o d'un dia per l'altre si us hi heu posat amb temps).

Si teniu barbacoa només us caldrà punxar el pollastre a les broquetes i coure-les. Però com que el tema barbacoa és només per uns quants us diré com les hem preparat a casa.

Agafeu els trossos de pollastre (no cal escórrer el curry) i fregiu-los en una paella assegurant-vos de girar-los prou vegades perquè el pollastre quedi ben ros per tots costats. Els trossos que haureu cuit no els traieu de la paella. El millor és apilar-los en un costat, així no es refreden. Un cop tindreu el pollastre al bon punt de cocció i tothom a taula podreu punxar el pollastre i muntar la broqueta al moment. No hi ha res pitjor que es facin esperar i que la carn quedi freda!

Aquesta forma de preparar les broquetes no és tan seductora però té certs avantatges: d'una part evita que la carn quedi crua a la part central o massa cuita si les deixem molta estona al foc, d'altra ens assegurem que quedi ben daurada per tots costats.

Per acabar podeu preparar una salsa amb la resta de curry que quedi de la marinada. Poseu-la en una paella, afegiu-hi una mica de crema de llet i deixeu-ho coure uns minuts.

Per acompanyar un bon arròs blanc de l'Ebre o si ho preferiu un arròs llarg Thaï ben aromàtic.

Ara que el bon temps ja és aquí, preparar broquetes ens fa sentir una mica més aprop de les vacances.

Bona setmana a tots!

diumenge, 15 de juny del 2014

El partit de la setmana: Ronyons contra mandonguilles



No sé què m'ha passat pel cap, ni com m'he ficat a preparar un plat que ni m'agrada ni em crida l'atenció. Però avui he fet ronyons.

Quan era petit, a la Cerdanya, amb el xai que compràvem a ca la Maria i que la meva mare preparava a la "brasa", hi havia sempre un parell de ronyons ben plens de greix. M'encantava veure la senyora Maria treure el greix que sobrava i tallar-los en dos. Els ronyons són com el fetge, dos plats que m'entren fàcilment pels ulls, però que molt ràpidament em cansen el paladar.

Tot i així, aquest cap de setmana he fet ronyons. No a la brasa que no és propi del lloc, sinó cuinats amb vi negre.

Les meves filles cada cop que passaven per la cuina em preguntaven què era allò que feia aquella pudor i acompanyaven la pregunta amb una ganyota d'aquelles que ho diuen tot. Ja és sabut que els nens no tenen pels a la llengua. Però cal reconèixer que els ronyons quan comencen a coure deixen anar aquella olor tan porta que els caracteritza.

Vista l'acceptació, si més no a nivell olfactiu, dels ronyons estava clar que calia una porta de sortida. Un pla B. Una alternativa per no fer del dinar del Diumenge una catàstrofe total.

Les mandonguilles són sempre una bona solució.

Aquí a París no saben que les mandonguilles es poden fer amb carn de porc mesclada amb carn de vedella. Aquí les "boulettes de viande" són exclusivament de vedella. Ja sé que es poden preparar fàcilment i que no hauria costat massa comprar la carn picada, mesclar-la amb una mica d'ou i de pa ratllat i un pel de llet. Però el cap de setmana era ja prou atapeït d'activitats com per buscar-se més feina.

Per canviar una mica, res millor que mirar què hi ha al rebost (l'armari, que ens entenguem!). Un pot de rovellons en conserva? Perquè no. Amb invitats i tot res millor que tenir dues alternatives: un pla A a base de ronyons i un pla B amb mandonguilles amb rovellons.

Ni l'un ni l'altre són complicats.

Pels ronyons: uns 150g de ronyons per persona (una mica més de 200g si esteu convençuts que agradarà a tothom). Una ceba, una pastanaga, vi negra (si ho voleu una mica de conyac per flamejar i de porto per donar intensitat al conjunt si el vi no és massa fort) sal i pebre.

Per les mandonguilles amb rovellons: 4 mandonguilles per persona, tres tomàquets mitjans, una ceba i un pebrot vermell. Rovellons naturals o en conserva.

Per fer els dos plats es segueix una progressió del tot clàssica. Fer el sofregit amb la pastanaga i la ceba o amb la ceba el tomàquet i el pebrot. Afegir els ronyons o les mandonguilles prèviament passades per farina i fregides. Podeu en aquest punt flamejar els ronyons amb el conyac. Afegir el líquid, vi negre pels ronyons i blanc per les mandonguilles (afegiu els rovellons ara), cobrir amb aigua i deixar-ho coure. Penseu a la sal i al pebre.

A casa els nens només mandonguilles (ronyons 0 - mandonguilles 3).
Els invitats, ell més aviat mandonguilles (ronyons 0 - mandonguilles 4)
i ella mandonguilles i ronyons i ha repetit i tot (ronyons 1 - mandonguilles 5)
la meva dona ha tirat més de ronyons (ronyons 2 - mandonguilles 5)
i jo ronyons bé però mandonguilles també (ronyons 3 - mandonguilles 6).

Al final, el més important és que n'hi ha hagut per tots els gustos.

