diumenge, 27 de novembre de 2011

Tortada de boudain noir i poma

La setmana passada van venir uns amics a sopar. Aquest cop cadascú portava un entrant de manera que la feina fos compartida. El sopar va ser a base de petits plats variats o "platillos" tal i com es feia a l'època del Baró de Maldà. Entre altres coses varem poder degustar uns farcellets d'ànec i chutney de figues, uns rotllos de pa suec i salmó amb crema de formatge, unes verrines de tomàquet i mozzarella i també una tortada de boudain noir i poma.És d'aquest darrer que avui us vull parlar.

Com ja sabeu el boudain noir és l'equivalent de la botifarra negre a Catalunya o de la morcilla a la resta d'Espanya.  La morcilla s'acosta més al boudain noir que la botifarra perquè ni l'una ni l'altre estan fetes amb carn de porc. La morcilla pot ser d'arròs o de ceba. El boudain noir sol ser de ceba o de poma per la variant procedent de les Antilles. En el nostre cas utilitzarem la de ceba però, si no en trobeu, estic convençut que amb botifarra negre quedaria igual de bo. 

Per preparar la tortada de boudain noir i poma utilitzarem el següent:
  • 2 masses de pasta brisa 
  • 3 pomes
  • 3 boudains noir
  • 1 ceba
  • 30 g de mantega
  • sal i pebre
Preparació

Tallem la poma a daus d'un centímetre i la ceba ben petita. Fem fondre la mantega en una paella i després enrossim la ceba. Hi afegim la poma, salpebrem, i la deixem fins que comenci a estar tova.  
La retirem del foc. Després tallem el boudain en talls d'un o dos centímetres i els passem per una paella fins que prenguin color. Els retirem i traiem la pell de manera que quedi una pasta homogènia. Mesclem la poma i el boudain


En un motllo posem la pasta brisa i la piquem amb una forquilla. Després hi repartim la poma i el boudain. Finalment la tapem amb una altra massa de pasta brisa. Tanquem bé tots els costats. Com sempre sobra una mica de massa, podem fer-ne figures si tenim motllos de fer galetes. 


Hi fem una petita xemeneia al centre fent-hi un forat i clavant-hi un petit tub fet amb paper de plata per permetre que surti l'aire calent i que no s'infli. 
La posem al forn a 200ºC, 30 minuts, fins que veiem que la massa és prou cuita.



Veureu que la combinació del boudain noir, que és una mica fort, i la poma, que és dolça, fan que el resultat sigui espectacular. 

divendres, 25 de novembre de 2011

Ben aviat...

Tot esperant la propera entrada que ja us puc dir quina és ("Pastís de boudain noir amb poma") us envio aquesta foto que vaig fer ahir i que m'agrada especialment. Les flors són d'un ram que vaig comprar a una parada que hi ha just a la sortida del RER i que les solen tenir molt maques.
Aquestes són especial Marc R. per fer-me perdonar, no d'haver-me oblidat del seu aniversari que no va ser el cas, però d'haver oblidat de trucar pels seus 17 anys Dimecres passat. 

dissabte, 12 de novembre de 2011

El plaer de les petites coses

Advertència: qui esperi una entrada de cuina ja li dic ara que avui no és el cas. Tot el que trobareu relacionat amb aquest tema és la foto del pastís de la Olga que per a mi representa "El plaer de les petites coses". Ah! De vins tampoc. 

Avui hi ha canvi de plans. Així que qui vulgui seguir-me que ho faci, però "at your own risk"!


Mentre llegia el darrer llibre que he comprat de Jean d'Ormesson, "C'est une chose étrange à la fin que le monde", en el que a través la història de la humanitat reflexiona sobre els seus temes més clàssics com ara la Vida, el Món, Déu, la Mort (què ràpid que es resumeix tot plegat), pensava en la petitesa del nostre univers. Vull dir el nostre univers diari, aquest en el que ens llevem, esmorzem, anem a treballar, tornem, sopem i ens fiquem al llit. El nostre univers és ben petit, ben reduït, tancat, limitat. Ens movem, anem aquí i allà, però generalment tornem sempre al punt de partida.

L'altre univers, el d'allà fora, el que es troba més enllà dels nostres planetes, més enllà de les estrelles, aquest sí que és gran. Immens per ser més correctes. El d'allà fora està en expansió constant. Sempre en moviment, sempre més lluny. Des de l'explosió original, no ha deixat de recórrer camí, mai passant dos cops pel mateix lloc. Si us pareu un moment a pensar-hi fa gairebé vertigen.

Els humans som una espècie ben curiosa: o no ens plantegem res d'això i vivim la nostra vida com si fos la única cosa que existeix, o intentem entendre un munt de coses: el origen de les espècies, d'on venim, el perquè del Món, què hi havia abans la Gran Explosió i el que és encara més difícil de respondre, què trobarem després la mort. Suposo que aquestes, o algunes d'elles, són preguntes que tots nosaltres tard o d'hora ens acabem posant. A cadascú trobar resposta. Jo crec que començo a fer-me la meva petita idea. El temps, si me'n donen, l'anirà refinant. 

Jean d'Ormesson també té la seva. Ell ja fa molts anys que la perfila. Diguem que ja la té llesta. Per qui no el coneixeu és una persona molt agraïda. Agraïda del que li ha tocat viure. Cal dir que també és una persona que ha tingut sort amb el rol que li han donat. Però és també una persona en pau amb si mateixa i amb el món. I potser és això el que tant m'agrada d'ell.

Si haguéssim de tenir un objectiu en aquesta vida i només un, crec que hauria de ser aquest: poder viure en pau amb un mateix.