diumenge, 17 de juliol de 2016

Salsa i macarrons a l'arrabbiata


En aquesta època de l'any solc quedar-me sol a casa. La família se'n va de vacances aprofitant del bon temps que fa per les nostres terres i fugint de la inestabilitat del nord. El fet de quedar-me sol dóna peu a uns dies de reflexió i d'introspecció, que trobo molt enriquidor. És com aquell que se'n va uns dies a resguardar-se en la tranquil·litat d'un monestir o l'altre que es retira en un grup de meditació. La introspecció és qüestionar-se un mateix, preguntar-se per les creences pròpies, aquelles certituds que tots ens hem forjat, sigui perquè ens les hem construïdes, sigui perquè ens les han donades (per no dir imposades). Planyo tot aquell que no es posa mai en qüestió.

Des de fa un temps intento retrobar un cert benestar que he viscut però que, en algun moment al llarg dels darrers mesos, he perdut. Un estat de felicitat en el que un se sent bé amb si mateix i amb els altres. Moments en el que un és tolerant, accepta les coses com venen i els que l'envolten sense més ni més. Un estat en què un es preocupa més dels altres que de si mateix.

Avui, llegint a la Massrine Reza, topo amb aquestes paraules: "el benestar, la felicitat no són altra cosa que l'absència total de lluita". Hi ha moments en què un llegeix certes paraules que li van directament al cor. Sense estar necessàriament segur d'haver-les entès, es produeix una certa ressonància en el més profund d'un mateix. I és en aquest moment que un ho sap: aquí rau tota la veritat. L'"absència total de lluita", aquest és el secret. No cal llegir més.

És possiblement això el que m'atreu tant de la cuina. Mentre cuino hi ha una absència total de lluita. No hi ha preocupacions. No intento canviar les coses. Tot està bé tal com és. La vida és el que és i està bé així. Pura perfecció. Justa la fusta. I quan no hi ha lluita, hi ha felicitat, "épanouissement".


Pico una ceba, un all, uns tomàquets. Estic jo, la ceba, l'all, els tomàquets. No hi ha res més. Jo, els productes i el ganivet que m'acompanya. Zas, zas, zas. A poc a poc. Cada cop més fi. Una mica de bitxo. Zas, zas, zas. Una mica de llardons. Zas, zas, zas. La paella, una mica d'oli, els llardons, la ceba, l'all i el bitxo. Després els tomàquets. Xiisss, xissss, xisss, Blub, blub, blub. Una mica d'aigua. Sal i pebre. I a partir de productes ben naturals, una salsa arrabbiata pren forma, color, olor. Em confonc amb la natura. M'hi abandono. I sóc natura. Sóc aliment. Sóc l'aigua que cou els macarrons, la sal que hi dissolc. Sóc els macarrons i el vapor que penetra l'aire. Sóc aire i el cel que l'acull. Sóc tot. Sóc llibertat. Sóc absència de lluita. Sóc felicitat.



(Trobareu el detall de la recepta en els comentaris)


1 comentari:

  1. Per aquells que ho heu demanat aquí va el detall dels ingredients per la salsa arrabbiata:

    - 75 gr. de llardons naturals
    - 1, 2 o 3 bitxos en funció de quant forts siguin i de quan fort us agradi (atenció el bitxo pot sortir tan dolç, com extremadament picant)
    - 1 ceba gran picada
    - 1 gra d'all picat
    - 500 gr. de tomàquets naturals pelats i picats

    1. Tallar els llardons ben menuts; picar el bitxo, la ceba, l'all i sofregir-ho tot en una paella durant uns 8 a 10 minuts
    2. Afegir els tomàquets pelats, picats i mig vas d'aigua, salar i empebrar i deixar coure 40 minuts a foc ben baix. Si passat el temps queda molta aigua, deixeu-ho una estona més que s'evapori

    Després ja és qüestió de bullir els macarrons i mesclar-ho tot plegat.

    ResponElimina