dissabte, 31 de desembre del 2016

Cap d'Any i arròs amb llamàntol


En aquest darrer dia de l'any la gent sol fer balanç dels darrers mesos i bons propòsits pels mesos a venir. Com si avui a mitjanit tanquéssim una caixa per obrir-ne una de nova. Com si avui fos la gran oportunitat per reprendre tot de nou. Aquesta forma de veure les coses pot ser per alguns encoratjadora i per altres esperançadora. Jo prefereixo viure aquest final d'any altrament.

Us heu adonat que ens passem la vida mirant enrere fent balanç dels dies passats, bons o dolents, o fent plans pel futur i esperant aquell dia en què serem feliços quan..., o què bé ens ho passarem el dia que... I entre passat i futur anem tancant caixes i empilant-les sense adonar-nos que la vida és avui, és ara, és aquest instant precís.

Preneu uns instants per asseure-us en la tranquil·litat del moment. En aquest silenci que sou vosaltres mateixos. Preneu un moment per fer un pas enrere i allunyar-vos de tot el que us envolta, d'aquest brogit constant, de familiars, amics o desconeguts del carrer. Quedeu-vos amb la millor companyia que és la presència del moment i degusteu-la com degustaríeu un glop del millor vi. Aquesta és la realitat, l'única realitat. I és aquí mateix on trobareu la felicitat, independentment del que hàgiu viscut o del que vindrà.

I aprofitant d'aquesta tranquil·litat us proposo un plat per celebrar aquest moment de quietud, aquest moment de festa, un arròs amb llamàntol que vaig fer per primera vegada fa un parell de dies però que va agradar a tothom. Compreu 3 llamàntols que tallareu en trossos, separareu el cap i les pinces. Amb un martell cal donar uns cops a les pinces i al cap per trencar-ne l'estructura. Atenció que deixa anar molta aigua i esquitxa. Després passeu-ho tot per la paella i retireu-ho. Feu un sofregit de pebrot verd, vermell, all i ceba. Sofregiu l'arròs i cobriu amb aigua que haureu fet bullir amb els caps dels llamàntols. Deixeu l'arròs una mica caldós. No us decebrà!

Ho podeu fer per aquest vespre si encara no teiu cap idea o demà dia de Cap d'any. O potser un altre dia.

Avui, però, penseu a prendre uns segons entre campanada i campanada per quedar-vos amb vosaltres mateixos, per trobar aquesta quietud en mig de tot aquest brogit que representa la nit de Cap d'Any i apreneu a retrobar-vos i a començar a viure sent plenament conscients de cada moment, de l'única realitat, d'aquest moment que és ara i no oblideu de ser feliços.

Us desitjo a tots, fidels amics, el millor per aquest nou any 2017!


diumenge, 18 de desembre del 2016

Crema de nyàmeres



Si teniu poques idees per aquest final d'any 2016, si busqueu un plat per reconfortar-vos en aquestes nits fredes de principi d'hivern, si senzillament esteu cansats i avorrits d'acabar menjant sempre el mateix, aquí us deixo aquesta proposta d'una crema de nyàmera, bona, suau i reconfortant. Si no coneixeu què són les nyàmeres, aquesta és la vostra oportunitat de descobrir-les i si us animeu de provar-les.

La nyàmera, poc coneguda en general, és un tubercle anomenat també bataca o patata de canya. A altres països se la coneix com a carxofa de Jerusalem o tòfona del Canadà. Aquí a França se n'hi diu topinambour.


