dissabte, 28 d’abril de 2018

Deixeu de nadar a contracorrent


Sovint les coses no surten com havíem previst i això ens contraria. Les reaccions són ben variades: els més menuts ploren, els joves i adolescents s'enrabien, els més grans tenim tendència a reprimir o inhibir l'emoció però per poc que ens burxin, ens encenem com un foc d'artifici.

Som molts els qui posem les esperances en una travessa o en la loto però són pocs els qui guanyen. Així i tot, gairebé tothom accepta no tenir el control dels resultats dels jocs d'atzar. En canvi tots ens creiem poder controlar els fets quotidians. Acceptar que les coses no surtin segons el que havíem previst ens és bastant més complicat. I a pesar de tot, hi ha ben poca diferència entre els jocs d'atzar i la resta.

Per sort o per desgràcia no podem controlar la realitat però hi ha una cosa que sí que podem fer: acceptar-la.

Que ens entenguem, acceptar la realitat no vol dir resignar-s'hi. Seria massa fàcil i de poc ens serviria. Acceptar la realitat és acollir-la. Acollir aquest moment que es presenta i que ja no canviarà. Acceptar la realitat és fer-la nostra i dir-nos: m'agradi o no m'agradi aquí estem, aquest és el meu nou punt de partida. La vida continua.

Els qui lluiten contra la realitat estan condemnats a una vida d'infelicitat i d'ansietat, perquè l'ansietat s'alimenta d'aquesta lluita. Lluitar contra la realitat cansa molt. És tan esgotador com nadar a contracorrent.

Deixar-se portar pel corrent de la vida és tant més fàcil! Fluir com l'aigua del riu i rodejar amb suavitat les roques que s'interposen.  Caminar i seguir avançant, passi el que passi, en direcció d'on volem anar. Dient que sí a tot el que es presenta, sigui el que sigui.



diumenge, 1 d’abril de 2018

Estigueu presents a aquest moment.

Temps de lectura : 2 minuts
En el post precedent us parlava d'aquesta sensació d'asfíxia i de confusió que crea el viure permanentment entre la pressió del passat i del futur i de la importància de crear una mica d'espai entre els dos per poder respirar i viure amb més serenor. Si us costa entendre què vull dir, imagineu la següent situació.

Dilluns matí. Són les set. Sortiu de casa per anar a la feina i agafeu el metro. El vagó està ple. No podeu seure i amb dificultat podeu agafar-vos enlloc. La quantitat de gent és tal, que no queda espai entre vosaltres i la resta de viatgers. Com us sentiu? Quina sensació teniu? Potser una mica de claustrofòbia, us falta aire per respirar, espereu la vostra estació amb certa impaciència per poder baixar i recuperar una mica d'aire i d'espai vital.

Aquest mateix espai vital és el que necessiteu retrobar a qualsevol moment del dia per viure més tranquils i serens. Aquest espai el podeu crear estant una mica més presents a vosaltres mateixos. Sigui amb la meditació o altrament.

No teniu a vegades la sensació que els temps passa molt de pressa? Que les setmanes volen i inclús els anys? I no us heu preguntat mai per què? Voleu conèixer la resposta? Mireu, quan el cap dóna voltes a vivències d'anys anteriors, sovint entorn de records negatius, aquests pensaments ens absorbeixen totalment. Quan pensem en situacions futures que ens preocupen, intentem preveure el què passarà, com actuarem, què direm, què farem. Volem preveure totes les possibles eventualitats i calcular l'acció en cada una d'elles; com la situació pot evolucionar i quina serà la nostra manera d'actuar en cada cas. Tot plegat com si estiguéssim jugant una partida d'escacs. Al llarg dels dies quanta estona creieu que dediquem a aquest tipus de reflexió? És de l'ordre de minuts o més bé d'hores?

I per descansar de tanta cabòria què fem? Desconnectem: anem a veure una pel·lícula o ens posem davant de la tele o del telèfon, o encara pitjor dels dos al mateix temps. I en aquest moment desapareixem. I mentre, els minuts, les hores, els dies i les setmanes, van passant inexorablement.

