dimarts, 17 de desembre del 2013

Peix al forn amb tempura de verdures


Aquest cap de setmana buscàvem un plat diferent per dinar. Els uns volien menjar cuina a l'estil japonès i els altres buscàvem un costat més mediterrani de preparar una mica de peix que havíem comprat.

Al final vàrem trobar la solució que feia feliç a tothom: peix al forn amb tempura de verdures.

Pel peix, cap secret. Unes quantes herbes aromàtiques, un raig d'oli i una mica de sal i directe al forn.

Per la tempura de verdures vàrem recuperar la recepta d'un llibre d'aquests que està tant de moda per "cuinar japonès pas a pas". La recepta està catalogada dins del grup de les Fàcils i a títol indicatiu marca 15 minuts de preparació i 15 minuts de cocció. Jo crec que ens hi vàrem passar una mica més de temps però tampoc massa. I complicat no ho és: la pasta de tempura la va preparar la Marta, la meva filla, i jo vaig fer la part de la "fritanga". Això sí, no us enganyaré, el tema fa molt fum, olor penetrant i potineria assegurada.

Per preparar la pasta de tempura necessiteu:

  • 2 rovells d'ou
  • 500 ml d'aigua amb gas ben freda de la nevera
  • 250 g de farina
  • Oli (mescla de gira-sol i d'oliva)
Batem els rovells d'ou amb l'aigua amb gas, afegim la farina tamisada i remenem amb una cullera de fusta. Si queden grumolls no passa res. 

Tallem les verdures en rodanxes: albergínia, mongetes verdes, moniato, xampinyons, etc. També estan bones unes cues de gambes. 

En una cassola o una paella escalfem l'oli i anem fregint poc a poc les verdures que haurem sucat en la pasta de tempura i escorregut ràpidament. A mida que les traiem les anirem posant sobre un paper de cuina que absorbeixi la mica d'oli que pugui quedar. 

Preneu compte que la tempura no es refredi massa. Com es prepara poc a poc penseu a cobrir amb un drap de cuina la verdura que ja és llesta. 

Tant els grans com els petits ens vàrem llepar els dits. Fins i tot quatre mongetes que havien quedat un pel massa torrades varen desaparèixer com per art de màgia. 

diumenge, 1 de desembre del 2013

Canelons d'ànec i terrina de carn d'olla


Quan fa uns dies pensàvem què preparar per avui diumenge, que teníem uns amics a dinar, no acabàvem de tenir idees. Buscàvem alguna cosa bona, que agradés però que no portés massa feina. Calia trobar una recepta que es pogués preparar el dia abans.

Després de donar-hi moltes voltes vaig caure amb la recepta de la terrina de carn d'olla que ja he presentat alguna vegada i que sempre té molta acceptació. Aquesta recepta es fa normalment amb les restes de l'escudella i de la carn d'olla. Aquest cop, però, la vaig preparar només per fer la terrina. El bullit el vaig fer divendres i dissabte vaig preparar la terrina per menjar-la avui diumenge. Per acompanyar-la, una mica d'amanida i una salsa de mostassa que queda molt bé, fa contrastar els sabors i li dóna un cop de calor si no volem passar la terrina per la paella abans. 

El plat principal ja era una mica més difícil. Però fa uns dies vaig imprimir una recepta de Dulces Bocados de canalons d'ànec confitat, poma i foie gras. Com que fa dies que volíem provar-ho i no trobàvem el moment vàrem pensar que era una bona ocasió. El canelons els vàrem fer dissabte i la beixamel diumenge. 

Aquest matí només hem hagut de preparar el menjar dels més menuts. Unes fajites de pollastre i verdures que sempre tenen molt bona acceptació i que no porta massa feina. 

El menú era complet. Crec que és la primera vegada que arriben els convidats i tot està llest, no cal fer corregudes a la cuina per preparar coses de darrera hora i podem aprofitar de l'amistat i la conversa amena que porta la gent de fora. 

Finalment no hi ha res millor que tenir-ho tot llest i poder passar un bon moment. 

Així que ja sabeu si teniu gent a dinar i no voleu trencar-vos massa la closca aquí teniu un menú que de segur us sortirà molt bé. 

Ah! Un consell d'última hora. Penseu a preguntar si els convidats tenen algun tipus d'al·lèrgia, no sigui que us passi com a nosaltres que un d'ells ho era a l'api. La pobra s'ha perdut l'entrant..., però s'ha rescabalat amb el plat principal i les postres. 

Que tingueu una bona setmana. 

dimecres, 20 de novembre del 2013

Tabulé Libanès


Tot i que l'època de les amanides ja ha passat i que ara més que res ve de gust sopes i guisats calentons, us proposo aquesta recepta versàtil i apropiada tant per acompanyar plats de carn o de pollastre a la planxa com per fer-ne un plat per ell mateix. 

Es tracta del tabulé. El tabulé, de l'àrab  تبولة tabūlah que es tradueix molt directament al català per amanida, és doncs una amanida a base de julivert i de boulghour, aquest darrer sent un subproducte del blat semblant a la sèmola. De tabulé n'hi ha de dos tipus: un que té molta sèmola i poc julivert, i un altre, el libanès, que té molt julivert i poca sèmola. Les dos versions són molt refrescants però avui us vull presentar aquesta darrera. 

No cal dir que aquesta recepta no és apta per qui no li agrada el julivert! També he de dir que inclús a qui li agrada el julivert no és evident menjar-lo en grans quantitats. Però si supereu aquests dos obstacles segur que apreciareu aquesta recepta. A més a més el julivert és reconegut dins del món de les plantes medicinals pel seu elevat contingut en vitamines A i C (per la vitamina C, dos vegades més que el kiwi i tres vegades més que la llimona) i pel seu efecte estimulant i sobre la circulació de la sang

Per preparar-lo necessiteu un manat de julivert i un de menta, mitja ceba petita, 4 o 5 tomàquets, unes branquetes de cebollí, un grapat de boulghour o de sèmola mitjana, 1 llimona, sal i pebre.