La nyàmera havia desaparegut de les cuines en favor de la patata, però fa uns anys es va recuperar i ara mateix és present fins i tot a la carta d'alguns restaurants. El sabor del topinambour és molt suau i pot recordar lleugerament la carxofa. Sovint s'hi afegeix algun tipus d'acompanyament per contrastar amb la crema: gambes, trossets de pernil o fins i tot uns caragols.
Per preparar la crema és ben senzill: tallem una mica de ceba ben petita i la fem suar en una cassola amb una mica d'oli. Després pelem les nyàmeres i les tallem a dauets com si fos patata. Les deixem coure uns deu minuts amb la ceba i després vint minuts més amb un litre d'aigua. Un cop cuit salpebrem i ho passem per la batedora per deixar una crema ben fina. Per acabar l'aclarim amb una mica de llet o l'espessim amb nata al gust.
A França el topinambour deu el seu nom a una tribu originària del Brasil anomenada Topinamboux de la qual alguns indígenes van ser portats a França l'any 1613 com a curiositat i per divertir al personal, Richelieu, Madame de Sévigné i companyia. El tubercle havia estat portat a la mateixa època però procedent d'Amèrica del Nord. Curiositat per curiositat, indígenes i tubercle van ser amalgamats i es creà una confusió que ha durat fins els nostres dies.

diumenge, 17 de juliol del 2016

Salsa i macarrons a l'arrabbiata


En aquesta època de l'any solc quedar-me sol a casa. La família se'n va de vacances aprofitant del bon temps que fa per les nostres terres i fugint de la inestabilitat del nord. El fet de quedar-me sol dóna peu a uns dies de reflexió i d'introspecció, que trobo molt enriquidor. És com aquell que se'n va uns dies a resguardar-se en la tranquil·litat d'un monestir o l'altre que es retira en un grup de meditació. La introspecció és qüestionar-se un mateix, preguntar-se per les creences pròpies, aquelles certituds que tots ens hem forjat, sigui perquè ens les hem construïdes, sigui perquè ens les han donades (per no dir imposades). Planyo tot aquell que no es posa mai en qüestió.

Des de fa un temps intento retrobar un cert benestar que he viscut però que, en algun moment al llarg dels darrers mesos, he perdut. Un estat de felicitat en el que un se sent bé amb si mateix i amb els altres. Moments en el que un és tolerant, accepta les coses com venen i els que l'envolten sense més ni més. Un estat en què un es preocupa més dels altres que de si mateix.

Avui, llegint a la Massrine Reza, topo amb aquestes paraules: "el benestar, la felicitat no són altra cosa que l'absència total de lluita". Hi ha moments en què un llegeix certes paraules que li van directament al cor. Sense estar necessàriament segur d'haver-les entès, es produeix una certa ressonància en el més profund d'un mateix. I és en aquest moment que un ho sap: aquí rau tota la veritat. L'"absència total de lluita", aquest és el secret. No cal llegir més.

És possiblement això el que m'atreu tant de la cuina. Mentre cuino hi ha una absència total de lluita. No hi ha preocupacions. No intento canviar les coses. Tot està bé tal com és. La vida és el que és i està bé així. Pura perfecció. Justa la fusta. I quan no hi ha lluita, hi ha felicitat, "épanouissement".


Pico una ceba, un all, uns tomàquets. Estic jo, la ceba, l'all, els tomàquets. No hi ha res més. Jo, els productes i el ganivet que m'acompanya. Zas, zas, zas. A poc a poc. Cada cop més fi. Una mica de bitxo. Zas, zas, zas. Una mica de llardons. Zas, zas, zas. La paella, una mica d'oli, els llardons, la ceba, l'all i el bitxo. Després els tomàquets. Xiisss, xissss, xisss, Blub, blub, blub. Una mica d'aigua. Sal i pebre. I a partir de productes ben naturals, una salsa arrabbiata pren forma, color, olor. Em confonc amb la natura. M'hi abandono. I sóc natura. Sóc aliment. Sóc l'aigua que cou els macarrons, la sal que hi dissolc. Sóc els macarrons i el vapor que penetra l'aire. Sóc aire i el cel que l'acull. Sóc tot. Sóc llibertat. Sóc absència de lluita. Sóc felicitat.