I vosaltres què, sou més de ronyons o de mandonguilles?




diumenge, 18 de maig del 2014

Lasanya de Salmó fresc, espinacs i ricotta



Tots donem per fet que cuinar és realitzar un plat que després menjarem ja sigui per plaer com per alimentar-nos, un plat de festa o un de cada dia, per un mateix o per a la família, o potser per uns amics. Però en realitat la cuina és molt més que això. En la cuina hi ha una certa alquímia, una transformació, sovint màgica, gairebé sempre meravellosa. 

Les presses, l'obligació de menjar tres cops al dia, cuinar per la família, la manca d'idees, tot ens porta a oblidar aquest costat miraculós de la cuina. Oblidem mirar-nos els productes que utilitzem, fixar-nos en la complexitat d'una ceba, l'estructura d'una fulla, el color rosat travessat pel greixet blanc d'un tall de salmó. Oblidem el camp on han crescut les fulles d'espinacs, l'aigua que les ha fet créixer, la terra que les ha nodrit i el sol que les ha alimentat. Oblidem els camps on ha crescut el blat que ha servit per fer la farina. Les salines on hem recollit els cristall de sal després que l'aigua s'hagi evaporat. Oblidem els rius o els llacs on ha nadat el salmó, sigui salvatge o de criança.  

Tot ens sembla tant natural, quan caminem entre barquetes de porexpan al supermercat, quan en realitat res no està més allunyat de la natura!

Lluny queden els dies en que els pagesos baixaven a l'hort a collir la verdura, tallar uns quants porros i matar el conill que posarien més tard a l'olla per fer el dinar. I lluny quedarà, perquè pocs són els qui tenen la sort, o tindran algun dia la sort, de poder-ho fer. 

Totes aquestes coses són les que em passaven pel cap dissabte mentre preparava aquest plat per la família. Un dels avantatges dels qui ens agrada la fotografia és que en obliga a parar-nos una mica a veure el què estem fent. La fotografia ens pot fer descobrir una realitat que tenim davant els nostres ulls i que, per habitud, hem deixat de veure. Mireu sinó el detall d'una ceba acabada de tallar:


i què em dieu de la textura de la carn d'aquest salmó:



I ja no us dic la complexitat de la fulla d'espinac amb què he obert aquest post. 

Cuinar és molt més que preparar un plat i la satisfacció, un cop acabat, és encara més gran quan hem descobert totes aquestes petites coses que hi ha en cada un dels productes que utilitzem per elaborar-los. Us convido doncs a prestar una mica més d'atenció la propera vegada que us fiqueu a la cuina, encara que sigui per fer una tradicional truita a la francesa.

Crec que avui m'he allargat més que de costum, però ja saben les meves filles que un dels meus grans defectes és que m'allargo molt en les explicacions quan vull fer passar un missatge que, com diuen els francesos, "il me tient à coeur". 

El plat d'avui es tracta d'una lasanya de salmó fresc, espinacs (frescos) i rocotta ("fresca"). 

Fa cosa d'una setmana vaig trobar al supermercat un paquet de pasta fresca especial per fer lasanyes, raviolis o qualsevol preparació que s'hi presti. La pasta ve enrotllada com si es tractés de la massa per pizza però deu tenir uns 70 centímetres de llargada. Això permet tallar-la a la mida adequada segons el motllo de què disposeu. Per fer una lasanya és ideal. No cal coure-la. Només muntem el plat i després el passem pel forn uns 20 minuts. Va ser veure el paquet que vaig visualitzar aquesta recepta. 

Per preparar-la, tallarem la ceba (jo vaig utilitzar 4 escalunyes), la fem suar en una paella, afegim els fulls d'espinacs (vaig utilitzar dues bosses per amanida, 200g en total). En paral·lel, posem el salmó al forn uns 5 minuts a 180-190ºC (termòstat 6).  


Un cop fred, desfem el salmó en làmines i mesclem els espinacs i la ceba amb la ricotta (250g). 



Finalment preparem una beixamel (no em cansaré mai d'aconsellar-vos la recepta de la Carme Ruscalleda que podeu trobar aquí).


Per fer el muntatge, unteu la safata amb una mica de mantega, poseu un pèl de beixamel i una primer full de pasta. Després seguirem posant beixamel (poca), espinacs i ricotta, salmó, beixamel i pasta. Podeu fer-ne dues capes. La darrera la cobrirem amb la beixamel que queda i ho podem gratinar amb una mica de formatge ratllat.



Amb tant producte natural el resultat només pot ser bo. Així que si teniu ganes de passar un bon moment a la cuina ja sabeu, aquí queda aquesta proposta. 

Ah! No oblideu d'obrir bé els ulls i de tenir el capo en el que esteu fent. Cuinar serà dues vegades més interessant.




Bon profit!



dilluns, 5 de maig del 2014

Calamars i sèpia cuinats amb tinta


Prop de la feina hi ha un restaurant que cuinen paella i arròs negre així com altres plats típics de peix com la Sarsuela. No hi hauria res d'anormal si no fos que el restaurant es troba al centre de París, al 15ème. L'arròs negre els surt especialment reeixit.

