dissabte, 16 de juliol de 2011

Gall salsa misso i soja

Desprédel fetge, avui ha tocat gall. Anem baixant el contingut del congelador. 

Anava a preparar la recepta de gall (coq au vin) que ja he fet alguna altra vagada, quan m'he adonat que era massa tard, que calia haver marinat el gall tota la nit. Així que he hagut de passar al pla B. El pla B..., no hi havia pla B, així que he aplicat el pla C, el de la improvisació. I com sempre els plans C solen ser els que surten millor, aquest no n'ha fet excepció.

A l'olla a pressió..., que no en teniu...?, un altre dia en parlem de l'olla a pressió i de si tenir-ne o no... Però es que encara hi ha algú que no en tingui?! En fi, com deia, a l'olla a pressió, poseu-hi el gall amb una mica d'oli calent (jo hi afegeixo una mica de greix d'oca..., ja coneixeu la meva debilitat per aquest greix). Fregiu-lo una mica, mentre peleu una o dues cebes que les tallareu a trossos i les hi tirareu. Ara obriu la nevera i mireu quines restes teniu. A casa hi he trobat un tros arrossinat de cansalada, un pot obert amb un cul d'olives verdes, uns xampinyons mig tous però que encara guardaven la dignitat, un pot de melmelada ple de misso de la darrera vegada que vaig preparar el salmó, sesam, misso i teriyaqki... Misso al gall? Hi com quedaria, m'he preguntat... Per conèixer la resposta el millor: tot a l'olla. Després hi he afegit un raig de salsa de soja per completar el toc oriental i una mica de farina per espessir el suc. Una mica d'aigua per cobrir el gall. Tapat. Pressió al 2 o posició carn. 37 minuts, ni més ni menys. 

Mentre el gall es feia he anat a comprar i al tornar només ha calgut treure el gall, les olives, la ceba i el xampinyons per poder reduir una mica la salsa i espessir-la al punt. 

El resultat visual podeu jutjar vosaltres mateixos. El gustatiu..., si em voleu creure, estava ka-ti-kagas (perdó per l'expressió, però a casa ha estat unanim). I és que el misso és molt, però que molt gustós. 





P.S. Les patates també les hem acabades!

Us deixo tranquils unes setmanes, me'n vaig de vacances!

divendres, 15 de juliol de 2011

Fetge desglaçat amb licor de préssec

Fa setmanes que teniem dos trossos de fetge al congelador que no trobàvem el moment de preparar. Aquesta setmana hem estat liquidant tot el que hem pogut per deixar el menys possible durant les vacances que ja s'anuncien. Finalment no hi ha hagut escapatòria. Ha estat el torn del fetge.

De petit, a casa, la meva mare feia fetge de tant en tant. A mi sempre m'havia atret perquè un cop fregit sempre queda torradet i m'entrava pels ulls. Però un cop a la boca no podia suportar la seva textura. Per sort els gustos canvien amb el temps i ara ja m'agrada.No deixa de ser que la meva única referència és el fetge a la veneciana que preparen els restaurant italians de vora la feina; és un fetge preparat amb ceba, més aviat dolç. D'aquí la idea de preparar-lo amb el licor de préssec. 

L'elaboració és relativament facil: es fregeixen els trossos de fetge en una paella amb una mica d'oli. Els francesos sempre et pregunten si el vols rosé, és a dir ni massa cru, ni massa cuit. Un cop al punt, es retiren. A la mateixa paella es treu l'excés de greix i s'hi tiren uns quants xampinyons tallats lamines. Si deixen anar aigua, deixem que s'evapori. Quan ja son cuits i tirem un bon raig de licor de préssec (aquí es tracta de tenir imaginació i utilitzar el que es tingui més a ma). Deixem que s'evapori. Acabem per tirar-hi un raig de crema de llet. Remanem perquè agafi el gust de tot plegat i ja ho podem treure del foc.  

Pels qui tinguin interès, aquesta és la tècnica del desglaçat i es pot aplicar a tot tipus de fregits en paella. Els millors resultats els tindreu per animar un bistec avorrit i tísic, d'aquells que no ve gens de gust menjar. 

diumenge, 3 de juliol de 2011

Els vins de la Vall del Roina



Fa dies que no tinc ocasió d'enviar res al blog. Entre viatges i visites he estat molt ocupat. Però l'altre dia em demanaven pel vins de la Vall de Roina i he pensat que es una bona ocasió per tornar a donar vida al blog.

Els vins del Roina no tenen ni el renom dels de Borgonya ni la qualitat dels Bordeus. Havien tingut gran renom cap al segle XVIII quan honoraven les taules de papes i emperadors.  Però entre fil·loxeres, guerres mundials i les diferents crisis dels anys 30 que van portar la gent a deixar les terres per treballar a la indústria, les vinyes del Roina van perdre molt. Fins i tot alguna denominació d'origen (AOC a França) va estar prop de desaparèixer. Durant el segle XX, però, la qualitat ha tornat a la regió produint vins a preus accessibles mentre els Bordeus es disparaven i els Borgonyes eren introbables. 

La Vall del Roina es divideix una zona al nord de gran qualitat amb vins elaborats a partir d'una o dues varietats de raïm (syrah principalment) i que es poden guardar uns quants anys i la zona sud de més quantitat, amb vins fets a partir d'una mescla de diferents varietats de raïm però que s'han de prendre relativament joves.  Són vins més mediterranis, més lleugers. Hi ha però una excepció com veurem mes endavant. Tant al nord con al sud hi ha varies denominacions d'origen però les més interessants són aquestes: 

Al sud de Lió, entre Vienne i Valence hi trobem:
  • Côte-Rôtie (raïms syrah i vioyier): són vins de color granat intens, elegants, de graduació elevada amb sabors molt pronunciats. Vins principalment de guarda però difícils de trobar
  • Saint-Joseph (syrah): molt afruitats i lleugers
  • Crozes-Hermitage (syrah): vins carnosos amb aromes de violeta bons per envellir
Al sud entre Valence i Avinyó hi trobem:
  • Châteauneuf-du-Pape (fins a 13 varietats de raïm segons el productor): vi generós, d'alta graduació i de color púrpura. Evoluciona ràpidament després d'alguns anys de guarda
  • Gigondas: recorden els Chateauneuf-du-Pape, generosos i potents
Existeix una denominació d'origen Côte du Rhône  i una altra Côte du Rhône Village que sol portar a confusió perquè és fàcil prendre aquestes denominacions d'origen com a denominacions que engloben tots els vins de la regió. Com ja hem vist, això no és així. 

D'entre totes les AOCs, si n'hagués de salvar una, em quedaria sens dubte amb la de Châteauneuf-du-Pape. I com sol passar, també és la més cara de totes elles.