Es tracta de tallar-ho tot ben petit, mesclar-ho i amanir-ho amb el suc de la llimona, sal i pebre. Després ho deixarem reposar una nit a la nevera (perquè s'estovi la sèmola que no l'haurem cuit). 

En el món àrab el tabulé no pot faltar quan es tracta de mezzés i va sempre acompanyant el humus o puré de cigrons. 



Us animo a que ho proveu.


diumenge, 27 d’octubre del 2013

Confit de moniatos de Cerdanya



Per preparar Tots Sants, que ja és aquí, us vull presentar una recepta fàcil i molt gustosa per acompanyar panellets i castanyes. Es tracta dels moniatos confitats amb sucre.

Per preparar-los preneu moniatos ni massa grans ni massa petits amb quantitat la que faci falta en funció del nombre de comensals. 

Bulliu-los com si es tractés de patates, amb pell i tot, fins que pugueu travessar-los amb un ganivet sense massa dificultat. Deixeu-los refredar. Peleu-los quan ja no us cremeu els dits. 

Disposeu-los en una cassola o una paella. Si són molt grossos talleu-los a una mida raonable. Els trossos més grans seran menys dolços que els petits. Podeu fer-ne de totes les mides perquè n'hi hagi al gust de tothom. 

Poseu-hi aigua fins a mitja alçada. Ensucreu-los amb sucre el que faci falta.



Poseu-los de nou al foc coberts durant una mitja horeta. Ara ja podeu descobrir-los i esperar que l'aigua es redueixi. N'ha de quedar una mica. Poc a poc l'aigua anirà sent absorbida pel sucre. Perquè estiguin al punt és bo que encara quedi una mica de suc a l'hora de servir-los. 

Deixeu-los refredar a la nevera o fora d'ella i ja els podeu servir. 

Que tingueu un bon dia de Tots Sants i atenció al dolç, als panellets i a les castanyes!

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Època de bolets: els ceps (Boletus edulis)



De petit, bolet era igual a rovelló, però quan vaig venir a viure aquí a França va resultar que de rovellons cap ni un. Com ja deveu saber si sou boletaires, cada espècia és dependent d'un tipus d'hàbitat. El rovelló només es fa en bosc de pins i d'avets.

Aquí prop de París de pinedes no n'hi ha. Els boscs són de roures o de bedolls. Els bolets que s'hi fan són de la família dels ceps (boletus), de les sombrilles (lepiotes) i de tantes d'altres que no mencionaré perquè no ens els mengem.

Si trobar un rovelló quedarà sempre com el premi suprem del boletaire català (o almenys d'aquest que us parla), trobar un cep ben maco també té el seu punt d'emoció.

Un cop a casa, com preparar aquestes delícies? Personalment, el rovelló serà amb all i julivert, tradició familiar obliga, menjat com aperitiu amb un tros de pa sucat a l'oli. Tractant-se d'un cep, fregit dins d'una truita, fregit amb una mica de ceba i afegit a una pizza de divendres o amb el clàssic risotto italià.

Per conservar-los els ceps els podeu fregir i congelar-los o bé assecar-los sobre un paper de diari al sol o en un indret airejat i sec.

Aquest any ha estat prou bo. Les pluges i les temperatures clements han fet que aquesta petita meravella de la naturalesa hagi fet els acte de presència i l'hem rebut amb tots els honors.

Que per molts anys sigui així!

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Tagliatelli all'arrabbiata i el pebrot vermell picant, bitxo o com se'n digui...



A casa no tenim massa costum de cuinar amb pebrot picant, bitxo o com se'n digui (he estat buscant per internet i no he arribar a cap conclusió), però l'altre dia ens vàrem ajuntar uns quants amics per cuinar i preparar una vetllada italiana. Entre les receptes que vàrem triar hi havia els tagliatelli all'arrabbiata que si no ho sabeu són amb una salsa de tomàquet i pebrot vermell picant que els dona una toc fort.

No cal dir que als restaurants elimino sistemàticament qualsevol recepta que porti a la base el tomàquet. És segurament un prejudici absurd i estúpid. L'altra dia, davant la quasi unanimitat, em vaig deixar emportar i ens vàrem llençar a cuinar aquests tagliatelli a base de tomàquet i pebrot picant.

El resultat, tot i que els tagliatelli fets casolans eren una mica rústics, cal dir que va ser sorprenent i que va agradar a tothom, a mi en particular.

La recepta detallada no us la puc donar perquè no la tinc i, tot i que l'he demanada ja varies vegades, no sembla que la tindré de forma immediata. De memòria es tractava de tallar tomàquets frescos ben petits i, després de fregir una ceba i la polpa del piment en una paella amb trossos de bacó, es deixava el tomàquet a foc ben baix durant ben bé 40 minuts.

Com ja us he dit no tinc experiència amb el pebrot picant i no sé si a vegades pot ser més o menys picant. El que sí us puc dir és que el resultat de l'altre dia no era gens picant tot i que sí un pèl fort, just el punt per donar-li molt bon sabor.

Si algú disposa d'experiència amb el pebrot vermell picant o coneix una bona recepta de la salsa all'arrabbiata, us agrairé molt que m'ho feu arribar.


diumenge, 22 de setembre del 2013

Botifarra i pastís d'albergínia i carbassó


A mi m'encanta la botifarra i si és amb mongetes millor. És un clàssic de la nostra terra però que poc a poc va perdent clientela. Massa pesat, diran els uns. Massa ric diran els altres.

Jo estic d'acord tant amb els primers com amb els darrers. Però és possible altres maneres de preparar aquest plat per fer-lo més apte al ritme de vida que portem avui?

L'alternativa que us presento crec que pot respondre a la pregunta. La idea es acompanyar la botifarra amb alguna cosa que mantingui la consistència de la mongeta però que al mateix temps sigui menys energètica. Per què no un pastís d'albergínia i carbassó? Combinant carn i verdures, no ens podem equivocar.