La darrera vegada que vaig intentar fer-ne a casa, ja fa uns anys, vaig sortir-ne escaldat (massa negre!). Dissabte em vaig dir que ja era hora de fer un nou intent però per anar-hi més a poc a poc vaig pensar que seria millor fer les dues coses per separat: calamar i sèpia d'un costat i l'arròs blanc de l'altre.

La idea de mesclar calamar i sèpia és purament accidental: després d'haver comprat 3 calamars ben grans vaig tenir por que no n'hi hagués prou pels cinc de casa. Vaig acabar per comprar, a darrera hora, una sèpia.

Per cert, la primera vegada que feia cara a una sèpia sencera i us asseguro que possiblement serà la darrera. Si bé el calamar es neteja sense massa dificultat, la sèpia ja és un altra cosa...

En tot cas el resultat va tenir una molt bona acceptació.

Necessiteu, el calamar o sèpia (1250g net per 5 persones), 2 cebes grans, dos grans d'all, un bas de vi blanc i la tinta del calamar.


La preparació no és complexa. Un parell de cebes tallades ben fines i un parell de grans d'all (un, dos, tres..., picats), tot ben enrossit, el calamar i la sèpia i la tinta del calamar (la pròpia si la teniu, però no dubteu a afegir-n'hi comprada si veieu que no queda prou negre). Un bon raig de vi blanc... Deixar coure uns 20 minutes..., fins que el suc espesseixi.



No oblideu de provar el punt de sal i de rectificar-lo.

Si no hi ha prou suc afegiu-hi una mica d'aigua per allargar-lo. Amb l'arròs tothom ho agrairà.

Prepareu-ho el dia abans si podeu. Sempre quedarà millor.

Acompanyeu-ho amb un vi blanc rodó i aromàtic que sigui capaç d'acompanyar els aromes del plat i la consistència de la sèpia i el calamar.

Bon profit!


dissabte, 5 d’octubre del 2013

Tagliatelli all'arrabbiata i el pebrot vermell picant, bitxo o com se'n digui...



A casa no tenim massa costum de cuinar amb pebrot picant, bitxo o com se'n digui (he estat buscant per internet i no he arribar a cap conclusió), però l'altre dia ens vàrem ajuntar uns quants amics per cuinar i preparar una vetllada italiana. Entre les receptes que vàrem triar hi havia els tagliatelli all'arrabbiata que si no ho sabeu són amb una salsa de tomàquet i pebrot vermell picant que els dona una toc fort.

No cal dir que als restaurants elimino sistemàticament qualsevol recepta que porti a la base el tomàquet. És segurament un prejudici absurd i estúpid. L'altra dia, davant la quasi unanimitat, em vaig deixar emportar i ens vàrem llençar a cuinar aquests tagliatelli a base de tomàquet i pebrot picant.

El resultat, tot i que els tagliatelli fets casolans eren una mica rústics, cal dir que va ser sorprenent i que va agradar a tothom, a mi en particular.

La recepta detallada no us la puc donar perquè no la tinc i, tot i que l'he demanada ja varies vegades, no sembla que la tindré de forma immediata. De memòria es tractava de tallar tomàquets frescos ben petits i, després de fregir una ceba i la polpa del piment en una paella amb trossos de bacó, es deixava el tomàquet a foc ben baix durant ben bé 40 minuts.

Com ja us he dit no tinc experiència amb el pebrot picant i no sé si a vegades pot ser més o menys picant. El que sí us puc dir és que el resultat de l'altre dia no era gens picant tot i que sí un pèl fort, just el punt per donar-li molt bon sabor.

Si algú disposa d'experiència amb el pebrot vermell picant o coneix una bona recepta de la salsa all'arrabbiata, us agrairé molt que m'ho feu arribar.


diumenge, 22 de setembre del 2013

Botifarra i pastís d'albergínia i carbassó


A mi m'encanta la botifarra i si és amb mongetes millor. És un clàssic de la nostra terra però que poc a poc va perdent clientela. Massa pesat, diran els uns. Massa ric diran els altres.

Jo estic d'acord tant amb els primers com amb els darrers. Però és possible altres maneres de preparar aquest plat per fer-lo més apte al ritme de vida que portem avui?

L'alternativa que us presento crec que pot respondre a la pregunta. La idea es acompanyar la botifarra amb alguna cosa que mantingui la consistència de la mongeta però que al mateix temps sigui menys energètica. Per què no un pastís d'albergínia i carbassó? Combinant carn i verdures, no ens podem equivocar.

Fregiu una albergínia i el carbassó tallats a daus ben petits i passeu-los per la paella uns minuts amb una mica d'herbes provençals, sal i pebre. Un cop cuits deixeu-los refredar una estona i lligueu-los amb un pel de nata líquida. Utilitzant un motlle adequat feu un pastisset. Afegiu-hi una mica més de nata i si encara en trobeu de bons decoreu-ho amb un gerd ben maco.

Assaboriu el sabor fort de la botifarra suavitzada per l'albergínia i la textura cruixent del carbassó.