Si ens passem l'estona donant voltes a les coses entre passat i futur, perduts en pensaments i cabòries, quanta estona estem presents a nosaltres mateixos? On és el present en tot això? El passat ha passat i ja no existeix. I el futur encara no és cap realitat. La realitat es troba aquí, ara. És l'única cosa que existeix. La resta és pura imaginació.

I amb tot això ens estranyem que el temps passi ràpidament.

Si voleu recuperar una mica d'espai vital i al mateix temps alentir el pas del temps, estigueu més pendents de què feu. Dediqueu-vos a una sola cosa al mateix temps, però plenament. Cuineu, llegiu, camineu, aneu en bicicleta. Però quan cuineu, cuineu sense ruminar. Quan camineu, estigueu pendents del paisatge, de les fulles per terra, dels brots dels arbres ara que és primavera o de la remor del riu encara llunyà.

Respireu.

Estigueu presents a aquest moment.

La vie est certainement courte, autant profiter chaque seconde.


dilluns, 26 de març de 2018

Aquesta boira que no ens deixa veure-hi clar



Us heu parat mai a pensar què són tots aquests pensaments que ens roden pel cap constantment? Si deixem a un costat aquells que són de caràcter pràctic (per exemple "hem d'estar a les 5 al metge, avui plou, millor que sortim deu minuts abans"), hi ha els altres que són el que jo anomenaria paràsits. Són uns pensaments particulars que a través d'un fil conductor molt prim van mutant i passant d'una cosa a una altra amb una agilitat increïble gairebé fugissera.

Tots aquests pensaments formen un gran núvol que ens omple el cap. És com tenir permanentment un temporal a sobre que arrosseguem d'un lloc a l'altre anem on anem.

Si analitzem el fil conductor d'aquests pensaments, veurem que normalment comencen en un fet ja passat i acaben en el futur. I és que els pensaments són d'aquests dos tipus: o bé es refereixen a records de fets passats o bé a projeccions de futur.

Els pensaments sobre el passat solen donar voltes a situacions que no han estat tal com nosaltres hauríem volgut que fossin. Pot ser una enyorança, pot ser una recança, l'acció d'algú en contra nostre o contra els nostres interessos, allò que hem dit i que no hauríem volgut dir o que no hem dit i que hauríem volgut dir.

En el cas dels fets futurs sol haver-hi un suport que els vehicula i que sovint és la por. Por de no estar a l'altura d'un esdeveniment, por de què diran, poder de què pensaran, por que em facin mal. Les possibilitats són molt àmplies. En els dos casos, els mateixos pensaments porten una càrrega emocional molt forta que la vivim (o seria més correcte dir que la revivim) al mateix temps que els pensaments es presenten.

Reprenent la imatge anterior veiem que en el fons no portem un núvol per barret sinó que vivim en una boira permanent, empesos pels records passats i frenats per les pors del futur. I entre els dos nosaltres vivim mig asfixiats. I la boira és tan espessa que som incapaços de veure més enllà del nostre nas. A tal punt que el mínim fet exterior ens pren per sorpresa i ens emporta cap al món de les emocions que provoca una reacció que desencadena posteriorment un sentiment (sovint de culpabilitat). Si volem viure amb una mica més de serenor, hauríem de descobrir com sortir d'aquesta boira; com aconseguir veure-hi una mica més clar.

La meditació en pot ser una possible solució sense ser-ne l'única. La meditació calma aquests pensaments i ens obre un espai de quietud. Un espai que ens permet respirar i on finalment ens podem reposar i recuperar forces. La pràctica regular augmenta de mica en mica aquest espai i comença a establir-lo més enllà de l'estona en què estem asseguts. Comencem a guardar un silenci interior que sobreviu al llarg del dia. I quan es presenten noves situacions d'aquelles que ens emporten, tenim una mica més d'espai per veure-les venir, acollir-les i donar una resposta més adequada, menys emocional.


