Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris silenci. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris silenci. Mostrar tots els missatges

dimecres, 11 de juliol del 2018

La importància de reservar una mica de temps per un mateix


Aquest matí hauria pogut llevar-me, vestir-me, esmorzar i sortir ràpidament per anar a la feina. Allí hauria discutit amb gent, avançat amb la feina pendent, resolt alguns dels problemes i potser me n'hauria tornat cap a casa amb la sensació d'haver acomplert algunes de les coses que havia inicialment previst o potser, com passa sovint, me n'hauria anat amb la sensació que res no ha avançat. A casa, cansat, m'hauria assegut una estona després de parlar amb les meves filles i la meva dona per acabar ficant-me al llit, no massa tard per estar en forma demà al matí.

En canvi, aquest matí m'he llevat. Durant una estona he llegit unes pàgines del llibre que tinc començat. M'he vestit i, en obrir el balcó de l'habitació, he vist sortir el sol. Meravellat he decidit fer una estona de silenci, els ulls tancats, i he deixat que el sol acariciés i despertés suaument la pell de la cara i escalfés el cos encara adormit per la foscor de la nit. He pres uns minuts per estar amb mi mateix i connectar-me a l'energia del sol i de la natura.

Aquests moments tan agradables m'han acompanyat tot el dia, com si l'energia d'aquest sol s'hagués acumulat i s'anés alliberant a poc a poc per poder aprofitar-la al màxim. Aquesta sensació de connexió amb la natura i amb certa manera amb "la meva realitat" no m'ha deixat en cap moment i ha pres part de les discussions que he tingut amb els companys i de les accions i decisions que s'han anat encadenant al llarg del dia.

Sé que aquest vespre quan torni a casa aquesta connexió seguirà present i m'ajudarà a reconnectar més fàcilment amb mi mateix i amb la meva família.

D'aquí la importància de reservar una mica de temps per un mateix, per poder connectar-se a l'essència pròpia. Aquesta connexió pot fer-se a través la natura com ha estat el cas aquest matí o a través d'una petita sessió de meditació que té un efecte molt similar.

dilluns, 26 de març del 2018

Aquesta boira que no ens deixa veure-hi clar



Us heu parat mai a pensar què són tots aquests pensaments que ens roden pel cap constantment? Si deixem a un costat aquells que són de caràcter pràctic (per exemple "hem d'estar a les 5 al metge, avui plou, millor que sortim deu minuts abans"), hi ha els altres que són el que jo anomenaria paràsits. Són uns pensaments particulars que a través d'un fil conductor molt prim van mutant i passant d'una cosa a una altra amb una agilitat increïble gairebé fugissera.

Tots aquests pensaments formen un gran núvol que ens omple el cap. És com tenir permanentment un temporal a sobre que arrosseguem d'un lloc a l'altre anem on anem.

Si analitzem el fil conductor d'aquests pensaments, veurem que normalment comencen en un fet ja passat i acaben en el futur. I és que els pensaments són d'aquests dos tipus: o bé es refereixen a records de fets passats o bé a projeccions de futur.

Els pensaments sobre el passat solen donar voltes a situacions que no han estat tal com nosaltres hauríem volgut que fossin. Pot ser una enyorança, pot ser una recança, l'acció d'algú en contra nostre o contra els nostres interessos, allò que hem dit i que no hauríem volgut dir o que no hem dit i que hauríem volgut dir.

En el cas dels fets futurs sol haver-hi un suport que els vehicula i que sovint és la por. Por de no estar a l'altura d'un esdeveniment, por de què diran, poder de què pensaran, por que em facin mal. Les possibilitats són molt àmplies. En els dos casos, els mateixos pensaments porten una càrrega emocional molt forta que la vivim (o seria més correcte dir que la revivim) al mateix temps que els pensaments es presenten.

Reprenent la imatge anterior veiem que en el fons no portem un núvol per barret sinó que vivim en una boira permanent, empesos pels records passats i frenats per les pors del futur. I entre els dos nosaltres vivim mig asfixiats. I la boira és tan espessa que som incapaços de veure més enllà del nostre nas. A tal punt que el mínim fet exterior ens pren per sorpresa i ens emporta cap al món de les emocions que provoca una reacció que desencadena posteriorment un sentiment (sovint de culpabilitat). Si volem viure amb una mica més de serenor, hauríem de descobrir com sortir d'aquesta boira; com aconseguir veure-hi una mica més clar.

La meditació en pot ser una possible solució sense ser-ne l'única. La meditació calma aquests pensaments i ens obre un espai de quietud. Un espai que ens permet respirar i on finalment ens podem reposar i recuperar forces. La pràctica regular augmenta de mica en mica aquest espai i comença a establir-lo més enllà de l'estona en què estem asseguts. Comencem a guardar un silenci interior que sobreviu al llarg del dia. I quan es presenten noves situacions d'aquelles que ens emporten, tenim una mica més d'espai per veure-les venir, acollir-les i donar una resposta més adequada, menys emocional.


