El plaer de les petites coses: el pa

 Es curiós com per un no res ens podem trobar transportats a un altre lloc a un altre temps. A vegades pot ser una melodia, una imatge o un paisatge, però també un sabor o un aroma. És increïble com la nostra memòria és sobretot visual i auditiva. Sovint quan pensem veiem aquella persona, aquell moment i reproduïm una conversa que em tingut o unes paraules que ens han dit (i quantes converses ens repetim incessantment que feríem millor d'oblidar! Però aquest és un altre tema). És el mecanisme sobretot de la memòria voluntària, si m'hi puc referir així. Perquè hi ha una altra memòria, la involuntària. I qui o què desperta aquesta memòria? El perfum d'algú que creuem al carrer i que ens recorda aquella persona que fa tant de temps que no hem vist, l'aroma de la nou moscada que ens recorda les croquetes fetes a casa. O la canyella que ens transporta al dies d'infantesa i que ens recorda aquells flams que menjàvem al restaurant de l'escola i que creiem haver oblidat. La memòria és un mecanisme d'allò més fascinant, ple de sorpreses i regals.

Com moltes tardes he passat a comprar el pa. Anava camí de casa, la meva "graines" a la mà. Sento encara l'escalfor del pa acabat de sortit del forn. Sí, aquí el pa encara es cou matí, migdia i tarda. Arribant a casa he volgut aguantar la baguette amb l'altre mà per poder treure les claus de la butxaca i en aquest moviment m'ha pujat l'aroma calent de pa torrat i en un tres i no res m'he trobat en plena Cerdanya en aquell temps en què compràvem pa "del vostre". Pa del que venien als vilatans amassat i cuit pel propi forner i no el de la panificadora que donaven als Barcelonins. La crosta ben cruixent i esculpida, una mica torrada, la molla flonja i suau. Pa que menjàvem amb avidesa amb tomàquet o simplement amb una mica d'oli i sal. Un segon, tan sols, ha estat suficient per traslladar-me a una altra època, a un altre indret. Un simple aroma ha despertar mil records al fi fons de la memòria. 

Estem tant habituats a pensar en imatges i sons que a vegades oblidem que tenim altres sentits: el tacte, toquem mil objectes al dia i no som capaços de sentir la frescor de les claus a la butxaca, l'oïda, tant acostumats com estem al soroll de la ciutat ja no sentim el cant dels ocells amagats entre les branques dels arbres o l'olfacte, diuen el menys desenvolupat de tots els sentits, però potser el més incomprès de tots ells.

Deixeu-vos seduir pels mil aromes que ens envolten, el del pa, el de l'oli i el de totes aquestes petites coses que formen part de tants moments que són, finalment, les nostres vides.