diumenge, 17 de juliol de 2016

Salsa i macarrons a l'arrabbiata


En aquesta època de l'any solc quedar-me sol a casa. La família se'n va de vacances aprofitant del bon temps que fa per les nostres terres i fugint de la inestabilitat del nord. El fet de quedar-me sol dóna peu a uns dies de reflexió i d'introspecció, que trobo molt enriquidor. És com aquell que se'n va uns dies a resguardar-se en la tranquil·litat d'un monestir o l'altre que es retira en un grup de meditació. La introspecció és qüestionar-se un mateix, preguntar-se per les creences pròpies, aquelles certituds que tots ens hem forjat, sigui perquè ens les hem construïdes, sigui perquè ens les han donades (per no dir imposades). Planyo tot aquell que no es posa mai en qüestió.

Des de fa un temps intento retrobar un cert benestar que he viscut però que, en algun moment al llarg dels darrers mesos, he perdut. Un estat de felicitat en el que un se sent bé amb si mateix i amb els altres. Moments en el que un és tolerant, accepta les coses com venen i els que l'envolten sense més ni més. Un estat en què un es preocupa més dels altres que de si mateix.

Avui, llegint a la Massrine Reza, topo amb aquestes paraules: "el benestar, la felicitat no són altra cosa que l'absència total de lluita". Hi ha moments en què un llegeix certes paraules que li van directament al cor. Sense estar necessàriament segur d'haver-les entès, es produeix una certa ressonància en el més profund d'un mateix. I és en aquest moment que un ho sap: aquí rau tota la veritat. L'"absència total de lluita", aquest és el secret. No cal llegir més.

És possiblement això el que m'atreu tant de la cuina. Mentre cuino hi ha una absència total de lluita. No hi ha preocupacions. No intento canviar les coses. Tot està bé tal com és. La vida és el que és i està bé així. Pura perfecció. Justa la fusta. I quan no hi ha lluita, hi ha felicitat, "épanouissement".


Pico una ceba, un all, uns tomàquets. Estic jo, la ceba, l'all, els tomàquets. No hi ha res més. Jo, els productes i el ganivet que m'acompanya. Zas, zas, zas. A poc a poc. Cada cop més fi. Una mica de bitxo. Zas, zas, zas. Una mica de llardons. Zas, zas, zas. La paella, una mica d'oli, els llardons, la ceba, l'all i el bitxo. Després els tomàquets. Xiisss, xissss, xisss, Blub, blub, blub. Una mica d'aigua. Sal i pebre. I a partir de productes ben naturals, una salsa arrabbiata pren forma, color, olor. Em confonc amb la natura. M'hi abandono. I sóc natura. Sóc aliment. Sóc l'aigua que cou els macarrons, la sal que hi dissolc. Sóc els macarrons i el vapor que penetra l'aire. Sóc aire i el cel que l'acull. Sóc tot. Sóc llibertat. Sóc absència de lluita. Sóc felicitat.



(Trobareu el detall de la recepta en els comentaris)


dimecres, 15 de juny de 2016

Crema d'espàrrecs


Estem en plena temporada d'espàrrecs i cal aprofitar perquè dura ben poc. Ja sé que d'espàrrecs n'hi ha gairebé tot l'any, però en conserva. Val la pena, però, prendre plaer amb els espàrrecs quan són frescos. Fàcils i ràpid de cuinar, són a més a més molt saborosos, perfumats i delicats.

Avui us presentaré una de les receptes més fàcils. Aquesta crema d'espàrrecs no us portarà més feina que treure'ls la part més exterior de la pell que és especialment dura. I no us portarà més temps que el que cal esperar per deixar que coguin en aigua salada al seu punt (uns 20 minuts).

Com veureu els espàrrecs que he fet servir són ben macos, d'aquests ben gruixuts i frescos que podreu trobar al mercat. Amb 500 grams en tindreu per fer una crema per a 4 persones.


Mentre deixem coure els espàrrecs us diré que aquest plat el vaig fer dilluns tornant de la feina.

