Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris peixos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris peixos. Mostrar tots els missatges

dimarts, 17 de desembre del 2013

Peix al forn amb tempura de verdures


Aquest cap de setmana buscàvem un plat diferent per dinar. Els uns volien menjar cuina a l'estil japonès i els altres buscàvem un costat més mediterrani de preparar una mica de peix que havíem comprat.

Al final vàrem trobar la solució que feia feliç a tothom: peix al forn amb tempura de verdures.

Pel peix, cap secret. Unes quantes herbes aromàtiques, un raig d'oli i una mica de sal i directe al forn.

Per la tempura de verdures vàrem recuperar la recepta d'un llibre d'aquests que està tant de moda per "cuinar japonès pas a pas". La recepta està catalogada dins del grup de les Fàcils i a títol indicatiu marca 15 minuts de preparació i 15 minuts de cocció. Jo crec que ens hi vàrem passar una mica més de temps però tampoc massa. I complicat no ho és: la pasta de tempura la va preparar la Marta, la meva filla, i jo vaig fer la part de la "fritanga". Això sí, no us enganyaré, el tema fa molt fum, olor penetrant i potineria assegurada.

Per preparar la pasta de tempura necessiteu:

  • 2 rovells d'ou
  • 500 ml d'aigua amb gas ben freda de la nevera
  • 250 g de farina
  • Oli (mescla de gira-sol i d'oliva)
Batem els rovells d'ou amb l'aigua amb gas, afegim la farina tamisada i remenem amb una cullera de fusta. Si queden grumolls no passa res. 

Tallem les verdures en rodanxes: albergínia, mongetes verdes, moniato, xampinyons, etc. També estan bones unes cues de gambes. 

En una cassola o una paella escalfem l'oli i anem fregint poc a poc les verdures que haurem sucat en la pasta de tempura i escorregut ràpidament. A mida que les traiem les anirem posant sobre un paper de cuina que absorbeixi la mica d'oli que pugui quedar. 

Preneu compte que la tempura no es refredi massa. Com es prepara poc a poc penseu a cobrir amb un drap de cuina la verdura que ja és llesta. 

Tant els grans com els petits ens vàrem llepar els dits. Fins i tot quatre mongetes que havien quedat un pel massa torrades varen desaparèixer com per art de màgia. 

diumenge, 30 de setembre del 2012

Vieires amb llagostins

Després d'un estiu que s'ha allargat una mica més del normal, tornem a alimentar el blog amb entrades que espero que trobeu interessants.

Aprofitant que encara fa dies on el sol segueix escalfant us proposo una recepta ben ràpida i bona. Es tracta d'unes vieires amb llagostins. En aquest cas us recomano que utilitzeu productes ben frescos perquè el sabor serà única i exclusivament aportat per aquests dos elements. Si són ben frescos veureu que no cal res més. 

Ingredients:
  • 3 vieires per persona
  • 2 llagostins per persona
  • ingredients necessaris per l'acompanyament
  • en aquest cas jo he optat per una mica de Taboulé que és ben fresc i on m'encanta trobar el sabor de la menta fresca

Preparació:
  • passeu les gambes per una paella amb una mica d'oli o de mantega fins que quedin cuites
  • passeu les vieires 2 minuts banda i banda en mantega (en aquest cas la mantega li donarà millor gust que si fem servir oli)

Només us queda muntar el plat. Tots a taula ara mateix que es queda fred en un plís-plàs!

Acompanyeu-lo amb un bon vi blanc sec jove. Un vi mineral que s'harmonitzarà bé amb el costat iodat de les vieires. Intenteu evitar, si podeu, els vins greixosos criats en fusta que s'han posat tant de moda últimament. Si no el trobeu sempre podeu provar amb un cava tot i que personalment no és la meva opció favorita. 

divendres, 19 d’agost del 2011

Arròs d'Arenys


Els arrossos sempre han estat el meu punt feble. Feble no tant pel que m'agraden, que m'agraden molt, sinó perquè mai no he aconseguit que em sortís del tot bé. Llibres n'he llegit molts i receptes n'he provat unes quantes més. Només cal, si no, veure les estanteries de casa. La meva referència amb temes d'arròs ha estat sempre "El llibre dels Arrossos" d'en Josep Lladonosa (veure referència al final de la recepta). A casa, la meva mare fa un arròs per llepar-s'hi els dits. Tot i així, tot i els bons mestres i les bones referències,  l'arròs ha estat sempre per a mi una assignatura pendent.