(Trobareu el detall de la recepta en els comentaris)


dimecres, 15 de juny del 2016

Crema d'espàrrecs


Estem en plena temporada d'espàrrecs i cal aprofitar perquè dura ben poc. Ja sé que d'espàrrecs n'hi ha gairebé tot l'any, però en conserva. Val la pena, però, prendre plaer amb els espàrrecs quan són frescos. Fàcils i ràpid de cuinar, són a més a més molt saborosos, perfumats i delicats.

Avui us presentaré una de les receptes més fàcils. Aquesta crema d'espàrrecs no us portarà més feina que treure'ls la part més exterior de la pell que és especialment dura. I no us portarà més temps que el que cal esperar per deixar que coguin en aigua salada al seu punt (uns 20 minuts).

Com veureu els espàrrecs que he fet servir són ben macos, d'aquests ben gruixuts i frescos que podreu trobar al mercat. Amb 500 grams en tindreu per fer una crema per a 4 persones.


Mentre deixem coure els espàrrecs us diré que aquest plat el vaig fer dilluns tornant de la feina.

Després d'un dia especialment complicat arribo a casa amb l'esperit una mica decaigut. Crec que els 15 dies seguits sense veure el sol no han ajudat a remuntar la moral de ningú. Si esteu una mica al dia de l'actualitat haureu vist les fotos de la crescuda del Sena. Ha plogut molt, però el pitjor és que no ha sortit el sol fins justament ahir. I això és matador. No m'extranya que als països nòrdics hi hagi tants suïcidis. Som, al cap i a la fi, com petites plantes que necessitem la llum del Sol per poder créixer i sentir-nos bé.

El cas es que em fico a la cuina i veig els espàrrecs comprats el cap de setmana. Dubto un moment i després em poso mans a la feina. I en pocs minuts començo a sentir-me millor.

Els espàrrecs ja cuits, els trèiem del foc i de l'aigua, que la guardarem per més tard. Amb una mica d'oli i de mantega fregim una ceba tallada ben petita, afegim una mica de farina i poc a poc incorporem l'aigua dels espàrrecs. Afegim els espàrrecs ja tallats a trossos d'uns 3 centímetres i ho deixem coure 10 minuts més. Rectifiquem el punt de sol i pebrem una mica. Fora del foc hi afegim un raig de llet i una mica de nata. Tot ben passat pel turmix. Us aconsello de passar-la també pel colador per treure els filaments que hagin pogut quedar encara sencers.

Si sou sibarites la serviu amb una mica de cibulet. Freda o, com que aquí encara no fa massa calor, calenta. Us reconfortarà el cos i també l'ànima.

Bon profit!


dimecres, 1 de juny del 2016

Cuina Mexicana, mole vermell i pensaments...


Entre viatges, trasllat a la nova casa i altres raons he estat una mica absent del meu blog, ja em perdonareu.

De la meva última vista a Mèxic he portat un sobre de pasta de mole vermell. El vaig provar en un dels mercats d'artesania del barri de Coyoacán i el vaig trobar excel·lent. Un cop a casa els dies passaven i el mole seguia a la nevera esperant el seu dia, sense que aquest es presentés. Hi ha en aquests casos una espècie de peresa que s'instal·la i la motivació original desapareix poc a poc. Sovint acabem per tirar allò que en el seu dia semblava un petit tresor.




Per sort en aquest cas no havíem arribat tant lluny i a la primera ocasió, la idea d'una carn cuinada amb salsa de mole va aparèixer com evident. Demano la recepta a companys mexicans i ens hi posem.


Comprem un bon pollastre desossat, un plàtan verd (banana), un grapat d'ametlles i un tomàquet ben gros. Amb el minipimer triturem les ametlles, el tomàquet, i el plàtan, hi afegim el mole i a poc a poc el diluïm amb una mica de caldo de pollastre i molta paciència. Després fregim el pollastre i l'enrossim. Acabem per afegir-hi la salsa de mole i ho deixem a foc baix una bona estona perquè tot quedi ben harmoniós.