Després d'un dia especialment complicat arribo a casa amb l'esperit una mica decaigut. Crec que els 15 dies seguits sense veure el sol no han ajudat a remuntar la moral de ningú. Si esteu una mica al dia de l'actualitat haureu vist les fotos de la crescuda del Sena. Ha plogut molt, però el pitjor és que no ha sortit el sol fins justament ahir. I això és matador. No m'extranya que als països nòrdics hi hagi tants suïcidis. Som, al cap i a la fi, com petites plantes que necessitem la llum del Sol per poder créixer i sentir-nos bé.

El cas es que em fico a la cuina i veig els espàrrecs comprats el cap de setmana. Dubto un moment i després em poso mans a la feina. I en pocs minuts començo a sentir-me millor.

Els espàrrecs ja cuits, els trèiem del foc i de l'aigua, que la guardarem per més tard. Amb una mica d'oli i de mantega fregim una ceba tallada ben petita, afegim una mica de farina i poc a poc incorporem l'aigua dels espàrrecs. Afegim els espàrrecs ja tallats a trossos d'uns 3 centímetres i ho deixem coure 10 minuts més. Rectifiquem el punt de sol i pebrem una mica. Fora del foc hi afegim un raig de llet i una mica de nata. Tot ben passat pel turmix. Us aconsello de passar-la també pel colador per treure els filaments que hagin pogut quedar encara sencers.

Si sou sibarites la serviu amb una mica de cibulet. Freda o, com que aquí encara no fa massa calor, calenta. Us reconfortarà el cos i també l'ànima.

Bon profit!


dimecres, 1 de juny de 2016

Cuina Mexicana, mole vermell i pensaments...


Entre viatges, trasllat a la nova casa i altres raons he estat una mica absent del meu blog, ja em perdonareu.

De la meva última vista a Mèxic he portat un sobre de pasta de mole vermell. El vaig provar en un dels mercats d'artesania del barri de Coyoacán i el vaig trobar excel·lent. Un cop a casa els dies passaven i el mole seguia a la nevera esperant el seu dia, sense que aquest es presentés. Hi ha en aquests casos una espècie de peresa que s'instal·la i la motivació original desapareix poc a poc. Sovint acabem per tirar allò que en el seu dia semblava un petit tresor.




Per sort en aquest cas no havíem arribat tant lluny i a la primera ocasió, la idea d'una carn cuinada amb salsa de mole va aparèixer com evident. Demano la recepta a companys mexicans i ens hi posem.


Comprem un bon pollastre desossat, un plàtan verd (banana), un grapat d'ametlles i un tomàquet ben gros. Amb el minipimer triturem les ametlles, el tomàquet, i el plàtan, hi afegim el mole i a poc a poc el diluïm amb una mica de caldo de pollastre i molta paciència. Després fregim el pollastre i l'enrossim. Acabem per afegir-hi la salsa de mole i ho deixem a foc baix una bona estona perquè tot quedi ben harmoniós.

A la cuina la Marta que m'ajuda es diu sorpresa pel silenci que hi regna. Li comento que a mi cuinar em permet fer un pas enrere i entrar en un estat de completa tranquil·litat, el cap també té dret a un repòs! És un estat de calma profunda. El que li dic sembla sorprendre-la. Em diu que al seu cap hi ha mil pensaments que apareixen i desapareixen a gran velocitat. Li comento que entenc perfectament el que m'explica però que no és obligat que sigui així. Calla un moment i pensa...

El mole és una mescla de pebrots amb espècies, tomàquet i altres ingredients. En funció del pebrot utilitzat pot ser més o menys picant. Cal anar amb compte. Els que hem passat per Mèxic, qui més qui menys, hem fet l'experiència del Habaneros.


En aquest cas el mole és molt gustós però no particularment picosillo, com dirien per aquelles terres. Per acompanyar-lo un vi certament tànnic i fresc per poder suportar el braç de ferro que li presenta el mole.