Pendent fins no fa massa. Fins fa tres setmanes per ser més exactes, quan passant uns dies a Sant Pol "la Tieta", la meva tieta, va portar petxines, musclos, llagostins i sèpia, tot fresc arribat d'Arenys de bon matí. Així que em vaig posar mans a la cassola per preparar aquest arròs d'Arenys. He de confessar que no les tenia totes i, sent un producte tant fresc i preuat com aquell, no volia imaginar-me què passaria si el resultat no era mínimament acceptable.

No cal que esperi al final per dir-vos que va ser tot un èxit. Per primera vegada l'arròs estava al seu punt, ni tou ni dur, saborós sense ser fort i molt presentable. En temes de qualitat sempre diem que un bon resultat no ho és si no saps repetir-lo. Us puc assegurar que he fet la prova. L'he repetit i ha sortit tant bo com la primera vegada.

Quin és el secret, doncs? Aquesta és la gran pregunta. Quin és el secret que fa que un arròs surti o no surti gustós? Reduir molt el sofregit perquè el gust es concentri? Ho he provat i no sempre em funciona. Deixar la sèpia fer xup-xup durant moltes hores? També ho he provat i no resulta. Utilitzar potenciadors de gust... Més val no continuar per aquí! El secret és molt més simple que tot això. El secret és la qualitat de la sèpia, gambes, musclos i petxines. Sento un aire de desil·lusió en l'ambient... Però aquesta és la única i vertadera realitat.

És cert que posar-hi les bosses marrons de la sèpia (crec que és el fel) ajuda. És cert.
És cert que aprofitar l'aigua dels musclos i les cloïsses que resulta de courer-los al vapor ajuda. És cert.
És cert que concentrar el sofregit i deixar-lo que enfosqueixi ajuda. És cert.

Però al cap i a la fi, l'arròs sortirà més reeixit quant més frescos siguin les quatre coses que hi posem.
Com a nota final us diré que la segona vegada que vaig provar de fer aquest arròs no eren productes d'Arenys. Però sí és cert que eren tant frescos com els primers i també més lleugers per a la butxaca.

En tot cas aquest és l'arròs d'Arenys que em va portar a aprovar aquesta assignatura pendent de fa molts anys.





Per 5 o 6 persones:

  • 1/2 kg de musclos
  • un bon grapat de cloïsses o dos (petxines)
  • 4 o 5 sèpies amb el fel (contingut en unes bosses de color marró a l'alçada del cap)
  • 3 llagostins per cap (15-18 en aquest cas)
  • 1 parell de grans d'all
  • 1 ceba i tomàquet (o sofregit si ja en teniu)
  • 1/2 got de vi blanc sec tipus Tio Pepe (o si sou més atrevits..., proveu amb un Moscatell de Lustau, sorry Igna me l'he acabat!)
  • arròs (una tassa de cafè per persona)
  • aigua (seguint les proporcions de casa, dos cullerots d'aigua per cada tassa d'arròs)


Per preparar-lo:


Ben senzill.

Tot ben net i polit...
Els musclos: ja sabeu, ben rescats si porten molts paràsits i estirant els fils sempre del costat més estret cap al més ample.
Les cloïsses: per evitar sorpreses les poseu en una mica d'aigua just per cobrir-les amb dos cullerades de postre fent muntanya de sal. Deixeu-les una estona i després
Les gambes: a mi m'agrada retallar les antenes i les potes als llagostins per no trobar-les enmig de l'arròs.
fregueu les unes amb les altres repetidament durant una bona estona. Fent això deixen anar tota la porqueria i la sorra si en tinguessin.
La sèpia: oberta, neta, sense massa pell (al menys traurem la que sigui més evident de treure). Li tallem el cap per treure els ulls i la part dura de dins. Guardem el fel i tota la resta ben tallat a trossos.