Fins ben aviat!

dijous, 29 d’agost del 2013

Tallarines amb albergínia i xampinyons caramel·litzats a la salsa de soja



Aquest plat el preparo sovint quan no sé què sopar. Trobo que la pasta a la nit em cau molt bé i si a més va acompanyada d'unes verdures, millor que millor. Durant molt temps quan tenia ganes de menjar pasta al vespre la feia tot simplement amb una mica d'all fregit i un raig d'oli. També estava bo. Però les verdures aporta un toc més equilibrat i igual o més saborós encara. 

Durant bastant temps he pensat que l'albergínia era una verdura que costava de coure i que la única manera d'aconseguir que quedés tova era a base d'oli que l'albergínia es menjava inevitablement. Recentment he descobert que el que passa és que aquesta verdura necessita algun tipus de líquid per acabar de coure. La solució que us presento aquí aporta la mica de líquid que li fa falta per prendre aquest punt. 

Tallem l'albergínia de forma grollera i la posem en una paella amb uns xampinyons que si no són grans els podem deixar sencers. Un raig d'oli perquè comenci a agafar color. Els saltem durant uns minuts i quan ja són daurats per tots costats i afegim un raig curt de salsa de soja. Els continuem a saltar fins que tots ells agafin un color  uniforme. Cal fer atenció perquè la salsa de soja tindrà tendència a caramel·litzar ràpidament i cal que ho faci un cop hagi impregnat l'albergínia i els xampinyons. 

Tot plegat va molt ràpid. És cosa de 10 minuts com a màxim. Després farem una cocció ràpida d'una mica de pasta al gust.

Ho servim tot junt amb una mica de tomàquet just amanit.  

Ja veureu, és lleuger i saborós.

Bon estiu!

dimarts, 14 de maig del 2013

Croquetes de pollastre casolanes


Un post ràpid per donar-vos el resultat de les croquetes fetes amb la massa de la recepta anterior. Estaven boníssimes. No us les puc deixar provar però si veure-les.

Com preparar les croquetes és ben senzill però per qui no n'ha fet mai aquí us deixo un petit vídeo que resum l'etapa final de les Croquetes de pollastre Casolanes.


Bon profit!


dilluns, 13 de maig del 2013

Massa per a croquetes casolanes

Em direu, i possiblement amb raó, que una recepta de massa per fer croquetes no té res d'original. Però per a mi, aquesta recepta és molt diferent de la que estava acostumat a fer.

Quan aquesta tarda ens preguntàvem a casa què fer de la mica de pollastre que havia quedat del Diumenge, sense pensar-ho massa he dit: "farem croquetes". Crec que no han passat uns segons que ja me n'estava penedint. Però com que aquest penediment arriba sovint, he pensat que era avui o mai. 

En el meu cap la recepta de les croquetes estava relativament clara: sofregim una ceba, fem un roux (farina i mantega) afegim el pollastre picat i anem afegint la llet fins que queda la textura adequada. La part més pesada és quan la massa comença a prendre la textura correcta i donar voltes és tan pesat com amassar par. 

He pensat en consultar el llibre de les receptes de la Carme Roscalleda que em va regalar la meva mare i la meva tia fa uns anys. Espero que no me'l reclamin després de veure les coses bones que se'n poden treure! He de dir que es tracta del típic llibre que només pot captar l'atenció d'un públic coneixedor perquè no té ni fotos ni dibuixos. Les coses com són, el llibre crida poc l'atenció. 

En tot cas m'ha sorprès tant la recepta que hi he trobat, que m'he dit: "No. Aplicaré la meva! Assegurem el tir". Després m'he quedat pensant i preguntant-me quantes vegades m'havia fallat la Carme... Cap ni una. Així que he acceptat el risc i l'he aplicada al peu de la lletra. La sorpresa ha estat semblant a la de la recepta de la beixamel: la massa de croquetes queda fet amb ben poc d'esforç. Així que per aquells que busquen una recepta de croquetes fàcil i ràpida de fer, aquesta és ideal. 

Els ingredients són els següents:
  • 1 ceba mitjana
  • 400 g de pollastre rostit picat 
  • 1/2 l de llet
  • 100 g de farina
  • 50 g de Maizena (sí a mi també m'ha sorprès)
  • 3 robells d'ou
  • sal, pebre, nou moscada 
La forma de preparar-la és molt bàsica:

En una paella prou gran i amb un raig d'oli fregim la ceba ben picada. La deixem que s'estovi i que comenci a enrossir-se. Afegim el pollastre i ho remenem tot bé. Ho deixem uns minuts al foc i tot seguit ho retirem.

Aquesta és la part que m'ha sorprès:

En una olleta mesclem la llet a temperatura ambient, la farina, la Maizena, els tres rovells d'ou, salpebrem i ratllem una mica de nou moscada al gust. Ho batem tot amb una batedora de barnilles manual (la que utilitzem normalment per batre els ous). Curiosament, i jo he estat el primer sorprès, no s'han fet grumolls! 

Tornem a posar el pollastre i la ceba al foc, hi afegim la llet i la farina. Ho deixem coure uns 10 minuts mentre donem voltes amb una cullera de fusta. La massa està llesta quan es desenganxa de les parets de la paella i queda brillant. Aquí teniu un vídeo per veure quina és la bona textura. Molt semblant a la massa de pa o de pizza si mai n'heu fet.