Quan hem viscut aquest nou estat de consciència on l'espai hi és més ampli ja no voldrem viure altrament. És com canviar de pis per un una mica més gran. Ja no hi ha volta enrere.

Una nova vida pot començar molt més tranquil·la, serena i autèntica.

dissabte, 10 de març del 2018

El joc de les emocions en la meditació


Dos minuts de silenci poden ser molt, molt llargs. Al principi, només asseure's, un es concentra en la respiració i ràpidament la ment entre en acció i comença a llançar reflexions i preguntes sobre el passat o bé el futur. En aquest moment hi ha un canvi de context radical i es produeix una situació contradictòria. D'una banda estem nosaltres amb la intenció ferma de meditar i de guardar uns minuts de silenci. Per altra banda hi ha un bandit que ens fa reviure les darreres frases intercanviades amb algú o ens increpa amb tot allò que tenim pendent de fer. Sorgeix aleshores una necessitat física d'aixecar-nos, abandonar i passar a fer altres coses.

En aquest punt, ens hauríem de preguntar qui és que ens empeny a canviar tots els nostres plans. Com és possible que si jo he pres una decisió d'asseure'm a meditar, m'he llevat potser més d'hora per trobar uns minuts de tranquil·litat, he lluitat contra la son i la meva voluntat, convençut que és una bona cosa, com és possible que de cop i volta quan he superat tots els obstacles, una cosa tan efímera com un pensament em fa abandonar i passar a una altra cosa.

Podríem pensar que el nostre pensament o la nostra voluntat és canviant i inestable i potser hi ha una part de veritat en això. Podríem pensar que entre el moment que ens hem assegut i el moment que sorgeixen totes aquestes idees, hem recordat informacions que havíem oblidat i que ens obliguen a canviar de plans. Això pot passar. Una vegada, potser dues. Però qui hagi provat de practicar els dos minuts de silenci haurà comprovat que és gairebé sistemàtic. Si a cada cop que m'assec em passa la mateixa cosa, hi ha d'haver alguna altra explicació.

L'home no funciona només amb el cap. El comportament humà és vehiculat per la ment, però també pels sentiments i sobretot per les emocions. Sovint ens regim més per les emocions que per les reflexions. De fet sorgeix primer l'emoció, a partir de la qual la ment decideix prendre una acció i és quan actuem que es presenta el sentiment. En el cas de la meditació hi ha una part d'emoció que neix en quedar-nos sols amb nosaltres mateixos. La ment dona resposta a aquesta emoció i intenta posar-hi fi. És una forma de protegir-nos. Amb el temps un aprèn a acceptar aquesta emoció al punt que la ment no veu la necessitat de reaccionar donat que a poc a poc la situació esdevé coneguda i per tant acceptable.


És així que si perseverem, la ment comença a calmar-se i els pensaments comencen a distanciar-se donant pas a un, dos o vint minuts de silenci. És aquest silenci que permet retrobar-nos. Descobrim així que inclús sense la ment seguim existint i podem aleshores deixar d'identificar-nos al mental. No som ni els pensaments ni la veu que ens parla a l'interior del cap. Som molt més que tot això.

Per descobrir-ho, cal que seguim intentant fer dos minuts de silenci.



dimarts, 27 de febrer del 2018

Dos minuts de silenci


Sovint quan dic a la gent que practico la meditació, em pregunten en quin moment un comença a notar-ne els efectes i quin són aquests efectes. 

La pregunta és molt vàlida però la resposta és certament difícil. Difícil perquè en el fons el que trobem en el camí de la meditació és un mateix. I aquesta no és una resposta vàlida per qui fa la pregunta. I no és vàlida perquè si li dius que es trobarà a si mateix et respondrà que mai no s'ha perdut. En aquest punt difícilment continues tenint l'atenció de l'altra persona i molt probablement et considera un grillat. 

Si la discussió pogués seguir una mica, li podries explicar que el problema és que en el fons mai no s'ha trobat. Que més enllà de qui creiem ser, hi ha el que en francès n'hi diem "le Soi" que és la nostra essència profunda, la nostra realitat, el nostre ésser veritable, diferent de qui creiem ser quan només deixem parlar la ment. 

La ment és un motor molt útil per les tasques del dia a dia, però fa tant soroll que no ens deixa sentir el què es diu una mica més avall entre el nivell del cor i del baix ventre. La ment té un discurs que no para mai i en el qual ningú més no pot participar. A tal punt que ens hi identifiquem totalment. 

La meditació és una tècnica per calmar la ment i dir-li: ara és hora de descansar i d'escoltar. 

Fem dos minuts de silenci.