A la cuina la Marta que m'ajuda es diu sorpresa pel silenci que hi regna. Li comento que a mi cuinar em permet fer un pas enrere i entrar en un estat de completa tranquil·litat, el cap també té dret a un repòs! És un estat de calma profunda. El que li dic sembla sorprendre-la. Em diu que al seu cap hi ha mil pensaments que apareixen i desapareixen a gran velocitat. Li comento que entenc perfectament el que m'explica però que no és obligat que sigui així. Calla un moment i pensa...

El mole és una mescla de pebrots amb espècies, tomàquet i altres ingredients. En funció del pebrot utilitzat pot ser més o menys picant. Cal anar amb compte. Els que hem passat per Mèxic, qui més qui menys, hem fet l'experiència del Habaneros.


En aquest cas el mole és molt gustós però no particularment picosillo, com dirien per aquelles terres. Per acompanyar-lo un vi certament tànnic i fresc per poder suportar el braç de ferro que li presenta el mole.

Bon profit!

dissabte, 13 de febrer del 2016

Tortilla ou taichi-lla Española


Suite à votre demande voici une petite recette en Français.

Eh oui, je sais que d'habitude mes posts sont en catalan et que vous n'y comprenez rien. Mais c'est ainsi. Mon coeur parle toujours catalan même si une petite partie de moi-même est maintenant bien enraciné (je, je...) en France.

Et pour remémorer cette soirée bien sympathique chez Elisabeth où nous avons fêté le nouvel an Chinois, voici cette recette de la Tortilla Española, Tortilla de patatas (pommes de terre) ou tout simplement Tortilla.

Pelez 5 belles pommes de terre et coupez-les en deux puis en fins morceaux.  Veillez à bien relâcher vos poignées. Prenez deux bels oignons, remontez vos bras parallels au sol puis coupez les oignons en deux puis en fines lamelles.

Chauffez de l'huile d'olive dans une belle poêle puis faites frire les pomes de terre et l'oignon en toute douceur. Salez. En prenant la position du cavalier, montez vos bras. Portez votre respiration au tantien. Restez dans cette position 5 minutes minimum. Relâchez vos épaules, veillez à que vos coudes pointent vers le bas. Lors que les pommes de terre sont bien cuites, sortez-les du feu et, en utilisant une passoire, laissez écouler l'huile.


En prenant appui sur votre jambe arrière, versez 6 oeufs dans un saladier. Main droite en peng, prenez le saladier. Battez les oeufs. En remontant, versez les pommes de terre dans le saladier et mélangez le tout. Salez à nouveau si nécessaire.

Chauffez de l'huile dans la poêle et lorsqu'il est chaud versez-y les oeufs et les pommes de terre. Laissez cuire l'omelette à feu doux jusqu'à ce que la cuisson soit visible sur la partie supérieure.

Jusqu'à là, tout a été simple. Voilà la partie la plus difficile de cette recette, là où nous aimerions avoir une baguette magique. Couvrez la poêle avec une grande assiette. Enracinez-vous, et ops, retournez le tout sans le fair tomber, sans le renverser, sinon c'est partie en cacahuète, comme dit souvent Alba.

Remettez l'omelette dans la poêle pour finir la cuisson.

Vous pouvez la déguster froide avec une belle salade, chaude pour un diner ou tout juste tiède comme je l'aime.

Bon appétit, bon tai chi et bonne année du Singe de Feu!

divendres, 5 de febrer del 2016

Flam entre dubte i dubte


A vegades em sento tant sol! Des de fa un temps estic a la recerca d'un no sé què. Busco resposta a una pregunta no directament formulada. Giro i regiro. Llegeixo tot i més. Crec que m'hi acosto i quan crec estar-ne a la vora em llisca entre els dits com un peix dins l'aigua. Intentar-ho i tornar-ho a intentar. Mai aturar-se. Si em preguntes què busco no t'ho sabré dir. Si em deixes un moment amb mi mateix, es troba aquí sense anar més lluny. Com formular-ho quan no hi ha res a definir. Per què buscar quan no hi ha res a trobar. Buscar-se, retrobar-se. Marxar, tornar. Re-centrar-se. Sentir-se respirar. Sentir el cor bategar. Saber-se present. Escoltar-se més que no parlar-se. No perdre's en dissertacions que no porten enlloc. Seguir el camí que ens allunyi d'aquesta boira perenne. Però perdo el camí a cada recolzada i em pregunto si el camí ha existit mai. Dubtar de nou. Sentir-se perdut. Sentir-se sol enmig de tanta gent, enmig de tot aquest braol. I tornar a començar. Tot recomençar.

