Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris espai. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris espai. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 d’abril del 2018

Estigueu presents a aquest moment.

Temps de lectura : 2 minuts
En el post precedent us parlava d'aquesta sensació d'asfíxia i de confusió que crea el viure permanentment entre la pressió del passat i del futur i de la importància de crear una mica d'espai entre els dos per poder respirar i viure amb més serenor. Si us costa entendre què vull dir, imagineu la següent situació.

Dilluns matí. Són les set. Sortiu de casa per anar a la feina i agafeu el metro. El vagó està ple. No podeu seure i amb dificultat podeu agafar-vos enlloc. La quantitat de gent és tal, que no queda espai entre vosaltres i la resta de viatgers. Com us sentiu? Quina sensació teniu? Potser una mica de claustrofòbia, us falta aire per respirar, espereu la vostra estació amb certa impaciència per poder baixar i recuperar una mica d'aire i d'espai vital.

Aquest mateix espai vital és el que necessiteu retrobar a qualsevol moment del dia per viure més tranquils i serens. Aquest espai el podeu crear estant una mica més presents a vosaltres mateixos. Sigui amb la meditació o altrament.

No teniu a vegades la sensació que els temps passa molt de pressa? Que les setmanes volen i inclús els anys? I no us heu preguntat mai per què? Voleu conèixer la resposta? Mireu, quan el cap dóna voltes a vivències d'anys anteriors, sovint entorn de records negatius, aquests pensaments ens absorbeixen totalment. Quan pensem en situacions futures que ens preocupen, intentem preveure el què passarà, com actuarem, què direm, què farem. Volem preveure totes les possibles eventualitats i calcular l'acció en cada una d'elles; com la situació pot evolucionar i quina serà la nostra manera d'actuar en cada cas. Tot plegat com si estiguéssim jugant una partida d'escacs. Al llarg dels dies quanta estona creieu que dediquem a aquest tipus de reflexió? És de l'ordre de minuts o més bé d'hores?

I per descansar de tanta cabòria què fem? Desconnectem: anem a veure una pel·lícula o ens posem davant de la tele o del telèfon, o encara pitjor dels dos al mateix temps. I en aquest moment desapareixem. I mentre, els minuts, les hores, els dies i les setmanes, van passant inexorablement.

Si ens passem l'estona donant voltes a les coses entre passat i futur, perduts en pensaments i cabòries, quanta estona estem presents a nosaltres mateixos? On és el present en tot això? El passat ha passat i ja no existeix. I el futur encara no és cap realitat. La realitat es troba aquí, ara. És l'única cosa que existeix. La resta és pura imaginació.

I amb tot això ens estranyem que el temps passi ràpidament.

Si voleu recuperar una mica d'espai vital i al mateix temps alentir el pas del temps, estigueu més pendents de què feu. Dediqueu-vos a una sola cosa al mateix temps, però plenament. Cuineu, llegiu, camineu, aneu en bicicleta. Però quan cuineu, cuineu sense ruminar. Quan camineu, estigueu pendents del paisatge, de les fulles per terra, dels brots dels arbres ara que és primavera o de la remor del riu encara llunyà.

Respireu.

Estigueu presents a aquest moment.

La vie est certainement courte, autant profiter chaque seconde.


dilluns, 26 de març del 2018

Aquesta boira que no ens deixa veure-hi clar



Us heu parat mai a pensar què són tots aquests pensaments que ens roden pel cap constantment? Si deixem a un costat aquells que són de caràcter pràctic (per exemple "hem d'estar a les 5 al metge, avui plou, millor que sortim deu minuts abans"), hi ha els altres que són el que jo anomenaria paràsits. Són uns pensaments particulars que a través d'un fil conductor molt prim van mutant i passant d'una cosa a una altra amb una agilitat increïble gairebé fugissera.

Tots aquests pensaments formen un gran núvol que ens omple el cap. És com tenir permanentment un temporal a sobre que arrosseguem d'un lloc a l'altre anem on anem.

Si analitzem el fil conductor d'aquests pensaments, veurem que normalment comencen en un fet ja passat i acaben en el futur. I és que els pensaments són d'aquests dos tipus: o bé es refereixen a records de fets passats o bé a projeccions de futur.

Els pensaments sobre el passat solen donar voltes a situacions que no han estat tal com nosaltres hauríem volgut que fossin. Pot ser una enyorança, pot ser una recança, l'acció d'algú en contra nostre o contra els nostres interessos, allò que hem dit i que no hauríem volgut dir o que no hem dit i que hauríem volgut dir.

En el cas dels fets futurs sol haver-hi un suport que els vehicula i que sovint és la por. Por de no estar a l'altura d'un esdeveniment, por de què diran, poder de què pensaran, por que em facin mal. Les possibilitats són molt àmplies. En els dos casos, els mateixos pensaments porten una càrrega emocional molt forta que la vivim (o seria més correcte dir que la revivim) al mateix temps que els pensaments es presenten.

Reprenent la imatge anterior veiem que en el fons no portem un núvol per barret sinó que vivim en una boira permanent, empesos pels records passats i frenats per les pors del futur. I entre els dos nosaltres vivim mig asfixiats. I la boira és tan espessa que som incapaços de veure més enllà del nostre nas. A tal punt que el mínim fet exterior ens pren per sorpresa i ens emporta cap al món de les emocions que provoca una reacció que desencadena posteriorment un sentiment (sovint de culpabilitat). Si volem viure amb una mica més de serenor, hauríem de descobrir com sortir d'aquesta boira; com aconseguir veure-hi una mica més clar.

La meditació en pot ser una possible solució sense ser-ne l'única. La meditació calma aquests pensaments i ens obre un espai de quietud. Un espai que ens permet respirar i on finalment ens podem reposar i recuperar forces. La pràctica regular augmenta de mica en mica aquest espai i comença a establir-lo més enllà de l'estona en què estem asseguts. Comencem a guardar un silenci interior que sobreviu al llarg del dia. I quan es presenten noves situacions d'aquelles que ens emporten, tenim una mica més d'espai per veure-les venir, acollir-les i donar una resposta més adequada, menys emocional.


Quan hem viscut aquest nou estat de consciència on l'espai hi és més ampli ja no voldrem viure altrament. És com canviar de pis per un una mica més gran. Ja no hi ha volta enrere.

Una nova vida pot començar molt més tranquil·la, serena i autèntica.