Quan hem viscut aquest nou estat de consciència on l'espai hi és més ampli ja no voldrem viure altrament. És com canviar de pis per un una mica més gran. Ja no hi ha volta enrere.

Una nova vida pot començar molt més tranquil·la, serena i autèntica.

dijous, 22 de març de 2018

La importància de la respiració en la meditació



La meditació és una eina fabulosa. Com ja he explicat ens permet calmar la ment i fer callar tots aquests pensaments que permanentment brunzen en el nostre cap. A més ens permet accedir a una profunditat de nosaltres mateixos sovint desconeguda.

Per començar a practicar està bé seguir les respiracions per evitar de perdre's massa ràpid.

Primer inspirem, després expirem. Inspirar no pren massa temps, expirar una mica més. Inspirem per necessitat, perquè el cos ens ho demana. Amb la inspiració donem oxigen a totes les cèl·lules del cos, perquè és tot el cos que respira. Quan expirem, expulsem l'aire viciat i netegem el cos. El cos i també l'esperit. És l'expiració que ens dóna la possibilitat de relaxar-nos i deixar anar totes les tensions.

És a partir del ventre que inspirem i que expirem. Amb normalitat, amb tranquil·litat. Sentim el moviment, notem aquesta sensació. El ventre s'infla i es desinfla. És respirant amb el ventre que tindrem més aire per alimentar tot el cos. Si la respiració és alta i se situa al nivell de la gola, aquesta serà curta. Practicar la meditació ens allargarà la respiració, la fa més profunda. És un bon exercici si ens costa respirar, especialment quan ens fem grans.

A mesura que respirem, accedim a zones cada cop més profundes de nosaltres mateixos. La tranquil·litat s'hi fa més gran més àmplia. Tard o d'hora sentirem el cor batre, amb força, sense repòs. Sentirem la sang circular per les venes i la pressió augmentar als llavis. Inspirem amb suavitat per no pertorbar aquest moment de pau infinita. Expirem i ens abandonem a aquest moment.

Inspirar és un acte reflex, no controlat. Expirar és com deixar-se lliscar per un tobogan. Ens deixem caure, sense pressa. Expirem i confiem plenament en la vida; ens llencem una mica al buit. Qui sap si, després d'aquesta expiració, el cos reclamarà o no una nova inspiració. Si ho fa, la vida es renova i continua. La vida ens regala uns segons més.

N'hauríem de ser conscients.

N'hauríem d'estar agraïts.



dissabte, 10 de març de 2018

El joc de les emocions en la meditació


Dos minuts de silenci poden ser molt, molt llargs. Al principi, només asseure's, un es concentra en la respiració i ràpidament la ment entre en acció i comença a llançar reflexions i preguntes sobre el passat o bé el futur. En aquest moment hi ha un canvi de context radical i es produeix una situació contradictòria. D'una banda estem nosaltres amb la intenció ferma de meditar i de guardar uns minuts de silenci. Per altra banda hi ha un bandit que ens fa reviure les darreres frases intercanviades amb algú o ens increpa amb tot allò que tenim pendent de fer. Sorgeix aleshores una necessitat física d'aixecar-nos, abandonar i passar a fer altres coses.

En aquest punt, ens hauríem de preguntar qui és que ens empeny a canviar tots els nostres plans. Com és possible que si jo he pres una decisió d'asseure'm a meditar, m'he llevat potser més d'hora per trobar uns minuts de tranquil·litat, he lluitat contra la son i la meva voluntat, convençut que és una bona cosa, com és possible que de cop i volta quan he superat tots els obstacles, una cosa tan efímera com un pensament em fa abandonar i passar a una altra cosa.

Podríem pensar que el nostre pensament o la nostra voluntat és canviant i inestable i potser hi ha una part de veritat en això. Podríem pensar que entre el moment que ens hem assegut i el moment que sorgeixen totes aquestes idees, hem recordat informacions que havíem oblidat i que ens obliguen a canviar de plans. Això pot passar. Una vegada, potser dues. Però qui hagi provat de practicar els dos minuts de silenci haurà comprovat que és gairebé sistemàtic. Si a cada cop que m'assec em passa la mateixa cosa, hi ha d'haver alguna altra explicació.