Al vapor amb un raig d'aigua...
Els musclos i les les cloïsses: fins que s'obrin del tot. Les retirem del foc i deixem que refredi

Fregim...
Les gambes: amb una mica d'oli a la paella. Quan canvien de color les treiem. Atenció si les deixem massa queden seques i no valen res
La sèpia: tallada a trossos fins que es cargoli sobre si mateixa i es redueixi de mida. La reservem
La ceba: tallada a trosses petits en forma de daus, cisellada com dirien els francesos
L'all: després de treure-li la part germinada de l'interior i laminat
El tomàquet: també tallat petit si és natural. El deixarem que redueixi fins que comenci a prendre consistència pastosa

Afegim...
El vi: deixant-lo que evapori i redueixi una mica més el tomàquet
L'arròs: el remenem bé perquè s'unti bé d'oli i de tomàquet
L'aigua: comencem per la que deixen anar els musclos i les cloïsses fent atenció de no abocar la brutícia que puguin haver deixat anar. I completem amb aigua que hem posat a bullir a part per arribar a fer les dos mesures d'aigua per una d'arròs
La sèpia: la repartim uniformement
Els musclos i les cloïsses: a les que haureu tret la major part de les closques però n'haureu deixat una per cap (m'encanta l'arròs que queda presoner dins dels musclos i les petxines!)
Les gambes: també ben repartides

Deixem coure...
primer a foc fort uns minuts després a foc més suau uns 12-15 minuts fins quan comenceu a dubtar si s'enganxa als queixals o no. Atenció els temps de cocció depenen molt de l'aigua i del lloc on us trobeu segons l'alçada. Si veieu que encara és dur i que ja no té líquid, podeu afegir-ne una mica més. No dubteu a remenar-lo. Allò que no s'ha de tocar és molt subjectiu; si afegiu aigua netegeu l'arròs i la substància se'n va al fons. És la millor manera perquè perdi tot el gust.

Un cop cuit...
el traiem del foc i el tapem amb un diari el temps que tothom sigui a taula. Durant aquests minuts acabarà d'agafar el punt bo de cocció i es refredarà una mica.

Us asseguro que és senzill. Porta temps, això sí. Però qui es posa a fer un arròs és per plaer, no per obligació, i allí on hi ha plaer el temps no compta.

Bon profit!

dissabte, 28 de maig del 2011

Qui diu que la ƒideuà porta feina?

Les coses clares. Aquest no és un plat del cap de setmana. Vull dir que no és un plat fet aquest cap de setmana. Però com que ara tinc una mica de temps per escriure i el dinar d'avui no era res de l'altre món, he recuperat la foto de la ƒideuà que vàrem fer fa unes setmanes. En tot cas, ja val per el que us volia explicar: qui ha dit que la ƒideuà porta feina?

És evident que en porta menys una truita a la francesa o un ou ferrat i que segons com un ou ferrat pot estar més bo que una ƒideuà; tot depèn del moment en què un se'l mengi i del pa que tingui per sucar. Però del pa i de l'ou ferrat ja en parlarem una altre dia.

Fixeu-vos bé en aquesta ƒideuà. No és una ƒideuà de restaurant, no és per un cap concurs de cuina. No surt de cap programa de tele-realitat d'aquests que estan tant de moda (almenys aquí a França però imagino que per tot arreu és el mateix...). Aquesta es la meva ƒideuà, la que mengem a casa. Senzilla i ràpida de fer. Per tal que tingui un bon sabor, assegurau-vos que al menys dos productes siguin frescos. Pecat!!! Diran alguns fonamentalistes... Heretgia!!!! Diran altres. Què voleu que us digui. Avui dia això d'anar a mercat i comprar-ho tot fresc queda per les grans ocasiones, per quan venen visites i hem de quedar bé. En aquest punt, sé que he perdut la meitat dels lectors, però si queda algú, seguim. Com us anava dient procureu que hi hagi algun producte fresc. En aquest cas hi havia una mica de peix blanc i el sofregit fet a casa. Les gambes eren congelades però no cuites, els musclos i el calamar eren d'una mescla ja congelada.