Fregiu una albergínia i el carbassó tallats a daus ben petits i passeu-los per la paella uns minuts amb una mica d'herbes provençals, sal i pebre. Un cop cuits deixeu-los refredar una estona i lligueu-los amb un pel de nata líquida. Utilitzant un motlle adequat feu un pastisset. Afegiu-hi una mica més de nata i si encara en trobeu de bons decoreu-ho amb un gerd ben maco.

Assaboriu el sabor fort de la botifarra suavitzada per l'albergínia i la textura cruixent del carbassó.

Fins ben aviat!

dimecres, 11 de setembre del 2013

Concentrat vitaminat de naturalesa


Avui, per variar, no veurem cap nou plat de cuina, no sortirem de passeig per entre les vinyes ni provarem cap nou vi; no rememorarem cap recepta d'aquelles que feia la mare ni re-inventarem el món, la cuina ni la roda.

Avui el que us proposo és un passeig per la naturalesa. Perquè l'estiu ja està tocant les darreres notes i que la tardor ja crida "obriu les portes que sóc aquí". Per celebrar que un cop més les estacions ens recorden que vivim en un món on tot es mou, on res no és fix, on la fluïdesa de la vida ens porta cada dia a un lloc nou, avui us vull presentar un concentrat vitaminat d'aquesta naturalesa que ens envolta i que ens acompanya sempre.

Avui us proposo un passeig pels jardins de Claude Monet a Giverny que si en teniu l'ocasió no l'haureu de deixar escapar.


...i com diuen per aquí, bona continuació!




dijous, 29 d’agost del 2013

Tallarines amb albergínia i xampinyons caramel·litzats a la salsa de soja



Aquest plat el preparo sovint quan no sé què sopar. Trobo que la pasta a la nit em cau molt bé i si a més va acompanyada d'unes verdures, millor que millor. Durant molt temps quan tenia ganes de menjar pasta al vespre la feia tot simplement amb una mica d'all fregit i un raig d'oli. També estava bo. Però les verdures aporta un toc més equilibrat i igual o més saborós encara. 

Durant bastant temps he pensat que l'albergínia era una verdura que costava de coure i que la única manera d'aconseguir que quedés tova era a base d'oli que l'albergínia es menjava inevitablement. Recentment he descobert que el que passa és que aquesta verdura necessita algun tipus de líquid per acabar de coure. La solució que us presento aquí aporta la mica de líquid que li fa falta per prendre aquest punt. 

Tallem l'albergínia de forma grollera i la posem en una paella amb uns xampinyons que si no són grans els podem deixar sencers. Un raig d'oli perquè comenci a agafar color. Els saltem durant uns minuts i quan ja són daurats per tots costats i afegim un raig curt de salsa de soja. Els continuem a saltar fins que tots ells agafin un color  uniforme. Cal fer atenció perquè la salsa de soja tindrà tendència a caramel·litzar ràpidament i cal que ho faci un cop hagi impregnat l'albergínia i els xampinyons. 

Tot plegat va molt ràpid. És cosa de 10 minuts com a màxim. Després farem una cocció ràpida d'una mica de pasta al gust.

Ho servim tot junt amb una mica de tomàquet just amanit.  

Ja veureu, és lleuger i saborós.

Bon estiu!

dijous, 22 d’agost del 2013

Amanida de tomàquet i alvocat, vinagreta de pinyons i pa Jospin amb tomàquet



Què sopem avui? Ahir ja vaig fer les tallarines amb albergínia i xampinyons... Però què queda a la nevera? Ups, poca cosa. Nota mental, com deien en aquella sèrie de TV, "pensar en anar a comprar". Un tomàquet, un avocat..., uns quant pinyons turcs, comprats al Qatar la darrera vegada que vaig anar-hi per feina... 

Per sort avui he passat pel forn i he comprat una baguette, una "graines", que serà la meva salvació. Aquest pa que, com ja he explicat alguna vegada, encara es cou a França pel matí i per la tarda. Pa que ha amassat el forner durant la nit o a les primeres hores del matí quan encara dormim. Pa que guarda totes les qualitats, gust i aroma del bon pa.

I si em permeteu un parèntesi:

Fa uns anys la tradició del pa s'estava perdent a França, igual que s'ha perdut a Catalunya i a la resta d'Espanya. Va ser el senyor Jospin sota el règim de Jaques Chirac qui va fer votar una llei anomenada llei "boulangerie" en la que s'hi pot llegir el següent: 


"Art L. 121-80. - No es pot fer servir el nom "forner" i la marca comercial de "forn de pa" o un nom que pugui causar confusió [...] cap professional que no asseguri per si mateix, a partir de matèries primeres seleccionades, el pastar la massa, la seva fermentació, donar-li forma i coure'l en el mateix punt de venda al consumidor final. Cap producte pot ser en cap moment congelat"

La pena per infringir aquesta llei és dos anys de presó. 

Crec que un dia hauríem de fer una carta oberta al senyor Jospin per agrair-li.

Tanco el parèntesi. 

Quina millor solució que fer un bon pa amb tomàquet per acompanyar un tomàquet amb avocat i tot plegat amanit amb oli, herbes de Provença i uns quants pinyons que tenen el mèrit de no costar els 50€/kg que costen els de producció local. 

Bon profit i bon estiu!


dijous, 15 d’agost del 2013

Fideus amb costelles i polsim de ceps


Fa temps que no havíem preparat fideus perquè a França no venen fideus de la mida adequada per fer-los a la cassola. De fet a França el concepte de fideu no existeix i tot el que es pot fer és agafar espaguetis i tallar-los ben petits. Però no és el mateix.

Com que aquests dies estem a la Cerdanya hem pogut comprar fideus i preparar-los a l'estil clàssic amb costella de porc. Per donar-li un toc diferent hi he afegit un polsim de ceps que he comprat a Sarlat en plena Dordogne. Si no coneixeu Sarlat, us aconsello de fer-hi una escapada, val la pena i podreu provar un munt de productes locals excel·lents com són els ceps, la tòfona i tot el que gira entorn el món de l'ànec.




