dissabte, 28 de maig de 2011

Qui diu que la ƒideuà porta feina?

Les coses clares. Aquest no és un plat del cap de setmana. Vull dir que no és un plat fet aquest cap de setmana. Però com que ara tinc una mica de temps per escriure i el dinar d'avui no era res de l'altre món, he recuperat la foto de la ƒideuà que vàrem fer fa unes setmanes. En tot cas, ja val per el que us volia explicar: qui ha dit que la ƒideuà porta feina?

És evident que en porta menys una truita a la francesa o un ou ferrat i que segons com un ou ferrat pot estar més bo que una ƒideuà; tot depèn del moment en què un se'l mengi i del pa que tingui per sucar. Però del pa i de l'ou ferrat ja en parlarem una altre dia.

Fixeu-vos bé en aquesta ƒideuà. No és una ƒideuà de restaurant, no és per un cap concurs de cuina. No surt de cap programa de tele-realitat d'aquests que estan tant de moda (almenys aquí a França però imagino que per tot arreu és el mateix...). Aquesta es la meva ƒideuà, la que mengem a casa. Senzilla i ràpida de fer. Per tal que tingui un bon sabor, assegurau-vos que al menys dos productes siguin frescos. Pecat!!! Diran alguns fonamentalistes... Heretgia!!!! Diran altres. Què voleu que us digui. Avui dia això d'anar a mercat i comprar-ho tot fresc queda per les grans ocasiones, per quan venen visites i hem de quedar bé. En aquest punt, sé que he perdut la meitat dels lectors, però si queda algú, seguim. Com us anava dient procureu que hi hagi algun producte fresc. En aquest cas hi havia una mica de peix blanc i el sofregit fet a casa. Les gambes eren congelades però no cuites, els musclos i el calamar eren d'una mescla ja congelada.

Per 5 persones (dos adults i tres nens):
  • pel sofregit: dos tomàquets, una ceba grossa, dos grans d'all
  • pel caldo: una barqueta de gelatina de caldo Knorr de verdures (ara ja he perdut els poc lectors que quedaven. Només quedem els realistes. Els que toquem de peus a terra!)
  • una mica de calamar, musclos i uns bons llagostins
  • fideus (ho sento els fideus els tiro a ull. El primer cop en posaràs massa. El segon et quedaràs curt i el tercer ja hauràs afinat l'ull)
Jo començo sempre per fregir els llagostins. Després la ceba, l'all ben tallat i el tomàquet. Finalment el calamar que a vegades deixa anar massa aigua. Els llagostins és cosa de posar-los banda i banda que canviïn de color (per cert, la primera vegada que vaig veure que els llagostins eren grisos quan són crus i taronges en quan els poses en oli calent,  vaig al·lucinar, tenia aleshores 25 anys...). Un cop prenen color els deixes dos minuts i els treus. El peix millor passar-lo per la paella amb els llagostins. El sofregit: començant per la seva i l'all, després el tomàquet sense pell i tallats a trossos. Afegim el calamar i els musclos. Quan ja és tou i que el sofregit comença a enfosquir, jo afegeixo la gelatina del caldo que m'agrada que caramel·litzi una mica. Finalment l'aigua bullint i els fideus que coguin el temps que els pertoca. Uns minuts abans que el caldo comenci a desaparèixer, tornem a posar-hi el peix i els llagostins i acabem de coure-ho tot junt.

Us sembla complicat? Potser perquè hi ha unes quantes etapes, però us assegur-ho que no és més complicat que fer uns macarrons.

Bon profit!

dijous, 19 de maig de 2011

Salmó sèsam, misso i teriyaki

Una altre d'aquests plats improvisats ràpids i bons alhora.

A casa el salmó sempre el fem al forn. Personalment em molesta molt tot l'oli que agafa quan es fregeix. Vaig descobrir el salmó preparat al forn en un petit restaurant de París (Au tour du mont) d'aquests que hi vas perquè el coneixes, fora de circuits i zones turístiques. En aquest cas és prop de la feina i solíem anar un cop per setmana perquè el peix és fresc, portat directament de Rungis de matinada. El propietari i cuiner l'ha preparat sempre al forn no massa cuit amb una mica de fonoll confitat. Des d'aleshores és així com el preparem a casa.

Si alguna vegada volem sortir del normal el fem marinar una hora abans en una salsa yakitori japonesa. Quan el passes al forn després de marinar, la salsa forma una petita capa caramel·litzada que li dona un sabor molt gustós.

Diumenge em vaig despistar i quan vaig voler marinar el salmó, aquest ja estava al forn i gairebé cuit. Així que vaig haver d'improvisar una d'aquestes solucions de dit i fet: una mica de pasta misso de la que s'utilitza per fer la sopa (aquí la venen en botigues de productes biològics) i una mica de teriyaki, tot plegat posat uns minuts al foc just per reduir-la i fer-ne una salsa per untar-ne els lloms de salmó ja cuits. Uns quants granets de sèsam torrats al moment per escampar-los per sobre i llestos.  




