Salsa i macarrons a l'arrabbiata

En aquesta època de l'any solc quedar-me sol a casa. La família se'n va de vacances aprofitant del bon temps que fa per les nostres terres i fugint de la inestabilitat del nord. El fet de quedar-me sol dóna peu a uns dies de reflexió i d'introspecció, que trobo molt enriquidor. És com aquell que se'n va uns dies a resguardar-se en la tranquil·litat d'un monestir o l'altre que es retira en un grup de meditació. La introspecció és qüestionar-se un mateix, preguntar-se per les creences pròpies, aquelles certituds que tots ens hem forjat, sigui perquè ens les hem construïdes, sigui perquè ens les han donades (per no dir imposades). Planyo tot aquell que no es posa mai en qüestió.

Des de fa un temps intento retrobar un cert benestar que he viscut però que, en algun moment al llarg dels darrers mesos, he perdut. Un estat de felicitat en el que un se sent bé amb si mateix i amb els altres. Moments en el que un és tolerant, accepta les coses com venen i els que l'envolten sense més ni més. Un estat en què un es preocupa més dels altres que de si mateix.

Avui, llegint a la Massrine Reza, topo amb aquestes paraules: "el benestar, la felicitat no són altra cosa que l'absència total de lluita". Hi ha moments en què un llegeix certes paraules que li van directament al cor. Sense estar necessàriament segur d'haver-les entès, es produeix una certa ressonància en el més profund d'un mateix. I és en aquest moment que un ho sap: aquí rau tota la veritat. L'"absència total de lluita", aquest és el secret. No cal llegir més.

És possiblement això el que m'atreu tant de la cuina. Mentre cuino hi ha una absència total de lluita. No hi ha preocupacions. No intento canviar les coses. Tot està bé tal com és. La vida és el que és i està bé així. Pura perfecció. Justa la fusta. I quan no hi ha lluita, hi ha felicitat, "épanouissement".

Pico una ceba, un all, uns tomàquets. Estic jo, la ceba, l'all, els tomàquets. No hi ha res més. Jo, els productes i el ganivet que m'acompanya. Zas, zas, zas. A poc a poc. Cada cop més fi. Una mica de bitxo. Zas, zas, zas. Una mica de llardons. Zas, zas, zas. La paella, una mica d'oli, els llardons, la ceba, l'all i el bitxo. Després els tomàquets. Xiisss, xissss, xisss, Blub, blub, blub. Una mica d'aigua. Sal i pebre. I a partir de productes ben naturals, una salsa arrabbiata pren forma, color, olor. Em confonc amb la natura. M'hi abandono. I sóc natura. Sóc aliment. Sóc l'aigua que cou els macarrons, la sal que hi dissolc. Sóc els macarrons i el vapor que penetra l'aire. Sóc aire i el cel que l'acull. Sóc tot. Sóc llibertat. Sóc absència de lluita. Sóc felicitat.

(Trobareu el detall de la recepta en els comentaris)

Tagliatelli all'arrabbiata i el pebrot vermell picant, bitxo o com se'n digui...

A casa no tenim massa costum de cuinar amb pebrot picant, bitxo o com se'n digui (he estat buscant per internet i no he arribar a cap conclusió), però l'altre dia ens vàrem ajuntar uns quants amics per cuinar i preparar una vetllada italiana. Entre les receptes que vàrem triar hi havia els tagliatelli all'arrabbiata que si no ho sabeu són amb una salsa de tomàquet i pebrot vermell picant que els dona una toc fort.

No cal dir que als restaurants elimino sistemàticament qualsevol recepta que porti a la base el tomàquet. És segurament un prejudici absurd i estúpid. L'altra dia, davant la quasi unanimitat, em vaig deixar emportar i ens vàrem llençar a cuinar aquests tagliatelli a base de tomàquet i pebrot picant.

El resultat, tot i que els tagliatelli fets casolans eren una mica rústics, cal dir que va ser sorprenent i que va agradar a tothom, a mi en particular.