Però tornem als fideus.

Per fer uns bons fideus, fregim les costelles de porc tallades a trossos, fem un sofregit de ceba i tomàquet i afegim un bon raig de vi blanc i quan aquest s'hagi evaporat i afegim aigua i ho deixem coure uns bons 10 o 15 minuts a foc baix. Ens assegurem del toc de sal. En aquest punt hi he afegit el polim de ceps i ho he deixat coure uns minuts més.

Si no heu de servir els fideus immediatament, podeu parar aquí fins que sigui l'hora de dinar.

10 minuts abans de seure a taula, podem escalfar de nou l'aigua dels fideus i quan bulli, hi tirarem la pasta que deixarem coure segons el temps indicat en el paquet.

Aquest és un d'aquells plats que si reposa queda encara més bo. I si en queda una mica d'un dia per l'altre estaran deliciosos freds. Es per aquest motiu que per preparar aquests fideus amb costella de porc i polsim de ceps, he utilitzar un paquet de 500 grams de pasta per 6 persones, tothom n'ha menjat a sa fam i encara n'ha quedat suficient per repetir.


Bon profit  i bon estiu!




dijous, 8 d’agost del 2013

Mojito a "go-go"


Ja sabeu que aquest és un blog de cuina tot i que de tant en tant també us parlo de vins l'altre meva gran afició. Però el post d'avui no tractarà ni de guisats, ni d'amanides, ni tant sols dels vins de la Provença. Avui us vull ensenyar a fer uns bons Mojitos com me n'han ensenyat a mi recentment i que espero us puguin refrescar i amenitzar els vespres calorosos d'aquest estiu.

El vídeo que us presento aquí és petit i de baixa qualitat però en podeu trobar un de millor seguint aquest enllaç: http://youtu.be/RZn4mBy0_hg




En tot cas per fer un mojito necessiteu:

  • menta fresca
  • sucre
  • llima
  • rom
  • soda
  • gel
Cal trencar el gel petit. Si no teniu una màquina apropiada ja heu vist en el vídeo que hi ha altres mètodes. Després colpegem una mica la menta abans de posar-la en el bas amb mitja llima tallada a trossos. Ho xafem tot una mica abans d'afegir-hi el gel, el rom i la soda. 

Per conèixer la quantitat de rom a utilitzar, compteu, un, dos, tres, quatre, cinc i sis..., mentre l'aboqueu i trobareu el bon punt!

Bon Mojito i bon estiu!

dijous, 1 d’agost del 2013

Gaspatxo aromatitzat a l'alfàbrega


Fa uns dies vaig comprar una planta d'alfàbrega i l'he anat utilitzant a totes les preparacions que he fet aquests darrers dies. L'alfàbrega sempre em va pensar en el meu pare. Ell en parlava sovint... 

Avui però les fulles han començat a ennegrir-se i he pensat que el millor seria acabar-la. 

Tot pensant m'he preguntat com quedaria el gaspatxo amb un toc d'aquesta planta tan aromàtica. El millor serà provar-ho, m'he dit. Però quanta posar-ne? Tallada amb unes tisores o amb un ganivet he pensat que quedaria massa grollera. Finalment he decidit tirar pel dret. 

Per cert, el gaspatxo no era fet a casa. Potser un dia hauré de pensar en provar de fer-ne, però no serà avui. Així que omplo un bon bas de gaspatxo Alvalle a la batedora, afegeixo les fulles (totes les que he pogut salvar) i un, dos, tres (com deien a casa), ja tinc un gaspatxo aromatitzar a l'alfàbrega.

Fàcil i diferent. 

Bon estiu!

 

dijous, 25 de juliol del 2013

La Cave d'Agustin Florent i Pierre Chanau


En el meu post anterior us cantava meravelles del vi de ca l'Agustí. Diguem que "ca l'Agustí" era una llicència literària que em vaig permetre. Si heu llegit el comentari que vaig afegir ja sabreu perquè ho vaig fer i de què us vull parlar avui. 


Tot i el que pugui semblar, la Cave d'Augustin Florent és una marca comercial del grup Carrefour.  


Per desgràcia és una pràctica molt habitual d'aquests darrers temps crear marques o noms ficticis per agrupar i distribuir productes de marca blanca. 


És una pràctica que jo no comparteixo i contra la qual us crido l'atenció. 


Els grans grups de distribució compren el vi a petits productors i la venen sota un nom comercial, en el cas de Carrefour es tracta de "La Cave d'Agustin Florent" i en el cas d'Auchan, Alcampo a Espanya, "Pierre Chanau". 


Ben mirat és una pràctica molt antiga i ben coneguda. Probablement els negociants de vi van aparèixer en l'època d'Elionor d'Aquitània quan els vins francesos es van començar a vendre a Londres substituint poc a poc la cervesa coma beguda predilecta dels aristòcrates i gent de l'alta burgesia. 


Encara avui, n'hi ha de molt coneguts en totes les regions vitícoles. A França Bouchard o Chanson Père et Fils són molt importants a la regió de Borgonya. 



Us preguntareu perquè em molesta que Carrefour o Auchan facin de negociants en un món tant capitalista com el nostre. 

Doncs ja us explico. En el cas dels negociants tradicionals, els que treballen des de fa temps, totes les ampolles mencionen el fet que qui ha embotellat el vi es un negociant. Les etiquetes indiquen sense reticència "Negociant à " i la ciutat on treballen. Queda clar que es tracta d'una casa de negoci que ha seleccionat el vi que després etiqueta i distribueix sota el seu nom. La seva feina, però també la seva responsabilitat, és fer una bona selecció i distribuir-la.