Bon profit!

dissabte, 13 de febrer de 2016

Tortilla ou taichi-lla Española


Suite à votre demande voici une petite recette en Français.

Eh oui, je sais que d'habitude mes posts sont en catalan et que vous n'y comprenez rien. Mais c'est ainsi. Mon coeur parle toujours catalan même si une petite partie de moi-même est maintenant bien enraciné (je, je...) en France.

Et pour remémorer cette soirée bien sympathique chez Elisabeth où nous avons fêté le nouvel an Chinois, voici cette recette de la Tortilla Española, Tortilla de patatas (pommes de terre) ou tout simplement Tortilla.

Pelez 5 belles pommes de terre et coupez-les en deux puis en fins morceaux.  Veillez à bien relâcher vos poignées. Prenez deux bels oignons, remontez vos bras parallels au sol puis coupez les oignons en deux puis en fines lamelles.

Chauffez de l'huile d'olive dans une belle poêle puis faites frire les pomes de terre et l'oignon en toute douceur. Salez. En prenant la position du cavalier, montez vos bras. Portez votre respiration au tantien. Restez dans cette position 5 minutes minimum. Relâchez vos épaules, veillez à que vos coudes pointent vers le bas. Lors que les pommes de terre sont bien cuites, sortez-les du feu et, en utilisant une passoire, laissez écouler l'huile.


En prenant appui sur votre jambe arrière, versez 6 oeufs dans un saladier. Main droite en peng, prenez le saladier. Battez les oeufs. En remontant, versez les pommes de terre dans le saladier et mélangez le tout. Salez à nouveau si nécessaire.

Chauffez de l'huile dans la poêle et lorsqu'il est chaud versez-y les oeufs et les pommes de terre. Laissez cuire l'omelette à feu doux jusqu'à ce que la cuisson soit visible sur la partie supérieure.

Jusqu'à là, tout a été simple. Voilà la partie la plus difficile de cette recette, là où nous aimerions avoir une baguette magique. Couvrez la poêle avec une grande assiette. Enracinez-vous, et ops, retournez le tout sans le fair tomber, sans le renverser, sinon c'est partie en cacahuète, comme dit souvent Alba.

Remettez l'omelette dans la poêle pour finir la cuisson.

Vous pouvez la déguster froide avec une belle salade, chaude pour un diner ou tout juste tiède comme je l'aime.

Bon appétit, bon tai chi et bonne année du Singe de Feu!

divendres, 5 de febrer de 2016

Flam entre dubte i dubte


A vegades em sento tant sol! Des de fa un temps estic a la recerca d'un no sé què. Busco resposta a una pregunta no directament formulada. Giro i regiro. Llegeixo tot i més. Crec que m'hi acosto i quan crec estar-ne a la vora em llisca entre els dits com un peix dins l'aigua. Intentar-ho i tornar-ho a intentar. Mai aturar-se. Si em preguntes què busco no t'ho sabré dir. Si em deixes un moment amb mi mateix, es troba aquí sense anar més lluny. Com formular-ho quan no hi ha res a definir. Per què buscar quan no hi ha res a trobar. Buscar-se, retrobar-se. Marxar, tornar. Re-centrar-se. Sentir-se respirar. Sentir el cor bategar. Saber-se present. Escoltar-se més que no parlar-se. No perdre's en dissertacions que no porten enlloc. Seguir el camí que ens allunyi d'aquesta boira perenne. Però perdo el camí a cada recolzada i em pregunto si el camí ha existit mai. Dubtar de nou. Sentir-se perdut. Sentir-se sol enmig de tanta gent, enmig de tot aquest braol. I tornar a començar. Tot recomençar.

I de tant en tant trobar una estona per preparar un flam amb la meva filla i aprofitar d'aquest
moment, únic, preciós, fugisser, efímer.