Ara només cal apartar-la del foc i passar-la a un recipient on la deixarem refredar. 

Com que cal deixar-la reposar, la recepta de les croquetes vindrà demà.

Finalment només dir-vos que respecta la recepta original només he introduït una petita variant que a mi sempre m'agrada. Quan la ceba ja era cuita i abans de tirar-hi el pollastre he afegit a la paella el suc i el greixet del rostit que quedava d'ahir. Això li dona un gust una mica més pronunciat i fa que les croquetes quedin encara més casolanes i saboroses. Però això és, òbviament  opcional!

Ens veiem demà (o demà passat) per la recepta i les fotos de les croquetes casolanes!

dilluns, 26 de novembre del 2012

Osso bucco de gall d'indi, confit de carbassa


Avui a casa hem fet un taller de cuina amb els nens. Ha estat divertit, cada un ha participat amb el que bonament ha pogut. L'un s´ha ocupat de la carn, l'altre de la ceba i el tomàquet, la més petita dels xampinyons. Finalment la gran m'ha fet una petita il·lustració del procés que hem seguit. S'ho han passat bé i el resultat ha agradat a tothom. A més a més crec que és molt interessant que els nens aprenguin en què consisteix cuinar per tal que apreciïn els plats que es troben màgicament davant i que sovint critiquen. Per altre banda ells veuen com els fem confiança i es senten valorats.
  • talls d'osso bucco de gall d'indi (o de vedella si ho preferiu)
  • 1 ceba
  • 4 tomàquets
  • 1 grapat de xampinyons ben petits
  • 1 carbassa petita
  • un bas de vi blanc
  • aigua i sal



Només un consell: si voleu feu participar els nens hi ha dos regles a seguir: 1. expliqueu què cal fer però deixeu-los fer les coses a la seva manera i 2. no us preocupeu per la cuina i deixeu la neteja pel final.

Per preparar aquest osso bucco de gall d'indi i confit de carbassa utilitzarem:
Fregim els talls de carn que haurem salat abans. Fregim els xampinyons un cop ben nets. Fem un sofregit de ceba i tomàquet. Per confitar el sofregit afegim un raig de vi que deixarem evaporar. Finalment posarem la carn amb el sofregit i amb la resta del vi. Cobrim amb aigua. Hi tirem la carbassa tallada a trossos. Tapem i deixem coure 10 minuts a cobert. Passat aquest temps destapem i seguim la cocció una mica més. Quan la carbassa és cuita en traurem uns quants trossos que reservarem en la cassola que utilitzarem per servir. Hi posem també la carn i per sobre hi tirem els xampinyons que havíem fregit. El suc que queda amb la ceba i el tomàquet així com els trossos de carbassa que s'han desfet els passem pel colador xinès per fer-ne una salsa ben fina. La tornem a passar a la cassola i a foc fort la fem reduir. Amb una mica de farina l'acabem d'espessir. Finalment cobrim la carn amb aquest suc. 

Mentre fem una mica de pasta per acompanyar, posarem la carn al forn perquè no es refredi.


Que vagi de gust!

diumenge, 30 de setembre del 2012

Vieires amb llagostins

Després d'un estiu que s'ha allargat una mica més del normal, tornem a alimentar el blog amb entrades que espero que trobeu interessants.

Aprofitant que encara fa dies on el sol segueix escalfant us proposo una recepta ben ràpida i bona. Es tracta d'unes vieires amb llagostins. En aquest cas us recomano que utilitzeu productes ben frescos perquè el sabor serà única i exclusivament aportat per aquests dos elements. Si són ben frescos veureu que no cal res més. 

Ingredients:
  • 3 vieires per persona
  • 2 llagostins per persona
  • ingredients necessaris per l'acompanyament
  • en aquest cas jo he optat per una mica de Taboulé que és ben fresc i on m'encanta trobar el sabor de la menta fresca

Preparació:
  • passeu les gambes per una paella amb una mica d'oli o de mantega fins que quedin cuites
  • passeu les vieires 2 minuts banda i banda en mantega (en aquest cas la mantega li donarà millor gust que si fem servir oli)

Només us queda muntar el plat. Tots a taula ara mateix que es queda fred en un plís-plàs!

Acompanyeu-lo amb un bon vi blanc sec jove. Un vi mineral que s'harmonitzarà bé amb el costat iodat de les vieires. Intenteu evitar, si podeu, els vins greixosos criats en fusta que s'han posat tant de moda últimament. Si no el trobeu sempre podeu provar amb un cava tot i que personalment no és la meva opció favorita. 

dimecres, 20 de juny del 2012

Coliflor i la beixamel de la Carme


Ja fa un temps vaig presentar-vos la recepta d'uns canalons casolans i us vaig prometre que us donaria la recepta de la beixamel. Les dues receptes estan agafades de la Carme Ruscalleda, així doncs no són de collita pròpia. Però el cas és que la recepta d'aquesta beixamel m'encanta. M'encanta per varies raons: primer perquè surt molt bona, però la segona i més important és per la forma de preparar-la. Perquè si heu preparat beixamel ja sabeu que és una salsa que té principalment dos problemes: el primer són els grumolls, el segon és que s'enganxa fàcilment.