En el cas de la gran distribució, inventen un nom comercial que:
  • porta a pensar que es tracta d'un productor local (e.g. "La Cave de...")
  • no menciona en cap cas que es tracta d'un negociant
  • utilitzen noms i pronoms propis per donar un caràcter personal que no té (com Pierre... o Agustin...)
Possiblement no haureu notat que aplicant alguna manipulació a les lletres de "Pierre Chanau" podem reescriure:

Chanau
Chan-au
Au-chan
Auchan



Personalment trobo aquesta pràctica molt bruta i molt propera de l'engany i això em molesta. 

A Espanya els grans grups encara utilitzen la pròpia marca però em temo que no tardarà a arribar unes Caves Agustí Tordera o similar. Així que estigueu alerta.

Tota una llàstima perquè en molts casos la qualitat és ben present. La qualitat d'un vi fruit d'un raïm resultat de l'esforç i del treball d'homes i dones amb noms i pronoms ben reals. Per què doncs amagar-los? 


diumenge, 21 de juliol del 2013

Raviolis i amanida d'estiu


Una proposta per un dinar lleuger i fresc, ràpid de preparar, i bo. Ideal per aquests dies calorosos d'estiu. 

Sempre m'han agradat els raviolis. Però ja fa temps que no trobo aquells raviolis que compràvem "als italians", quan aquests van començar a implantar-se a casa nostra. La pasta fresca d'avui ja no té ni el gust ni la textura d'abans i sovint els raviolis s'enganxen entre ells, es trenquen i inevitablement es buiden. El pitjor que pugui passar és que l'aigua de cocció penetri l'interior. Signe d'una qualitat pèssima segons la definició del diccionari general de la llengua catalana: "adj Extremament dolent, que no pot ésser pitjor"

Per retrobar les sensacions d'abans, jo intento privilegiar la qualitat al preu i sempre redueixo el temps de cocció. Si indiquen 3 minuts en faig 2 i si n'indiquen 8 en faig 5. Pels raviolis és pot utilitzar la vista per trobar el bon punt de cocció. Cal treure'ls quan el color s'esclareix de forma regular. Per altres tipus de pasta prefereixo fer-ho segons el tacte, és a dir la sensació que transmet a la mà el contacte entre la cullera de fusta i la pasta. Però les sensacions són molt subjectives i difícils d'explicar. Sigui quin sigui el mètode que utilitzeu per conèixer si las pasta és al seu punt, acabareu veient que els temps indicats estan sempre sobreestimats. 

En tot cas per fer aquests raviolis (jo els he agafat d'albergínia que m'encanta!) i amanida d'estiu, més val que estiguin un pèl forts i sobretot que no es trenquin. Un cop cuits refredeu-los amb un raig suau d'aigua freda i unteu-los amb una mica d'oli perquè no s'enganxin. 

L'amanida és de tomàquet tallat a daus petits i escorreguts per evitar que deixin massa aigua. Afegiu uns quants pinyons. Talleu unes fulles d'alfàbrega (de l'àrab: al-ḥábaqa) ben petites que afegireu al tomàquet just al moment d'amanir-los. 

Podeu servir aquest plat amb un vi rosat (que pel què sembla, i per sort, torna a estar en voga) lleuger i fresc. Jo he agafat un vi Provençal que aquí on visc és el que puc trobar més proper a la meva terra. 


 



Es tracta d'un vi de ca l'Agustí (veure els comentaris per més detalls) molt aromàtic i expressiu, amb personalitat. Ens recorda la fruita d'estiu, el préssec, la pruna blanca, però un cop a la boca retrobem la sensació d'una deliciosa maduixa ben madura. És un vi d'un gran equilibri, alhora fresc i ample. 

El vi rosat que haureu escollit serà perfecte per acompanyar aquest plat lleuger d'estiu. 

I si us en queda, preneu-lo una mica abans del capvespre, quan el sol ja és baix i que la terra s'ompla de mil colors i matisos. Busqueu l'ombra d'un ametller i deixeu-vos emportar amb cada bocada... A l'ombra d'un balcó o d'una finestra d'aquesta ciutat la vostra, us apartarà del brogit i us permetrà retrobar-vos el temps d'aquests glops pausats, sentits i finalment tranquils. El vi cal prendre'l així, amb serenor, amb tranquil·litat i fins retrobar la quietud que ens emporta i ens bressa. 

Bon estiu!

dimarts, 14 de maig del 2013

Croquetes de pollastre casolanes


Un post ràpid per donar-vos el resultat de les croquetes fetes amb la massa de la recepta anterior. Estaven boníssimes. No us les puc deixar provar però si veure-les.

Com preparar les croquetes és ben senzill però per qui no n'ha fet mai aquí us deixo un petit vídeo que resum l'etapa final de les Croquetes de pollastre Casolanes.


Bon profit!


dilluns, 13 de maig del 2013

Massa per a croquetes casolanes

Em direu, i possiblement amb raó, que una recepta de massa per fer croquetes no té res d'original. Però per a mi, aquesta recepta és molt diferent de la que estava acostumat a fer.

Quan aquesta tarda ens preguntàvem a casa què fer de la mica de pollastre que havia quedat del Diumenge, sense pensar-ho massa he dit: "farem croquetes". Crec que no han passat uns segons que ja me n'estava penedint. Però com que aquest penediment arriba sovint, he pensat que era avui o mai. 

En el meu cap la recepta de les croquetes estava relativament clara: sofregim una ceba, fem un roux (farina i mantega) afegim el pollastre picat i anem afegint la llet fins que queda la textura adequada. La part més pesada és quan la massa comença a prendre la textura correcta i donar voltes és tan pesat com amassar par. 

He pensat en consultar el llibre de les receptes de la Carme Roscalleda que em va regalar la meva mare i la meva tia fa uns anys. Espero que no me'l reclamin després de veure les coses bones que se'n poden treure! He de dir que es tracta del típic llibre que només pot captar l'atenció d'un públic coneixedor perquè no té ni fotos ni dibuixos. Les coses com són, el llibre crida poc l'atenció. 