(Cita de Marie-Édith Laval a "Comme une feuille de thé à Shikoku" de Amandine Roche a "Nomade sur la voie d'Ella Maillart")

divendres, 29 de gener de 2016

Duo de mandonguilles: amb rovellons i a l'estil tailandès amb crema de coco i gambes



Quan penso en la història de la humanitat sovint tinc una tendència a parar-me a l'any zero, al naixement de Crist. Com si abans d'aquest esdeveniment no hi hagués hagut res, o poca cosa. En canvi són potser els segles anteriors a aquesta època els que són més rics en filòsofs i pensadors: a occident tenim els grecs i algun que altre romà, però si mirem una mica més enllà trobarem tots els filòsofs xinesos com Confuci o Lao Tseu que ens han deixat obres que són, encara avui dia, d'una gran actualitat i plenes de grans ensenyances. El llegir una d'aquestes obres anomenada "El riure de Tchouang-tseu" m'ha fet pensar que a aquella època ja vivien més o menys com nosaltres. Potser amb menys comoditats però les seves vides i les seves preocupacions eren molt semblants a les nostres si no les mateixes. I és que a pesar dels anys les preocupacions de l'home, les preocupacions de veritat, segueixen sent les mateixes. És per això que les seves obres són tant interessants i de tanta actualitat.

Estic convençut que a més de les seves cabòries sobre la vida també eren uns gurmets excel·lents i buscaven el refinament en el menjar i el gust per les bones coses. També en això la civilització no ha canviat tant.


Avui  havia previst fer mandonguilles perquè el darrer dia que en vaig fer, vaig tenir la mala sort d'utilitzar un paquet de pa ratllat que estava ranci. Em vaig quedar amb les ganes de menjar-ne un bon plat.


L'Alba volia que fes les gambes amb llet de coco que va menjar fa uns dies en un restaurant indi. L'adaptació d'un plat tradicional com són les mandonguilles a un estil més oriental m'ha temptat. Per evitar trobar-me amb un plat que finalment ningú voldria, he decidit preparar un duo de mandonguilles, unes amb rovellons i les altres amb llet de coco i gambes. Per si de cas!

El resultat ha estat excel·lent, tant per les unes com per les altres, però la versió oriental ha tingut un gran èxit.

Per preparar-les, seguirem la recepta tradicional de les mandonguilles amb rovellons. Per la versió amb llet de coco, no hi he posat rovellons i he afegir la llet de coco deu minuts abans el final de la cocció i les gambes un parell de minuts abans d'apagar el foc.

La propera vegada hi afegiré una mica de citroenlle (la citronnelle s'obté de la marialluïsa però no de les fulles, sinó de la part del tronc). És una espècie típicament tailandesa. La llet de coco és molt dolça, la marialluïsa li donarà un punt d'acidesa i un toc de picant suau que farà que sigui un plat molt més equilibrat.

A pesar que estic convençut que d'aquí a 2000 anys ningú no llegirà cap d'aquestes receptes, en canvi sí estic segur que seguirem estudiant els clàssics Xinesos. Diumenge que ve, després de menjar les mandonguilles, seieu al sofà amb una bona tassa de te verd i salteu d'una pàgina a una altra del llibre del Tao, per exemple, i deixeu-vos emportar en aquest món, tan proper al nostre, de la filosofia de la vida.

dilluns, 20 de juliol de 2015

Carbassó confitat amb menta i oliva negra


Quan arriba l'estiu és bo trobar plats frescos i lleugers. Frescos no en el sentit que es mengin freds però que deixin una sensació de frescor en la boca després d'haver-los menjat.

Això és el que trobem en aquest recepta, típicament de dieta vegetariana mediterrània en la que el carbassó combina fantàsticament bé amb la menta que aporta aquest punt de frescor i amb l'oliva negra que desperta les papil·les si de cas s'haguessin adormit.

El carbassó preparat d'aquesta manera tant es pot menjar fred com calent. En aquest darrer cas es pot acompanyar de bulgur, un cereal procedent de Turquia però que s'utilitza de més en més dins de la conca del Mediterrani.