La recepta detallada no us la puc donar perquè no la tinc i, tot i que l'he demanada ja varies vegades, no sembla que la tindré de forma immediata. De memòria es tractava de tallar tomàquets frescos ben petits i, després de fregir una ceba i la polpa del piment en una paella amb trossos de bacó, es deixava el tomàquet a foc ben baix durant ben bé 40 minuts.

Com ja us he dit no tinc experiència amb el pebrot picant i no sé si a vegades pot ser més o menys picant. El que sí us puc dir és que el resultat de l'altre dia no era gens picant tot i que sí un pèl fort, just el punt per donar-li molt bon sabor.

Si algú disposa d'experiència amb el pebrot vermell picant o coneix una bona recepta de la salsa all'arrabbiata, us agrairé molt que m'ho feu arribar.

Tallarines amb albergínia i xampinyons caramel·litzats a la salsa de soja

Aquest plat el preparo sovint quan no sé què sopar. Trobo que la pasta a la nit em cau molt bé i si a més va acompanyada d'unes verdures, millor que millor. Durant molt temps quan tenia ganes de menjar pasta al vespre la feia tot simplement amb una mica d'all fregit i un raig d'oli. També estava bo. Però les verdures aporta un toc més equilibrat i igual o més saborós encara. 

Durant bastant temps he pensat que l'albergínia era una verdura que costava de coure i que la única manera d'aconseguir que quedés tova era a base d'oli que l'albergínia es menjava inevitablement. Recentment he descobert que el que passa és que aquesta verdura necessita algun tipus de líquid per acabar de coure. La solució que us presento aquí aporta la mica de líquid que li fa falta per prendre aquest punt. 

Tallem l'albergínia de forma grollera i la posem en una paella amb uns xampinyons que si no són grans els podem deixar sencers. Un raig d'oli perquè comenci a agafar color. Els saltem durant uns minuts i quan ja són daurats per tots costats i afegim un raig curt de salsa de soja. Els continuem a saltar fins que tots ells agafin un color  uniforme. Cal fer atenció perquè la salsa de soja tindrà tendència a caramel·litzar ràpidament i cal que ho faci un cop hagi impregnat l'albergínia i els xampinyons. 

Tot plegat va molt ràpid. És cosa de 10 minuts com a màxim. Després farem una cocció ràpida d'una mica de pasta al gust.

Ho servim tot junt amb una mica de tomàquet just amanit.  

Ja veureu, és lleuger i saborós.

Bon estiu!

Fideus amb costelles i polsim de ceps

Fa temps que no havíem preparat fideus perquè a França no venen fideus de la mida adequada per fer-los a la cassola. De fet a França el concepte de fideu no existeix i tot el que es pot fer és agafar espaguetis i tallar-los ben petits. Però no és el mateix.

Com que aquests dies estem a la Cerdanya hem pogut comprar fideus i preparar-los a l'estil clàssic amb costella de porc. Per donar-li un toc diferent hi he afegit un polsim de ceps que he comprat a Sarlat en plena Dordogne. Si no coneixeu Sarlat, us aconsello de fer-hi una escapada, val la pena i podreu provar un munt de productes locals excel·lents com són els ceps, la tòfona i tot el que gira entorn el món de l'ànec.




Però tornem als fideus.

Per fer uns bons fideus, fregim les costelles de porc tallades a trossos, fem un sofregit de ceba i tomàquet i afegim un bon raig de vi blanc i quan aquest s'hagi evaporat i afegim aigua i ho deixem coure uns bons 10 o 15 minuts a foc baix. Ens assegurem del toc de sal. En aquest punt hi he afegit el polim de ceps i ho he deixat coure uns minuts més.

Si no heu de servir els fideus immediatament, podeu parar aquí fins que sigui l'hora de dinar.

10 minuts abans de seure a taula, podem escalfar de nou l'aigua dels fideus i quan bulli, hi tirarem la pasta que deixarem coure segons el temps indicat en el paquet.