En tot cas m'ha sorprès tant la recepta que hi he trobat, que m'he dit: "No. Aplicaré la meva! Assegurem el tir". Després m'he quedat pensant i preguntant-me quantes vegades m'havia fallat la Carme... Cap ni una. Així que he acceptat el risc i l'he aplicada al peu de la lletra. La sorpresa ha estat semblant a la de la recepta de la beixamel: la massa de croquetes queda fet amb ben poc d'esforç. Així que per aquells que busquen una recepta de croquetes fàcil i ràpida de fer, aquesta és ideal. 

Els ingredients són els següents:
  • 1 ceba mitjana
  • 400 g de pollastre rostit picat 
  • 1/2 l de llet
  • 100 g de farina
  • 50 g de Maizena (sí a mi també m'ha sorprès)
  • 3 robells d'ou
  • sal, pebre, nou moscada 
La forma de preparar-la és molt bàsica:

En una paella prou gran i amb un raig d'oli fregim la ceba ben picada. La deixem que s'estovi i que comenci a enrossir-se. Afegim el pollastre i ho remenem tot bé. Ho deixem uns minuts al foc i tot seguit ho retirem.

Aquesta és la part que m'ha sorprès:

En una olleta mesclem la llet a temperatura ambient, la farina, la Maizena, els tres rovells d'ou, salpebrem i ratllem una mica de nou moscada al gust. Ho batem tot amb una batedora de barnilles manual (la que utilitzem normalment per batre els ous). Curiosament, i jo he estat el primer sorprès, no s'han fet grumolls! 

Tornem a posar el pollastre i la ceba al foc, hi afegim la llet i la farina. Ho deixem coure uns 10 minuts mentre donem voltes amb una cullera de fusta. La massa està llesta quan es desenganxa de les parets de la paella i queda brillant. Aquí teniu un vídeo per veure quina és la bona textura. Molt semblant a la massa de pa o de pizza si mai n'heu fet.



Ara només cal apartar-la del foc i passar-la a un recipient on la deixarem refredar. 

Com que cal deixar-la reposar, la recepta de les croquetes vindrà demà.

Finalment només dir-vos que respecta la recepta original només he introduït una petita variant que a mi sempre m'agrada. Quan la ceba ja era cuita i abans de tirar-hi el pollastre he afegit a la paella el suc i el greixet del rostit que quedava d'ahir. Això li dona un gust una mica més pronunciat i fa que les croquetes quedin encara més casolanes i saboroses. Però això és, òbviament  opcional!

Ens veiem demà (o demà passat) per la recepta i les fotos de les croquetes casolanes!

Premi Best Blog

L'hort d'en pollet, El Receptari de la Gènia i la Dolors de Hi ha bruixes a la cuina m'han atorgat el Premi Best Blog. Moltes gràcies!
Best Blog és una iniciativa per donar a conèixer els blocs amb menys de 200 seguidors.


Les bases són senzilles: contestar un qüestionari i alhora atorgar el premi a 20 blocs més que tinguin menys de  200 seguidors . Aquesta segona part serà un pel difícil perquè no crec que en conegui tants.




Aquest és el qüestionari:

1) Quan fa que tens el blog? 
Vaig crear el blog a l'Abril del 2009 ara fa 4 anys. 

2)Quina és la teva recepta més visitada?
Les dues receptes més visitades són el 
Pastís de carbassó versió ràpida i Galtes de vedella rostides. Són dues receptes molt diferents però les dues tenen el seu encant: la d'una n'és la senzillesa, de l'altre l'originalitat. 


3)Com va començar la vostra afició per la cuina o la pastisseria?
Sempre m'ha agradat menjar bé i quan me'n vaig anar de casa no em quedà altre remei que posar-me a la cuina per intentar recuperar una cuina familiar, la de la meva mare, que sempre havia gaudit molt. 

4)Aquesta afició té alguna relació amb la vostra activitat professional?
Cap ni una tot i que m'hauria agradat dedicar-m'hi.

5)Quan vau decidir crear un bloc?
Fa uns anys vaig començar a publicar les receptes que feia per tenir-les sempre disponibles estigués on estigués. Però en el fons crec que també em feia gràcia crear un blog pel plaer de compartir les entrades...

6)Aneu a cursets de cuina, tallers o altres events gastronòmics?
He seguit un parell de tallers quan n'he tingut ocasió. Però ara fa temps que no n'he fet cap. 

7)Sou aficionats als llibres de cuina?
En tinc massa i tot! Un dia vaig imposar-me la norma de no comprar més llibres de receptes... Tot i així de tant en tant encara hi caic.

8)Participeu periòdicament en algun concurs de blocs de cuina o pastisseria?
El concurs al que participo és el que s'organitza a casa a cada migdia. Les meves filles en són els jutges més exigents. 

9)Teniu algun blocaire famós de referència?
Tots els blocaires que segueixo són la meva referència.

10)En quina recepta esteu treballant ara?
Cap. La meva és una cuina del moment i gairebé sempre improvisada. 


dimecres, 3 d’abril del 2013

Cake de Taronja


Després de la coca de llimona, una de taronja. Bé no és una coca. És més aviat un cake. Si bé la gràcia de la coca de llimona era la facilitat, el cake és un pel més llarg d'elaborar però tot i així segueix sent  molt senzill.

En tot cas no té secrets, es tracta de mesclar tots els ingredients i fornejar a 180ºC durant 50-60 minuts. Com aquest cop us he preparat un vídeo que resumeix les etapes no m'allargaré massa. 

Els ingredients són els següents:
  • 4 ous
  • 200 g de sucre
  • 250 g de mantega (ui, ui, ui, això farà mal!)
  • 280 g de farina
  • 1 taronja
  • 1 cc de llevat (o agafar farina amb el llevat incorporat)
  • 80 g d'ametlla molta
  • 1 cc de vainilla en pols o de sucre de vainilla
Batem els 4 ous i incorporem per ordre el sucre, la mantega fosa, la farina, la pell ratllada i el suc de la taronja, el llevat, l'ametlla i la vainilla, així com un polsim de sal. Ho passem a un motllo i de dret al forn a 180ºC una hora curteta, però vigileu punxant amb un ganivet o un punxó de tant en tant!