La recepta l'he trobada dins d'un llibre que recull la cuina que es fa a la Falaise Verte, un centre Zen que es troba a l'Ardèche, a França, on avui la Leticia n'ha reprès els fogons i prepara una cuina a base de productes biològics, locals i 100% vegetariana. Són receptes simples que alimenten els bonzes budistes i on s'aprofita tot i no es tira res. Una lliçó de senzillesa, d'humilitat i de respecte de la terra i el sòl com la que podríem trobar a Poblet o qualsevol altre centre de tradició Cristiana.

La recepta és ben senzilla, tallarem el carbassó a rodanxes ben fines i el posarem en una paella amb una mica d'oli i a foc ben baix deixarem que confiti durant una bona estona en la seva pròpia aigua (o n'hi afegireu si no en treuen gens), amb les fulles de menta picades (un bon grapat) i les olives negres tallades per la meitat.

Si ho mengeu calent, el bulgur es cou com si fos arròs, segons les indicacions del paquet.  En aquest cas a mi m'agrada combinar el bulgur a temperatura ambient amb el carbassó una mica més calent per crear un petit contraste.

Perquè la cuina vegetariana sigui equilibrada necessitem a més d'un cereal i una verdura cuita, una verdura crua. Podeu preparar una mica d'amanida de tomàquet o de pastanaga com vaig fer jo.





Si us deixeu caure per la Falaise Verte, després de dinar i un cop feta la digestió Mestre Jyoji us invitarà a participar a una sessió de zazen, la meditació segons la tradició budista japonesa, en el magnífic dojo Le Repaire des Lions.


Tota una experiència de recolliment, de pau i de tranquil·litat.

dilluns, 25 de maig de 2015

Mandonguilles amb rovellons i pèsols, puré de bròquil, pastanaga i cebetes tendres



Itsuo Tsuda diu en un dels seus llibres: "Vider la tête! On en comprend la nécessité aujourd'hui que la tête est devenue une poubelle dans laquelle la fermentation continue vint-quatre heures sur vingt-quatre, pour produir l'inquiétude du présent, et la peur de l'avenir." Aquesta idea de veure el cap com unes escombraries on hi fermentem les pors i les inquietuds m'ha semblat molt encertada.

Quan una idea ens obsessiona li donem voltes i més voltes com si a base de girar-la i regirar-la poguéssim canviar-la, transformar-la en allò que voldríem que fos i que no és. En busquem les raons, intentem explicar-nos-la i justificar-nos-la. El nostre cap no descansa fins que tot està ben fermentat..., i sovint una mica podrit. Aquesta forma de pensar és molt pròpia d'Occident. És una conseqüència del gran legat que Sòcrates, Aristòtil i el món Grec en general ens ha deixat.

"Vider la tête!", possiblement Itsuo Tsuda ens dóna una possible solució. Però com? Com aconseguir buidar-nos el cap? Per a mi la resposta està en la cuina de Diumenge, aquella que fem sense presses, a poc a poc i amb el cap ben centrat i buit de cap altra cosa que l'imatge de la fulla del ganivet tallant la ceba a lamines ben fines. És en aquestes condicions que podem fruir completament de les hores passades a la cuina i de la vida en general.

Si voleu podeu provar de preparar aquestes mandonguilles amb rovellons (en conserva a falta de pinetells descoberts sota un pi de Cerdanya!) i pèsols (aquests sí poden ser frescos ara que n'és la temporada). Aquí us deixo unes quantes indicacions però el més important és que penseu en buidar-vos en cap mentre les prepareu.

Les mandonguilles les passem per farina i les fregim una mica. Sofregim la ceba i quan queda transparent hi afegim el tomàquet. Un bon raig de vi blanc, que deixarem evaporar uns instants, cobrim amb aigua i deixem coure una estona. En paral·lel fregim els rovellons amb all i julivert i desgranem els pèsols. A mitja cocció de les mandonguilles i afegim els rovellons i els pèsols.