Aquest és un d'aquells plats que si reposa queda encara més bo. I si en queda una mica d'un dia per l'altre estaran deliciosos freds. Es per aquest motiu que per preparar aquests fideus amb costella de porc i polsim de ceps, he utilitzar un paquet de 500 grams de pasta per 6 persones, tothom n'ha menjat a sa fam i encara n'ha quedat suficient per repetir.

Bon profit  i bon estiu!

Gaspatxo aromatitzat a l'alfàbrega

Fa uns dies vaig comprar una planta d'alfàbrega i l'he anat utilitzant a totes les preparacions que he fet aquests darrers dies. L'alfàbrega sempre em va pensar en el meu pare. Ell en parlava sovint... 

Avui però les fulles han començat a ennegrir-se i he pensat que el millor seria acabar-la. 

Tot pensant m'he preguntat com quedaria el gaspatxo amb un toc d'aquesta planta tan aromàtica. El millor serà provar-ho, m'he dit. Però quanta posar-ne? Tallada amb unes tisores o amb un ganivet he pensat que quedaria massa grollera. Finalment he decidit tirar pel dret. 

Per cert, el gaspatxo no era fet a casa. Potser un dia hauré de pensar en provar de fer-ne, però no serà avui. Així que omplo un bon bas de gaspatxo Alvalle a la batedora, afegeixo les fulles (totes les que he pogut salvar) i un, dos, tres (com deien a casa), ja tinc un gaspatxo aromatitzar a l'alfàbrega.

Fàcil i diferent. 

Bon estiu!

 

Raviolis i amanida d'estiu

Una proposta per un dinar lleuger i fresc, ràpid de preparar, i bo. Ideal per aquests dies calorosos d'estiu. 

Sempre m'han agradat els raviolis. Però ja fa temps que no trobo aquells raviolis que compràvem "als italians", quan aquests van començar a implantar-se a casa nostra. La pasta fresca d'avui ja no té ni el gust ni la textura d'abans i sovint els raviolis s'enganxen entre ells, es trenquen i inevitablement es buiden. El pitjor que pugui passar és que l'aigua de cocció penetri l'interior. Signe d'una qualitat pèssima segons la definició del diccionari general de la llengua catalana: "adj Extremament dolent, que no pot ésser pitjor". 

Per retrobar les sensacions d'abans, jo intento privilegiar la qualitat al preu i sempre redueixo el temps de cocció. Si indiquen 3 minuts en faig 2 i si n'indiquen 8 en faig 5. Pels raviolis és pot utilitzar la vista per trobar el bon punt de cocció. Cal treure'ls quan el color s'esclareix de forma regular. Per altres tipus de pasta prefereixo fer-ho segons el tacte, és a dir la sensació que transmet a la mà el contacte entre la cullera de fusta i la pasta. Però les sensacions són molt subjectives i difícils d'explicar. Sigui quin sigui el mètode que utilitzeu per conèixer si las pasta és al seu punt, acabareu veient que els temps indicats estan sempre sobreestimats. 

En tot cas per fer aquests raviolis (jo els he agafat d'albergínia que m'encanta!) i amanida d'estiu, més val que estiguin un pèl forts i sobretot que no es trenquin. Un cop cuits refredeu-los amb un raig suau d'aigua freda i unteu-los amb una mica d'oli perquè no s'enganxin. 

L'amanida és de tomàquet tallat a daus petits i escorreguts per evitar que deixin massa aigua. Afegiu uns quants pinyons. Talleu unes fulles d'alfàbrega (de l'àrab: al-ḥábaqa) ben petites que afegireu al tomàquet just al moment d'amanir-los. 

Podeu servir aquest plat amb un vi rosat (que pel què sembla, i per sort, torna a estar en voga) lleuger i fresc. Jo he agafat un vi Provençal que aquí on visc és el que puc trobar més proper a la meva terra. 

 

Es tracta d'un vi de ca l'Agustí (veure els comentaris per més detalls) molt aromàtic i expressiu, amb personalitat. Ens recorda la fruita d'estiu, el préssec, la pruna blanca, però un cop a la boca retrobem la sensació d'una deliciosa maduixa ben madura. És un vi d'un gran equilibri, alhora fresc i ample. 

