dissabte, 7 de maig de 2011

Les maduixes


Al balcó de casa sempre tinc una mica de farigola, romaní i a vegades julivert. Sempre és pràctic i a més forma part de l'encant de cuinar el poder sortir a tallar una branqueta fresca quan es necessita.

A la primavera sempre les reposo si fa falta i ja posats aprofito per afegir alguna planta que doni fruits durant l'estiu. Generalment sempre posava alguna tomaquera però aquest any vaig agafar unes quantes maduixeres per variar. Com a Paris la primavera ha estat molt, però que molt bona, les maduixeres ja han fet fruit i ja en podem començar a menjar. A tots ens agrada sortir al balcó per veure si n'hi ha alguna madura. Als petits en especial. El cas és que, entre uns i altres, poques n'he menjat. Avui però, després de dinar he sortit a prendre el cafè i oh! sorpresa n'hi havia una que m'esperava.

Jo no sé si us heu parat mai a mirar una maduixa. Vull dir mirar de veritat! Tenim la mania de no fixar-nos en el que mengem. Estem tant habituats a menjar al matí, al mig dia i al vespre que al final menjar es converteix en un acte automàtic i rutinari. Si paréssim una mica d'atenció descobriríem la forma, el color, l'olor que desprenen els aliments per no parlar del gust, els sabors que són molts i variats.

Avui, tenint la maduixa a la mà m'ha sorprès no només el color de la pell, sinó sobretot la seva textura. Semblava talment com si el color anés per dins i per sobre portés un recobriment de vidre. Gairebé es podia veure el suc tancat a l'interior. Aquest color i aquesta textura m'han cridat tant l'atenció que he pensat en fer-ne unes fotos. Si prou increïble és el que veiem, encara més n'és el que no veiem a simple vista (si feu clic a les fotos podreu veure-les una mica més grans). Fixeu-vos com cada granet està enfonsat talment un botó ben cosit que tiba la tela. Cada granet té un petit palet que sobresurt. I la flor que uneix la maduixa a la maduixera? No són només quatre fulles. Cada fulla té a més un pistil i cada pistil acaba en una petita boleta. És magnífic no us sembla?

No us descriuré ni l'olor ni el gust que tenia la maduixa collida al seu punt. Us deixo que hi poseu imaginació. Però això sí, feu-me un favor: la propera vegada que mengeu ja sigui una maduixa com qualsevol altre cosa, pareu-vos un moment i centreu tota la vostra atenció en el que aneu a fer. I degusteu-ho. Sentiu la textura, l'aroma, el gust i fruïu d'aquest moment tant especial com si fos la primera vegada.





                    
 

2 comentaris:

  1. Hola Joan, guapo tu

    veig que fas com jo, també m´agrada de tenir tot el que pug en testos, julivert, maduxeres, romarí, farigola,..fins i tot tinc una Maria lluisa, que quan la toques quina bona olor...

    mil petonets SUsanna

    ResponElimina
  2. Hola Joan :
    Hace unos momentos comenetaba con Joan el poner unos tiestos de hierbas aromáticas en la ventana ( no tenemos balcón )y así poder utilizarlas a la hora de cocinar.
    Tienes razón en lo de que no nos paramos a fijarnos bien en lo que comemos o degustamos, se convierte en una rutina mecánica.
    Te haremos caso, nos fijaremos con detalle.
    Un abrazo.
    Sara

    ResponElimina