La recepta de la Carme ni fa grumolls ni s'enganxa. És naturalment així de reeixida. 

Suposo que us preguntareu com es pot fer una beixamel si no és escalfant llet i afegint-hi farina (quest sol ser el mètode que porta a desgràcia segura). Hi ha una altra escola de "beixameleros" que són els més tradicionalistes i que porten a resultats ben millors. Una beixamel clàssica de l'escola Escoffier, el primer gran cuiner modern, parteix d'un roux. Un roux és una preparació a base de farina i mantega que cou mínimament. Aquesta aproximació és molt important perquè el roux assegura que tota la farina es dissolgui abans d'incorporar la llet i doncs evita els grumolls i per altra banda minimitza l'estona que la llet és al foc i doncs que s'enganxi. Passem a la recepta que ens permetrà entendre fàcilment tot plegat. 

Les proporcions de base per un litre de beixamel són les següents:

55 g mantega
45 g de farina
8 g de sal 
1 bona raspada de nou moscada
1 l de llet

En funció de quant espessa vulgueu la beixamel podeu jugar sobre la quantitat de llet. Per uns canelons les quantitats mencionades haurien de valdre. El resultat es una beixamel més aviat clara. Per una beixamel més espessa que acompanyi una coliflor reduïu la quantitat de llet (850 ml).

En un casso foneu la mantega a foc suau. Quan estigui ben desfeta afegiu-hi la farina a poc a poc i sense deixar de remenar amb unes barilles. Remeneu mig minut i aparteu-ho del foc. Ja teniu el roux fet (**). Afegiu-hi la sal i raspeu una mica de nou moscada. En un altre casso escalfeu la llet fins que arranqui el bull. Afegiu la llet al roux i torneu-ho a posar al foc. Quan torni a bullir baixeu el foc i seguiu remenant durant un minut. En aquest punt la beixamel ja hauria d'haver espessit i la podeu treure del foc. 

Com podeu comprovar la llet no es queda més d'un minut al foc, però es àmpliament suficient. 

La Carme proposa també d'afegir-hi, a més de la nou muscada, una mica de pebre blanc, i al final de tot un raig de Xerès sec. Li dona un toc diferent.

(**) El roux fet amb un foc fort farà que la farina enfosqueixi. S'utilitza per fer salses fosques. Per una beixamel ens cal un roux clar, feu doncs atenció a preparar-lo a foc suau i respectar els temps indicats.

Avui la beixamel l'hem aplicat a una coliflor bullida a cor en aigua lleugerament salada i escorreguda. Una de les poques maneres de fer menjar coliflor als nens. Això sí, la devoren si porta prou beixamel i si esta gratinada! 

Així que ja sabeu: tots a fer beixamel! Segur que en trobareu una aplicació de les mil existents: canelons, coliflor, carbassó, ous farcits, raviolis, etc.

dilluns, 21 de maig del 2012

Mandonguilles amb rovellons


Les mandonguilles és un plat que generalment agrada a tothom. El més curiós és que no és un plat que hagi viatjat massa. A França n'hi diuen des boulettes de viande, però les prenen fregides sense suc o li afegeixen directament salsa de tomàquet. A Itàlia n'hi diuen polpetti di carne i les solen fer per servir amb un plat de pasta, la carn sent secundària. Em costa creure que les mandonguilles com les preparem a casa nostra, amb lo bones que són, no hagin sortit de la península Ibèrica. 
La recepta d'avui no té cap secret, és la tradicional: igual quantitat de carn de vedella i de porc, la molla d'una llesca de pa passada per un vol de llet, un ou, julivert, sal i pebre. Un cop passades per farina, enrossides amb una mica d'oli. Una ceba tallada en juliana, una mica de tomàquet fregit, un bon raig de cognac o brandy i aigua per acabar de cobrir-les i fer una mica de suc. 15 minuts de cocció. 
Com heu vist he canviat els tradicionals pèsols per rovellons. Els nens ho han agraït.
Podeu preparar una mica de pasta o d'arròs que encara és millor. 
Si voleu un bon vi per acompanyar aquest plat, podeu provar una de les propostes de Els nostres vins (www.elsnostresvins.cat), Sentits Negres 2009. Es tracta d'un vi amb D.O. Catalunya elaborat a base de Garnatxa Negre de vinyes de més de 60 anys.

Es un vi d'una intensitat no massa forta però d'elevat grau alcohòlic. La Garnatxa no és un raïm que doni massa tanins, però en aquest cas la casa Puiggròs n'ha sabut extreure'n els suficients durant la vinificació i la criança per reeixir aquest vi ben equilibrat. Saborós i aromàtic, sentirem ràpidament la fusta al nas i a la boca, els fruits vermells en són però la nota predominant. 

dimarts, 1 de maig del 2012

Pèsols, pernil i cresta

A mi m'encanta la cresta i en guardo un molt bon record d'infància. De petits anàvem a casa d'una tia-àvia que tenia minyona i que ens n'havia fet alguna vegada fregideta. La recordo boníssima.