Per 5 persones (dos adults i tres nens):
  • pel sofregit: dos tomàquets, una ceba grossa, dos grans d'all
  • pel caldo: una barqueta de gelatina de caldo Knorr de verdures (ara ja he perdut els poc lectors que quedaven. Només quedem els realistes. Els que toquem de peus a terra!)
  • una mica de calamar, musclos i uns bons llagostins
  • fideus (ho sento els fideus els tiro a ull. El primer cop en posaràs massa. El segon et quedaràs curt i el tercer ja hauràs afinat l'ull)
Jo començo sempre per fregir els llagostins. Després la ceba, l'all ben tallat i el tomàquet. Finalment el calamar que a vegades deixa anar massa aigua. Els llagostins és cosa de posar-los banda i banda que canviïn de color (per cert, la primera vegada que vaig veure que els llagostins eren grisos quan són crus i taronges en quan els poses en oli calent,  vaig al·lucinar, tenia aleshores 25 anys...). Un cop prenen color els deixes dos minuts i els treus. El peix millor passar-lo per la paella amb els llagostins. El sofregit: començant per la seva i l'all, després el tomàquet sense pell i tallats a trossos. Afegim el calamar i els musclos. Quan ja és tou i que el sofregit comença a enfosquir, jo afegeixo la gelatina del caldo que m'agrada que caramel·litzi una mica. Finalment l'aigua bullint i els fideus que coguin el temps que els pertoca. Uns minuts abans que el caldo comenci a desaparèixer, tornem a posar-hi el peix i els llagostins i acabem de coure-ho tot junt.

Us sembla complicat? Potser perquè hi ha unes quantes etapes, però us assegur-ho que no és més complicat que fer uns macarrons.

Bon profit!

dijous, 19 de maig del 2011

Salmó sèsam, misso i teriyaki

Una altre d'aquests plats improvisats ràpids i bons alhora.

A casa el salmó sempre el fem al forn. Personalment em molesta molt tot l'oli que agafa quan es fregeix. Vaig descobrir el salmó preparat al forn en un petit restaurant de París (Au tour du mont) d'aquests que hi vas perquè el coneixes, fora de circuits i zones turístiques. En aquest cas és prop de la feina i solíem anar un cop per setmana perquè el peix és fresc, portat directament de Rungis de matinada. El propietari i cuiner l'ha preparat sempre al forn no massa cuit amb una mica de fonoll confitat. Des d'aleshores és així com el preparem a casa.

Si alguna vegada volem sortir del normal el fem marinar una hora abans en una salsa yakitori japonesa. Quan el passes al forn després de marinar, la salsa forma una petita capa caramel·litzada que li dona un sabor molt gustós.

Diumenge em vaig despistar i quan vaig voler marinar el salmó, aquest ja estava al forn i gairebé cuit. Així que vaig haver d'improvisar una d'aquestes solucions de dit i fet: una mica de pasta misso de la que s'utilitza per fer la sopa (aquí la venen en botigues de productes biològics) i una mica de teriyaki, tot plegat posat uns minuts al foc just per reduir-la i fer-ne una salsa per untar-ne els lloms de salmó ja cuits. Uns quants granets de sèsam torrats al moment per escampar-los per sobre i llestos.  




Per tot el que són productes japonesos podeu trobar-los a Barcelona a Tokyo-Ya al carrer Girona o per Internet a través la seva web.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Caldos de peix i mongetes a l'estil Santamaria

Un plat inspirat d'una recepta del Santi Santamaria ("El gust de la salut"). Un tall de peix blanc sobre un llit de mongetes caldoses preparades de la següent manera:

Sofregiu una ceba fins que quedi tova. Mulleu-la amb un raig de Fino o vi blanc sec. Deixeu que evapori tot el liquid. Afegiu les mongetes (de pot) i cobriu-les amb un caldo de verdures. Deixeu coure una estona. Afegiu una mica de bacó a daus. El peix el podeu preparar al vapor o al forn. Quan estigui ben cuit munteu el plat i serviu.

A França venen mongetes cuites en greix d'oca. Això li dóna un gust espacial, molt subtil. Si no en trobeu, podeu sofregir la ceba amb una mica de greix d'oca que tindrà el mateix efecte. Si no en trobeu no cal trencar-s'hi la closca. 

Unes notes sobre el greix d'oca

Com els ànecs i les oques són tan apreciades en aquest país, és fàcil trobar-lo a les botigues i supermercats. La seva utilització no és molt habitual però sí comú. Se sol dir que es un greix prou saludable, tot i que no crec que sigui tan bo com l'oli d'oliva. Segons McGee (La Cocina y los alimentos) és un greix menys saturat que el de porc. Segons la guia nutricional DUKAN, el greix d'oca "seria protectora pel cor" (atenció a l'ús del condicional) però a evitar per la influència en els processos cancerígens. Sembla doncs que és millor que la llar de porc però pitjor que l'oli d'oliva.