Fantàstic per berenar o encara millor per quan un va amb presses i tendeix a oblidar el millor moment del matí: l'esmorzar!

El vídeo:



Una versió de millor qualitat a YouTube!



dimarts, 26 de març del 2013

Coca de llimona


Ja sabeu que jo sóc més de salat. A casa els dolços són cosa de la C. Però l'altra dia la petita de la casa no sabia què fer i ficar-la a la cuina a fornejar sempre és una opció que funciona. Sobretot si se li permet fer-ho tot ella. Així que aquesta recepta la podria marcar com "Apta per a tots els públics"!

Les coses com són. Aquesta no és una recepta ni inventada ni adaptada. Es tracta de la realització al peu de la lletra de la recepta que la Laura cuinera (a estones) presentava en el seu blog Cuinejar.

La Laura en diu "Coca de llimona amb gust de llimona". Jo prefereixo dir-ne "Coca de llimona", perquè a què té gust una coca de llimona si no a llimona? Ara, una cosa és certa: com molt bé diu ella, si no us agrada la llimona no cal que perdeu el temps.

La gràcia de la recepta és que s'utilitza tota la llimona i no només la pell. Per dir-vos la veritat no suporto veure com les llimones raspades perden la dignitat a mesura que passen les setmanes, la pell perd aquell blanc immaculat del primer dia, comença a endurir i s'arruga com una pansa vella. 

Pels detalls de com fer la coca podeu anar a veure el blog de la Laura però com a resum ràpid necessitareu:
  • una llimona
  • 200g de suce
  • 175g de farina
  • 3 ous
  • 70g d'oli (jo vaig utilitzar oli de gira-sol)
  • 1 sobre de llevat
Cal triturar molt bé la llimona tallada a trossos després d'haver tret els pinyols, i si possible la pell blanca del centre que donen bastant amargor, fins que quedi feta una pasta. Mesclem el rovell dels ous amb el sucre i finalment amb l'oli que incorporem batent al mateix temps com si féssim una maionesa. Afegim la farina i el llevat. Batem les clares a punt de neu (o gairebé) i les incorporem. Deixem reposar 10 minuts i ho posem al forn a 180ºC uns 20 minuts (cal vigilar la cocció amb un escuradents o similar fins que surti sec). 

Si no ho oblideu, com em va passar a mi, just abans de posar-ho al forn podeu ensucrar la coca. Així farà una crosta dolça semblant a la de les magdalenes!

Pels nens és una mica àcida i pot tenir una pèl d'amargor. Però com podeu veure és fàcil de fer i us asseguro que molt bona.

diumenge, 17 de març del 2013

Fajitas casolanes i Guacamole

Un plat que funciona sempre molt bé a casa són les fajitas amb guacamole. Tenint en compte que és fàcil d'improvisar, sol ser un plat al que hi recorrem sovint en dies de poca imaginació. A més està bo, és divertit de menjar i les verdures passen desapercebudes i no hi ha mai queixes.

Per preparar-les només cal tallar tots els ingredients ben petits i fregir-los a poc a poc. Al darrer moment preparem un guacamole ben senzill i escalfarem les fajtas que les haurem comprat, ja fetes, al super. 

Avui he utilitzat per 4 persones, un carbassó (dos també haurien estat bé), dos pebrots, un porro, una tija d'api, una pastanaga i 6 acompanyaments de cuixes de pollastre (normalment utilitzo filets del pit que no cal desossar). He començat per fregit totes les verdures i finalment hi he afegit el pollastre tallat a trossos ben petits. Un cop tot era ben ros hi he posat una mica de caldo de pollastre Avecrem en pols que caramel·litza i dóna color, abans d'afegir-hi una mica d'aigua (un dit) i deixar-ho coure fins que redueix el suc.



Pel guacamole, us he de dir que la meva recepta és molt bàsica, però com l'utilitzo només per acompanyar les fajitas ja m'està bé així. Necessitem dos alvocats, una mica de suc de llimona (amb menys de mitja ja fem), sal i coriandre sec molt (per ser guacamole de veritat hauria d'utilitzar la coriandre fresca i afegir-hi ceba tallada ben petita).


Per pelar els alvocats els tallem pel mig, traiem l'os i li fem uns talls en forma de quadrícula. El buidem amb una cullera, hi afegim la coriandre al gust, sal i una mica de suc de llimona. Només cal aixafar-ho tot amb una forquilla o una mà de morter. Proveu-lo i corregiu la sal i la coriandre al vostre gust.



Finalment només cal escalfar una mica les fajitas i deixar que cadascú es composi el seu plat. 

dilluns, 4 de març del 2013

Conservar el vi

Us heu preguntat mai...

...quina és la temperatura ideal per conservar el vi?

...tenint en compte que poca gent pot conservar el vi a la seva temperatura ideal, a partir de quina temperatura posem en perill aquella ampolla que guardem preciosament esperant trobar la bona ocasió per obrir-la?

Si us heu preguntat alguna vegada aquí teniu la resposta.

En general sembla que tothom està d'acord per dir que la temperatura ideal és 12 ºC. Pel què fa al rang límit es trobaria entre 10 i 14ºC. Ara bé només entre 0 i 5 ºC hi ha un risc de formació de cristalls de tartrà o la formació de dipòsits de matèria colorant. D'altre banda per sobre dels 14ºC (i sobretot si la temperatura es manté durant un temps per sobre d'aquest valor) augmenta el risc de despertar les poblacions microbianes que es troben ja dins l'ampolla i que atacaran el vi de forma irreversible.