El Nadal passat vaig comprar a El Corte Inglés una llauna de cresta de gall confitada. Vaig fer un primer intent passant-la per la paella però no va resultar gaire bé: la textura era tan tova que es desfeia i tan gelatinosa que s'enganxava a tot. 

Després d'unes quantes setmanes a la nevera li va arribar la seva segona oportunitat. Aquest cop va servir per fer uns pèsols amb pernil talladet directament de la cuixa d'un dels trossos més secallons. Tot ben passat per la paella just amb una mica d'oli.

La combinació, us la podeu imaginar, va ser fantàstica. No cal que us digui com preparar-los, tot junt a la paella uns minuts perquè pregui bé i el gust es reparteixi. 

Si voleu, aviat s'acosta l'època dels pèsols frescos que sol ser a principis de Juny. Segons l'any i la varietat es poden avançar una mica. Si en teniu ganes i paciència ho podeu provar amb pèsols frescos. Si no, uns de bons de llauna faran el fet perfectament.     



dimarts, 20 de març del 2012

Bou Bourguignon (o el que podria ser un Bou Esponja)


L'altre dia em preguntàveu per la recepta del Bou Borguinyó. Quan vaig començar a buscar a l'index me'n vaig adonar que no n'havia pujat mai cap. Així que com que fa temps que no n'havíem preparat i a casa tots els guisats agraden molt va ser el plat del Diumenge.


La recepta és fàcil i ràpida, sobretot si s'utilitza una olla a pressió. He de dir que el tipus de carn és important en aquest cas. La recepta d'origen parlava de "paleron" o de "tranche". La "tranche", situada a la cuixa, és molt més greixosa que el "paleron", situat al llom del bou just darrera del coll. El problema és que un cop cuit, el "paleron" quedara més sec. Així que si voleu el meu consell, en aquest cas agafeu una part de bou que no sigui massa neta. Així evitareu que quedi massa seca.

Com que no conec l'equivalent en català aquí teniu un petit dibuix per fer-vos una idea:


Ingredients per una família:

1 kg de bou tallat a trossos més aviat grossos (3x3cm)
120 g de bacó a trossos natural (no fumat)
12 cebetes (poden ser congelades)
180 g de xampinyons
1 ceba gran
1 pastanaga gran
2 grans d'all
oli, sal, farina, herbes (farigola, llorer, etc)
35 g de mantega (o greix d'oca)
1 l de vi negre
1 pastilla de caldo (jo prefereixo les barquetes de gelatina Knorr)

Per preparar-lo:

Neteja, pela i talla: les cebetes i la ceba, la pastanaga a daus, els xampinyons en 4 si són grans, la ceba a trossos petits (juliana) i els grans d'all (traient la part germinada)

Fregeix: amb l'oli i una mica de mantega o greix d'oca 1 minut pel bacó i 5 minuts pels xampinyons i reserva-ho

Fregeix: afegint una mica més d'oli i de greix la carn salpebrada durant 5/6 minuts. La ceba i la pastanaga 2 minuts més

Afegeix: una mica de farina (una cullerada plena) i remena

Flameja sense cremar la cuina: el vi que haureu portat a ebullició i afegir-lo al bou

Dissol:  la pastilla de caldo

Afegeix: el bacó, la ceba, el xampinyons i les herbes lligades.

Afegeix: una mica d'aigua si és necessari (tot ha de quedar cobert)

Tanca: l'olla a pressió en posició carn

Deixa coure: 32 minuts

I per acabar alguns consells:

1. preparar-lo d'un dia per l'altre
2. servir-lo amb pasta (espaguetis, p.e.) als nens els encanta
3. el xampinyons poden ser de Paris o rovellons (jo ho he fet amb rovellons en conserva i estava boníssim)
4. el vi sol hauria de ser un Borgonya si voleu seguir la recepta original, però qualsevol vi amb una mica de cos farà el fet. En aquest cas jo he utilitzar un vi "peleón" de Jumilla
5. Si el suc queda molt líquid podeu afegir-hi una mica de farina al moment d'escalfar-ho
6. no oblideu comprar pa del dia per sucar!

divendres, 17 de febrer del 2012

Galtes de bou al vi blanc

Aquesta setmana passada varem tenir invitats molt especials. Tot buscant amb què obsequiar-los varem caure sobre aquesta recepta de galtes de bou amb escalunyes cuinades al vi blanc. Tenia tot el que es pot demanar a una recepta: molt simple, fàcil de preparar i el que és millor cuinat el dia abans. Així Diumenge quan les visites van arribar varem poder sortir a donar un volt sense patir pel dinar. Doncs no hi ha res més estressant que tenir invitats i haver d'estar pendent de preparar les menges a última hora. 

Les galtes, o carrilleras en castellà, és una carn molt tendra i gens greixosa. Permet una cocció llarga i a foc suau. És una llàstima perquè és una d'aquestes parts de l'animal que poc a poc va desapareixent. No sé si per una  qüestió de poca demanada o si al contrari la demanda baixa perquè cada cop és més difícil de trobar. Sigui com sigui és una peça que està condemnada a desaparèixer. Us recomano, doncs, profitar mentre encara se'n troba per gaudir-ne mentre sigui possible.  