L'home no funciona només amb el cap. El comportament humà és vehiculat per la ment, però també pels sentiments i sobretot per les emocions. Sovint ens regim més per les emocions que per les reflexions. De fet sorgeix primer l'emoció, a partir de la qual la ment decideix prendre una acció i és quan actuem que es presenta el sentiment. En el cas de la meditació hi ha una part d'emoció que neix en quedar-nos sols amb nosaltres mateixos. La ment dona resposta a aquesta emoció i intenta posar-hi fi. És una forma de protegir-nos. Amb el temps un aprèn a acceptar aquesta emoció al punt que la ment no veu la necessitat de reaccionar donat que a poc a poc la situació esdevé coneguda i per tant acceptable.


És així que si perseverem, la ment comença a calmar-se i els pensaments comencen a distanciar-se donant pas a un, dos o vint minuts de silenci. És aquest silenci que permet retrobar-nos. Descobrim així que inclús sense la ment seguim existint i podem aleshores deixar d'identificar-nos al mental. No som ni els pensaments ni la veu que ens parla a l'interior del cap. Som molt més que tot això.

Per descobrir-ho, cal que seguim intentant fer dos minuts de silenci.



dimarts, 27 de febrer de 2018

Dos minuts de silenci


Sovint quan dic a la gent que practico la meditació, em pregunten en quin moment un comença a notar-ne els efectes i quin són aquests efectes. 

La pregunta és molt vàlida però la resposta és certament difícil. Difícil perquè en el fons el que trobem en el camí de la meditació és un mateix. I aquesta no és una resposta vàlida per qui fa la pregunta. I no és vàlida perquè si li dius que es trobarà a si mateix et respondrà que mai no s'ha perdut. En aquest punt difícilment continues tenint l'atenció de l'altra persona i molt probablement et considera un grillat. 

Si la discussió pogués seguir una mica, li podries explicar que el problema és que en el fons mai no s'ha trobat. Que més enllà de qui creiem ser, hi ha el que en francès n'hi diem "le Soi" que és la nostra essència profunda, la nostra realitat, el nostre ésser veritable, diferent de qui creiem ser quan només deixem parlar la ment. 

La ment és un motor molt útil per les tasques del dia a dia, però fa tant soroll que no ens deixa sentir el què es diu una mica més avall entre el nivell del cor i del baix ventre. La ment té un discurs que no para mai i en el qual ningú més no pot participar. A tal punt que ens hi identifiquem totalment. 

La meditació és una tècnica per calmar la ment i dir-li: ara és hora de descansar i d'escoltar. 

Fem dos minuts de silenci. 


dissabte, 17 de febrer de 2018

Time for a change!



Fa més d'un any que no he pujat cap post al blog. No és per qüestió de temps ni per falta d'interès pels temes culinaris. Però si heu anat seguint els diferents posts que els darrers mesos havia anat afegint giraven més entorn de temes cada cop més filosòfics i al mateix temps menys culinaris.

El temps m'ha anat descobrint una nova passió. La coneixença d'un mateix, la introspecció, obrir aquesta porta que ens descobreix la forma com funcionem i ens comportem. Amb nosaltres mateixos i amb els altres. Els canvis d'humor, una setmana estem eufòrics i la següent el món ens cau a sobre. I entre els dos res no ha canviat. O això creiem. I aquest gran descobriment que és el que en francès n'hi diuen "le Soi", "cette présence", "la consience". Mil temes de creixement personal. Mil raons per descobrir-nos.

Aquest tema és tant bast que costa saber per on començar. Com tampoc és fàcil saber què ens hi ha portat. O com hi hem arribat.

Avui tinc ganes d'escriure sobre aquests temes. Capturar algunes d'aquestes idees tan fugisseres i sovint efímeres. Instantànies de l'esperit. Inspirades o no. Però en tot cas sinceres.