Pel puré no us donaré indicacions perquè he donat moltes voltes i jo mateix he acabat perdut. Però es tracta de coure la patata, la pastanaga, la ceba, i el bròquil i fer-ne un puré.

Vider la tête! I fruir de la cuina!

Que aprofiti senyor Ribera!

dilluns, 6 d’abril de 2015

Conill amb carxofes i pesols



Fa uns dies parlant amb un amic em comentava que el seu producte favorit són els pèsols. A ell també li agrada cuinar i els utilitza per fer molts plats. Em va ensenyar un ou poché sobre un llit de crema de pèsols que semblava que hi cantessin els àngels. 
El cert és que a mi també m'agrada molt utilitzar els pèsols frescos. M'ho passo bé desgranant-los, jo diria que em relaxa i tot.
En tot cas, arrel d'aquesta darrera rencontre amb el meu amic Pasquale, he recuperat les fotos d'un conill amb pèsols que vaig fer fa unes setmanes. Fins ara no havia trobat el temps per escriure quatre línies que les acompanyessin. 
Aquest plat té un doble mèrit, el d'utilitzar pèsols, un, i el d'utilitzar carxofes, dos. Les carxofes ha estat un descobriment recent. Sempre m'havia fet por enfrontar-m'hi, però aquí n'hi ha tantes quan és l'època, que sempre m'havia fet certa recança no fer-ne res. Finalment he descobert que no n'hi ha per tant, i que són molt més dòcils del què sembla. 


En tot cas la recepta és d'allò més bàsica:
Sofregim una mica de ceba, daurem el conill, un bon raig de vi blanc i una mica d'aigua per que pugui coure. Afegim les carxofes que s'estovin i finalment els pèsols que necessiten ben poc temps. Un cop tot ben cuit podem apagar i atacar!
Aquest n'és el resultat. 


 Bon apetit!



diumenge, 29 de març de 2015

Colors d'orient



Fa una setmana que tornàvem de Tunísia amb el cap ple d'imatges i de records d'un viatge molt ric en ensenyances. El drama del Bardo acabava de colpejar una societat ben pobre que intentava treure el cap de l'aigua amb els quatre turistes que encara els quedaven.

En ben poc dies, i abans no pogués escriure aquestes paraules, un altre drama ens a tocat, aquest cop de més aprop, amb l'avió caigut sobre els Alps.

Sense donar-nos-en compte, el 11-S ens va fer canviar d'època. Vàrem passar del l'època Contemporània a una nova que qui sap com els historiadors la nombraran.

El que caracteritza aquesta nova era és la inseguretat general. Si bé abans hi havia els països en guerra, els països a risc i els països sense risc, aquesta darrera categoria ha desaparegut. La inseguretat és per tot arreu, fins i tot allí on abans crèiem estar segurs.

Però caldrà fer-s'hi, perquè la vida continua. Independentment d'aquest nou element seguirem aganat l'avió, viatjant i visitant països com la Tunísia, pobres perquè tenen molt poc, però amplament generosos i acollidors.

Per alimentar, incitar i despertar el vostre esperit viatger aquí us deixo aquestes imatges d'una cuina familiar senzilla però molt gustosa, rica en espècies, colors i olors.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix, tenim:

  • un aperitiu amb olives, tonyina i harissa, una pasta de pebrots vermells assecats al sol i triturats amb espècies com el comí i la coriandre, més aviat picant
  • un entrant a base de pebrot verd i vermell i ou dur
  • un postre a base de taronges amb farigola
  • un puré de pastanaga amb comí i tonyina
  • la tajine tunisiana, un espècie de truita de verdures
  • una sopa de verdures i carn  



Bon viatge!

P.S.
Us prometo una bona recepta en la propera entrada, possiblement amb colors Perses o en tot cas Orientals.

P.P.S.
Per acabar deixeu-me dir que l'hotel al que vàrem estar a Nefta és el Dar-Hi, un hotel familiar espaiós però amb poques habitacions i molt familiar. El seu lema és "sentiu-vos com a casa vostra" i cal dir que ho aconsegueixen!