Per tot el que són productes japonesos podeu trobar-los a Barcelona a Tokyo-Ya al carrer Girona o per Internet a través la seva web.

dissabte, 7 de maig de 2011

Les maduixes


Al balcó de casa sempre tinc una mica de farigola, romaní i a vegades julivert. Sempre és pràctic i a més forma part de l'encant de cuinar el poder sortir a tallar una branqueta fresca quan es necessita.

A la primavera sempre les reposo si fa falta i ja posats aprofito per afegir alguna planta que doni fruits durant l'estiu. Generalment sempre posava alguna tomaquera però aquest any vaig agafar unes quantes maduixeres per variar. Com a Paris la primavera ha estat molt, però que molt bona, les maduixeres ja han fet fruit i ja en podem començar a menjar. A tots ens agrada sortir al balcó per veure si n'hi ha alguna madura. Als petits en especial. El cas és que, entre uns i altres, poques n'he menjat. Avui però, després de dinar he sortit a prendre el cafè i oh! sorpresa n'hi havia una que m'esperava.

Jo no sé si us heu parat mai a mirar una maduixa. Vull dir mirar de veritat! Tenim la mania de no fixar-nos en el que mengem. Estem tant habituats a menjar al matí, al mig dia i al vespre que al final menjar es converteix en un acte automàtic i rutinari. Si paréssim una mica d'atenció descobriríem la forma, el color, l'olor que desprenen els aliments per no parlar del gust, els sabors que són molts i variats.

Avui, tenint la maduixa a la mà m'ha sorprès no només el color de la pell, sinó sobretot la seva textura. Semblava talment com si el color anés per dins i per sobre portés un recobriment de vidre. Gairebé es podia veure el suc tancat a l'interior. Aquest color i aquesta textura m'han cridat tant l'atenció que he pensat en fer-ne unes fotos. Si prou increïble és el que veiem, encara més n'és el que no veiem a simple vista (si feu clic a les fotos podreu veure-les una mica més grans). Fixeu-vos com cada granet està enfonsat talment un botó ben cosit que tiba la tela. Cada granet té un petit palet que sobresurt. I la flor que uneix la maduixa a la maduixera? No són només quatre fulles. Cada fulla té a més un pistil i cada pistil acaba en una petita boleta. És magnífic no us sembla?

No us descriuré ni l'olor ni el gust que tenia la maduixa collida al seu punt. Us deixo que hi poseu imaginació. Però això sí, feu-me un favor: la propera vegada que mengeu ja sigui una maduixa com qualsevol altre cosa, pareu-vos un moment i centreu tota la vostra atenció en el que aneu a fer. I degusteu-ho. Sentiu la textura, l'aroma, el gust i fruïu d'aquest moment tant especial com si fos la primera vegada.





                    
 

diumenge, 1 de maig de 2011

Galtes de vedella rostida

Fa uns dies mirant alguns blogs de cuina que segueixo vaig trobar a ciunar és generós una recepta de galtes de vedella rostida amb vi ranci. Aquest és el tipus de recepta que més m'agrada, les de cocció lenta i llarga, les de xup-xup. Moltes vegades veiem receptes en llibres, revistes o blogs i ens diem que ho farem i al final tot queda en una salivera momentània. Aquest cop la cosa ha anat una mica més enllà i la salivera ha arribat a taula.

Com molt bé diu el blog ciunar és generós les galtes no són fàcils de trobar. Després de fer la ronda dels meus carnissers habituals sense massa èxit un d'ells em va suggerir passar pel mercat diumenge a cal triper. No hi havia pensat però efectivament ell en tenia. La dona del triper em va donar dos consells: agafar-ne 6 per 5 persones doncs les galtes perden pes al llarg de la cocció i el segon consell va ser verificar la cocció al cap de 1h30 i no deixar-les coure més de 2h. Al final les he deixades 1h30 perquè els de casa tenien gana i estaven impacients.

Respecte a la recepte de ciunar és generós no he introduït gaire canvis. Només el vi ranci (no en tenia) per Manzanilla i com ja he dit les he deixat coure 1h30 en comptes de 3h. Segons el triper una cocció de 3h hauria deixat les galtes com bullides... En tot cas 1h30 ha estat suficient: la carn estava cuita i era melosa i ha agradat molt a tothom.

Per qui no vulgui consultar la recepta original així és com es preparen:



Salpebrar les galtes i enrossir-les. Apartar-les. Sofregir dues cebes (jo he utilitzar dos de la mida d'un ou i 3 escalunyes petites que em quedaven) 2 tomàquets pelats i tallats petits i una dotzena de grans d'alls. Afegir-hi un bas de vi i dos de caldo de bou, una fulla de llorer i una branqueta de romaní. Tornar-hi a posar les galtes i deixar-ho coure tapat i a foc baix el temps indicat. Un cop acabada la cocció passar el suc per un xinès i fer-ne una salsa fina. Servir-ho amb patates, pasta o arròs.

Boníssim. Gràcies a ciunar és generós!