I si en aquesta aventura algú més em vol acompanyar, que sigui benvingut.

It's time for a change!



Photo credit: Futuretimeline.net

dissabte, 31 de desembre de 2016

Cap d'Any i arròs amb llamàntol


En aquest darrer dia de l'any la gent sol fer balanç dels darrers mesos i bons propòsits pels mesos a venir. Com si avui a mitjanit tanquéssim una caixa per obrir-ne una de nova. Com si avui fos la gran oportunitat per reprendre tot de nou. Aquesta forma de veure les coses pot ser per alguns encoratjadora i per altres esperançadora. Jo prefereixo viure aquest final d'any altrament.

Us heu adonat que ens passem la vida mirant enrere fent balanç dels dies passats, bons o dolents, o fent plans pel futur i esperant aquell dia en què serem feliços quan..., o què bé ens ho passarem el dia que... I entre passat i futur anem tancant caixes i empilant-les sense adonar-nos que la vida és avui, és ara, és aquest instant precís.

Preneu uns instants per asseure-us en la tranquil·litat del moment. En aquest silenci que sou vosaltres mateixos. Preneu un moment per fer un pas enrere i allunyar-vos de tot el que us envolta, d'aquest brogit constant, de familiars, amics o desconeguts del carrer. Quedeu-vos amb la millor companyia que és la presència del moment i degusteu-la com degustaríeu un glop del millor vi. Aquesta és la realitat, l'única realitat. I és aquí mateix on trobareu la felicitat, independentment del que hàgiu viscut o del que vindrà.

I aprofitant d'aquesta tranquil·litat us proposo un plat per celebrar aquest moment de quietud, aquest moment de festa, un arròs amb llamàntol que vaig fer per primera vegada fa un parell de dies però que va agradar a tothom. Compreu 3 llamàntols que tallareu en trossos, separareu el cap i les pinces. Amb un martell cal donar uns cops a les pinces i al cap per trencar-ne l'estructura. Atenció que deixa anar molta aigua i esquitxa. Després passeu-ho tot per la paella i retireu-ho. Feu un sofregit de pebrot verd, vermell, all i ceba. Sofregiu l'arròs i cobriu amb aigua que haureu fet bullir amb els caps dels llamàntols. Deixeu l'arròs una mica caldós. No us decebrà!

Ho podeu fer per aquest vespre si encara no teiu cap idea o demà dia de Cap d'any. O potser un altre dia.

Avui, però, penseu a prendre uns segons entre campanada i campanada per quedar-vos amb vosaltres mateixos, per trobar aquesta quietud en mig de tot aquest brogit que representa la nit de Cap d'Any i apreneu a retrobar-vos i a començar a viure sent plenament conscients de cada moment, de l'única realitat, d'aquest moment que és ara i no oblideu de ser feliços.

Us desitjo a tots, fidels amics, el millor per aquest nou any 2017!


diumenge, 18 de desembre de 2016

Crema de nyàmeres



Si teniu poques idees per aquest final d'any 2016, si busqueu un plat per reconfortar-vos en aquestes nits fredes de principi d'hivern, si senzillament esteu cansats i avorrits d'acabar menjant sempre el mateix, aquí us deixo aquesta proposta d'una crema de nyàmera, bona, suau i reconfortant. Si no coneixeu què són les nyàmeres, aquesta és la vostra oportunitat de descobrir-les i si us animeu de provar-les.

La nyàmera, poc coneguda en general, és un tubercle anomenat també bataca o patata de canya. A altres països se la coneix com a carxofa de Jerusalem o tòfona del Canadà. Aquí a França se n'hi diu topinambour.