Així doncs ja sabeu, si no voleu tenir males sorpreses intenteu que les vostres ampolles estiguin guardades a un a temperatura entre 5 ºC com a mínim i 14 ºC com a màxim.

En les latituds que vivim els catalans el risc és més elevat durant l'estiu que durant l'hivern.

dimarts, 15 de gener del 2013

Vins de Bordeus (III): Graves


No lluny del Médoc es troba la regió de Graves, que tot i la proximitat a la primera gran regió de Bordeus, la qualitat és lleugerament inferior. Però aquesta característica és la que fa que aquesta regió sigui especialment interessant: hi podrem trobar grans vins a preus molt raonables. 

En la classificació que va fer Napoleon III l'any 1855 per poder presentar els principals vins de Bordeus en la gran exposició universal va atorgar els famosos distintius de "Primer Cru", "Segon (Tercer, Quart i Cinquè) Cru" exclusivament a vins de Médoc. Tant sols un château de Graves va rebre aquest distintiu: Château Haut-Brion que pertany a la AOC Pessac-Léognan.

Aquesta AOC creada el 1985 agrupa els millors vins de la regió. El que més em sorprèn és la seva localització. Pessac-Léognan està al costat de Bordeus. I quan dic al costat és realment al costat. Si no mireu aquest mapa...

També és cert que la majoria de la AOC es troba fora del circumval·lació de Bordeus, a Léognan, però els millors vins encara es fan a l'interior a Pessac.

La resta de vins de la regió es comercialitzen sota l'AOC Graves.


Els vins s'elaboren a partir de Cabernet Sauvignon, Merlot i Cabernet Franc. Com ja he comentat alguna vegada el Cabernet Sauvignon dóna vins més aviat austers en la seva joventut i que tarden una mica en obrir-se. Són els aromes que comencen a fer-se sentir quan el vi ja porta un temps a l'ampolla. És per aquest motiu que són vins que es solen guardar uns quants anys abans de ser oberts. 

Els  grans crus de Pessac-Léognan són vins densos, carnosos, però molt equilibrats. Els aromes són principalment els que dóna el Cabernet Sauvignon i el Merlot: els fruits vermells ben madurs i la regalèssia. Com que solen passar uns quants mesos en roure, hi trobarem també notes de torrat i de vainilla. 

Els preus dels grans Pessac-Léognan ronden els 30, 50 € però fàcilment poden pujar fins preus a 3 xifres. Però també és possible trobar molt bons vins que ronden els 15-20€ com Château Larrivet Haut-Brion, Château Latour-Martillac o el Domaine de Chevalier. Els vins de l'AOC Graves ronden els 8-15 €.

Finalment dir-vos que al sud de la regió de Graves es fa el famós vi blanc
comercialitzat sota l'AOC Sauternes. Es tracta de vins fets a partir de Sémillon atacats per un bacteri que es desenvolupa al final de l'estiu quan les nits són fresques i humides i els dies encara són càlids  El sucre d'aquests vins es concentra quan el bacteri ataca la pell i aquesta es trenca. L'aigua s'evapora sota la pressió del sol donant lloc a un vi dolç que es sol servir per acompanyar el fetge d'ànec.


dilluns, 7 de gener del 2013

Terrina de carn d'olla


Com sol passar cada Nadal, passades les festes, queda sempre una mica de carn d'olla que s'arrossega a la nevera durant uns quants dies i que es va consumint molt a poc a poc. 

Aquest any a casa ens hi hem pres una mica tard perquè hem anat d'invitats a casa d'uns i dels altres i no hem cuinat. Al final ha resultat que no hem menjat la típica carn d'olla. Aprofitant que aquests dies són grisos i comencen a ser més freds que els anteriors hem decidit escalfar-nos amb una bona escudella i rematar les festes amb la carn d'olla per celebrar el dia de Reis. 

Com ja he dit, el problema de les restes no ha tardat a presentar-se. Perquè intentar fer una escudella amb poca carn i poca verdura dóna lloc a un caldo insípid. Però quan hi posem una mica de porc amb cua i tot, de vedella, pollastre, etc, n'acaba sobrant un munt. 


Aquest any he recordat que, ja fa un temps, vaig sentir parlar la Carma Ruscalleda d'una terrina feta amb les restes de la carn d'olla. Com que no tinc la recepta he improvisat un pèl, però no crec que estigui molt lluny de la recepta i menys encara de la idea original. 

Per fer aquesta terrina només us cal una mica de restes de la carn d'olla. Jo he fet servir el que tenia:
  • un tros de pilota
  • una mica de cua i de gerret de porc
  • una mica de botifarra negra (només en quedava una mossegada)
  • unes molles de pollastre
  • un parell de pastanagues
  • un parell de naps
  • uns quants cigrons
He de confessar que de cua de porc ja no me'n quedava perquè ha agradat molt i n'hem posat poca. Com que en tenia una al congelador, l'he feta coure en un fons de caldo d'escudella. He aprofitat, un cop cuita, per reduir el caldo fins que ha quedat un fons ben gelatinós que he utilitzar per fer-ho cuallar tot plegat.


En un motllo o una terrina cobrim l'interior de paper film transparent i després anem fent capes dels diferents productes. Podeu començar com he fet jo amb una mica de gelatina de la cua de porc i una mica de pastanaga ben posada.  Podeu mesclar-ho tot o intentar fer capes perquè al tallar-ho es vegin els diferents productes utilitzats. Guardeu una mica  de gelatina i incorporeu-la cap al final i deixeu que es filtri cap a les capes inferiors. Un cop el motllo ple fins dalt, només cal tapar-ho amb una mica més de paper film, prémer bé el contingut i guardar-ho a la nevera amb una mica de pes a sobre (un parell de llaunes de conserva, per exemple) perquè qualli bé.

L'endemà podeu treure'l, tallar-lo a trossos d'un o dos centímetres i, un cop passats per una paella antiadherent uns segons just per donar-li un cop de calor, servir-los amb una mica d'amanida


És original i deliciós. Prove-ho!