I de tant en tant trobar una estona per preparar un flam amb la meva filla i aprofitar d'aquest
moment, únic, preciós, fugisser, efímer.

(Cita de Marie-Édith Laval a "Comme une feuille de thé à Shikoku" de Amandine Roche a "Nomade sur la voie d'Ella Maillart")

divendres, 29 de gener del 2016

Duo de mandonguilles: amb rovellons i a l'estil tailandès amb crema de coco i gambes



Quan penso en la història de la humanitat sovint tinc una tendència a parar-me a l'any zero, al naixement de Crist. Com si abans d'aquest esdeveniment no hi hagués hagut res, o poca cosa. En canvi són potser els segles anteriors a aquesta època els que són més rics en filòsofs i pensadors: a occident tenim els grecs i algun que altre romà, però si mirem una mica més enllà trobarem tots els filòsofs xinesos com Confuci o Lao Tseu que ens han deixat obres que són, encara avui dia, d'una gran actualitat i plenes de grans ensenyances. El llegir una d'aquestes obres anomenada "El riure de Tchouang-tseu" m'ha fet pensar que a aquella època ja vivien més o menys com nosaltres. Potser amb menys comoditats però les seves vides i les seves preocupacions eren molt semblants a les nostres si no les mateixes. I és que a pesar dels anys les preocupacions de l'home, les preocupacions de veritat, segueixen sent les mateixes. És per això que les seves obres són tant interessants i de tanta actualitat.

Estic convençut que a més de les seves cabòries sobre la vida també eren uns gurmets excel·lents i buscaven el refinament en el menjar i el gust per les bones coses. També en això la civilització no ha canviat tant.


Avui  havia previst fer mandonguilles perquè el darrer dia que en vaig fer, vaig tenir la mala sort d'utilitzar un paquet de pa ratllat que estava ranci. Em vaig quedar amb les ganes de menjar-ne un bon plat.


L'Alba volia que fes les gambes amb llet de coco que va menjar fa uns dies en un restaurant indi. L'adaptació d'un plat tradicional com són les mandonguilles a un estil més oriental m'ha temptat. Per evitar trobar-me amb un plat que finalment ningú voldria, he decidit preparar un duo de mandonguilles, unes amb rovellons i les altres amb llet de coco i gambes. Per si de cas!

El resultat ha estat excel·lent, tant per les unes com per les altres, però la versió oriental ha tingut un gran èxit.

Per preparar-les, seguirem la recepta tradicional de les mandonguilles amb rovellons. Per la versió amb llet de coco, no hi he posat rovellons i he afegir la llet de coco deu minuts abans el final de la cocció i les gambes un parell de minuts abans d'apagar el foc.

La propera vegada hi afegiré una mica de citroenlle (la citronnelle s'obté de la marialluïsa però no de les fulles, sinó de la part del tronc). És una espècie típicament tailandesa. La llet de coco és molt dolça, la marialluïsa li donarà un punt d'acidesa i un toc de picant suau que farà que sigui un plat molt més equilibrat.

A pesar que estic convençut que d'aquí a 2000 anys ningú no llegirà cap d'aquestes receptes, en canvi sí estic segur que seguirem estudiant els clàssics Xinesos. Diumenge que ve, després de menjar les mandonguilles, seieu al sofà amb una bona tassa de te verd i salteu d'una pàgina a una altra del llibre del Tao, per exemple, i deixeu-vos emportar en aquest món, tan proper al nostre, de la filosofia de la vida.