La nyàmera havia desaparegut de les cuines en favor de la patata, però fa uns anys es va recuperar i ara mateix és present fins i tot a la carta d'alguns restaurants. El sabor del topinambour és molt suau i pot recordar lleugerament la carxofa. Sovint s'hi afegeix algun tipus d'acompanyament per contrastar amb la crema: gambes, trossets de pernil o fins i tot uns caragols.
Per preparar la crema és ben senzill: tallem una mica de ceba ben petita i la fem suar en una cassola amb una mica d'oli. Després pelem les nyàmeres i les tallem a dauets com si fos patata. Les deixem coure uns deu minuts amb la ceba i després vint minuts més amb un litre d'aigua. Un cop cuit salpebrem i ho passem per la batedora per deixar una crema ben fina. Per acabar l'aclarim amb una mica de llet o l'espessim amb nata al gust.
A França el topinambour deu el seu nom a una tribu originària del Brasil anomenada Topinamboux de la qual alguns indígenes van ser portats a França l'any 1613 com a curiositat i per divertir al personal, Richelieu, Madame de Sévigné i companyia. El tubercle havia estat portat a la mateixa època però procedent d'Amèrica del Nord. Curiositat per curiositat, indígenes i tubercle van ser amalgamats i es creà una confusió que ha durat fins els nostres dies.

diumenge, 17 de juliol de 2016

Salsa i macarrons a l'arrabbiata


En aquesta època de l'any solc quedar-me sol a casa. La família se'n va de vacances aprofitant del bon temps que fa per les nostres terres i fugint de la inestabilitat del nord. El fet de quedar-me sol dóna peu a uns dies de reflexió i d'introspecció, que trobo molt enriquidor. És com aquell que se'n va uns dies a resguardar-se en la tranquil·litat d'un monestir o l'altre que es retira en un grup de meditació. La introspecció és qüestionar-se un mateix, preguntar-se per les creences pròpies, aquelles certituds que tots ens hem forjat, sigui perquè ens les hem construïdes, sigui perquè ens les han donades (per no dir imposades). Planyo tot aquell que no es posa mai en qüestió.

Des de fa un temps intento retrobar un cert benestar que he viscut però que, en algun moment al llarg dels darrers mesos, he perdut. Un estat de felicitat en el que un se sent bé amb si mateix i amb els altres. Moments en el que un és tolerant, accepta les coses com venen i els que l'envolten sense més ni més. Un estat en què un es preocupa més dels altres que de si mateix.

Avui, llegint a la Massrine Reza, topo amb aquestes paraules: "el benestar, la felicitat no són altra cosa que l'absència total de lluita". Hi ha moments en què un llegeix certes paraules que li van directament al cor. Sense estar necessàriament segur d'haver-les entès, es produeix una certa ressonància en el més profund d'un mateix. I és en aquest moment que un ho sap: aquí rau tota la veritat. L'"absència total de lluita", aquest és el secret. No cal llegir més.

És possiblement això el que m'atreu tant de la cuina. Mentre cuino hi ha una absència total de lluita. No hi ha preocupacions. No intento canviar les coses. Tot està bé tal com és. La vida és el que és i està bé així. Pura perfecció. Justa la fusta. I quan no hi ha lluita, hi ha felicitat, "épanouissement".


Pico una ceba, un all, uns tomàquets. Estic jo, la ceba, l'all, els tomàquets. No hi ha res més. Jo, els productes i el ganivet que m'acompanya. Zas, zas, zas. A poc a poc. Cada cop més fi. Una mica de bitxo. Zas, zas, zas. Una mica de llardons. Zas, zas, zas. La paella, una mica d'oli, els llardons, la ceba, l'all i el bitxo. Després els tomàquets. Xiisss, xissss, xisss, Blub, blub, blub. Una mica d'aigua. Sal i pebre. I a partir de productes ben naturals, una salsa arrabbiata pren forma, color, olor. Em confonc amb la natura. M'hi abandono. I sóc natura. Sóc aliment. Sóc l'aigua que cou els macarrons, la sal que hi dissolc. Sóc els macarrons i el vapor que penetra l'aire. Sóc aire i el cel que l'acull. Sóc tot. Sóc llibertat. Sóc absència de lluita. Sóc felicitat.



(Trobareu el detall de la recepta en els comentaris)