La progressió és molt simple: en una cassola enrossim 5 minuts les galtes tallades a trossos. Les retirem i ara enrossim les escalunyes mentre salpebrem. Tornem a incorporar les galtes; hi afegim el vi blanc i deixem coure a cobert 2h30. El suc ha de quedar xaropós. Si no és així cal reduir-lo una mica. Ho podem acompanyar amb una mica de pasta fresca. 

Les proporcions de la recepta original són per 5 persones 1kg de galtes, 1 kg de escalunyes, 75cl de vi blanc. Nosaltres en varem fer per 7 amb 1kg 500g de galtes, 750g d'escalunyes (dels 7, 3 eren nens) i 1 litre de vi blanc. 

Per acompanyar aquest guisat vaig anar a buscar una mica de vi a les meves caves favorites: Les Caves de Marly. Tot el que tenen està molt buscat i a més hi entenen. És gent de fiar. Em van recomenar un vi de Faugères al Llenguadoc. Són vins on la fruita és bastant marcada tot i que em va sorprendre el gran equilibri entre els tenins, l'alcohol i l'acidesa. Al primer glop vaig pensar que era massa lleuger i que l'acidesa sobresortia, però en quan varem començar a menjar tot això va desaparèixer per deixar passar una sesació de vellut, una perfecta suavitat i harmonia. Resulta curiosa la importància que té combinar bé el vi i el que mengem. És el que els francesos n'hi diuen el bon acord entre els mets, els plats, i el vi. 

I per acabar dues notes sobre la fotografia que com podeu comprovar no té res a veure amb la recepta i és que amb les presses vaig oblidar d'immortalitzar el moment. Però he volgut utilitzar aquesta foto per dues raons: primer perquè m'agrada molt (es tracta de la Olga fent un eriçó a partir dels fulls d'un llibre). I segon perquè és un petit homenatge a les mans, que tant poden crear a partir d'elements bàsics com el paper inreibles figures ben fetes, com poden transformar tres productes ben simples (una carn, unes cebes i una mica de vi) en un deliciós plaer gustatiu. De lluny o de prop hi ha una mica d'art en totes aquestes petites creacions.

dilluns, 2 de gener del 2012

Avui mengem canelons de la Carme

Els canelons és un d'aquells plats que tothom en diu de Nadal però que finalment se'n menja prou sovint. Al menys els qui es troben a Catalunya on es poden comprar ja preparats amb o sense beixamel. Els qui ens trobem fora d'aquesta terra els canelons suposen per nosaltres un plat que torna als seus orígens com a plat de Nadal. Cal saber que fora de Catalunya els canelons no són molt comuns. I fora de l'estat Espanyol impossible de trobar. Excepció feta, és clar, dels canelons a la bolonyesa, possiblement els originals, però que per mi no es poden comparar.

Els canelons, els de veritat, vull dir els nostres, varen entrar a Catalunya procedents d'Itàlia al segle XIX, però la recepta escrita només es troba per primer cop a La Teca de 1924. Explica Jaume Fàbrega que existeix un precedent de 'Neules de carn' en els 'Avisos, y instrucciones per lo principiant cuyner' de Josep Orri, frare franciscà. Tot i així, em sembla que els canalons tal i com els coneixem avui son relativament recents.

Per no allargar-me massa, crec que no us donaré tota la recepta. No és que vulgui amagar-vos cap secret, però tinc dues raons de pes per no fer-ho. La primera i més important és que no crec que ningú se li hagi passat pel cap posar-la en pràctica. La segona és que he seguit gairebé al peu de la lletra la recepta de la Carme Ruscalleda a 'Cuinar per ser feliç' (Columna, 2005).

Sí que us donaré la base i la seqüència que segueix perquè és prou interessant. Com diu la Carme al seu llibre, "fer canelons no és complicat, sinó laboriós", i és molt just. Espero que la propera vegada que mengeu canelons hi penseu i feu els honors al cuiner o cuinera ni que siguin de l'Àrea de Guisona.


Tot comença amb un rostit de trossos de vedella, porc i pollastre mesclats amb trossos de pastanaga, porro, ceba, tomàquet i alls i amanit amb oli i una mica de greix, així com amb canyella, nous moscada, llorer, sal i pebre. El rostit es cou a 200º, 170ºC i 150ºC durant 45, 30 i 30 minuts, donant voltes als trossos, tant de carn com de verdures, a cada cop. Ja el rostit fet, es tritura tot plegat amb una mica de pa sucat amb llet i una mica de paté de foie gras fins que queda una carn ben fina. Finalment s'aclareix amb el suc del rostit i una mica de llet. Es cou la pasta, es farceixen els canelons i es cobreixen de beixamel abans de gratinar.

La recepta de la beixamel us la donaré un altra dia perquè val realment la pena.

A casa han agradat molt i tothom ha repetit. Bona senyal. Només n'han quedat 5 dels 20 que havia preparat. Els menjarem demà. Del que sí ha sobrat és farcit dels canelons. La recepta original era per fer-ne 50. He intentat fer-ne la meitat però crec que n'hauria pogut fer més de 50. No em queixaré. Ja tinc alguna idea de com reutilitzar-la.

El meu somni de fer canelons s'ha fet realitat. Passem pàgina.