El vi rosat que haureu escollit serà perfecte per acompanyar aquest plat lleuger d'estiu. 

I si us en queda, preneu-lo una mica abans del capvespre, quan el sol ja és baix i que la terra s'ompla de mil colors i matisos. Busqueu l'ombra d'un ametller i deixeu-vos emportar amb cada bocada... A l'ombra d'un balcó o d'una finestra d'aquesta ciutat la vostra, us apartarà del brogit i us permetrà retrobar-vos el temps d'aquests glops pausats, sentits i finalment tranquils. El vi cal prendre'l així, amb serenor, amb tranquil·litat i fins retrobar la quietud que ens emporta i ens bressa. 

Bon estiu!

Croquetes de pollastre casolanes

Un post ràpid per donar-vos el resultat de les croquetes fetes amb la massa de la recepta anterior. Estaven boníssimes. No us les puc deixar provar però si veure-les.

Com preparar les croquetes és ben senzill però per qui no n'ha fet mai aquí us deixo un petit vídeo que resum l'etapa final de les Croquetes de pollastre Casolanes.

Bon profit!

Massa per a croquetes casolanes

Em direu, i possiblement amb raó, que una recepta de massa per fer croquetes no té res d'original. Però per a mi, aquesta recepta és molt diferent de la que estava acostumat a fer.

Quan aquesta tarda ens preguntàvem a casa què fer de la mica de pollastre que havia quedat del Diumenge, sense pensar-ho massa he dit: "farem croquetes". Crec que no han passat uns segons que ja me n'estava penedint. Però com que aquest penediment arriba sovint, he pensat que era avui o mai. 

En el meu cap la recepta de les croquetes estava relativament clara: sofregim una ceba, fem un roux (farina i mantega) afegim el pollastre picat i anem afegint la llet fins que queda la textura adequada. La part més pesada és quan la massa comença a prendre la textura correcta i donar voltes és tan pesat com amassar par. 

He pensat en consultar el llibre de les receptes de la Carme Roscalleda que em va regalar la meva mare i la meva tia fa uns anys. Espero que no me'l reclamin després de veure les coses bones que se'n poden treure! He de dir que es tracta del típic llibre que només pot captar l'atenció d'un públic coneixedor perquè no té ni fotos ni dibuixos. Les coses com són, el llibre crida poc l'atenció. 

En tot cas m'ha sorprès tant la recepta que hi he trobat, que m'he dit: "No. Aplicaré la meva! Assegurem el tir". Després m'he quedat pensant i preguntant-me quantes vegades m'havia fallat la Carme... Cap ni una. Així que he acceptat el risc i l'he aplicada al peu de la lletra. La sorpresa ha estat semblant a la de la recepta de la beixamel: la massa de croquetes queda fet amb ben poc d'esforç. Així que per aquells que busquen una recepta de croquetes fàcil i ràpida de fer, aquesta és ideal. 

Els ingredients són els següents:

• 1 ceba mitjana
• 400 g de pollastre rostit picat 
• 1/2 l de llet
• 100 g de farina
• 50 g de Maizena (sí a mi també m'ha sorprès)
• 3 robells d'ou
• sal, pebre, nou moscada 

La forma de preparar-la és molt bàsica:

En una paella prou gran i amb un raig d'oli fregim la ceba ben picada. La deixem que s'estovi i que comenci a enrossir-se. Afegim el pollastre i ho remenem tot bé. Ho deixem uns minuts al foc i tot seguit ho retirem.

Aquesta és la part que m'ha sorprès:

En una olleta mesclem la llet a temperatura ambient, la farina, la Maizena, els tres rovells d'ou, salpebrem i ratllem una mica de nou moscada al gust. Ho batem tot amb una batedora de barnilles manual (la que utilitzem normalment per batre els ous). Curiosament, i jo he estat el primer sorprès, no s'han fet grumolls! 

Tornem a posar el pollastre i la ceba al foc, hi afegim la llet i la farina. Ho deixem coure uns 10 minuts mentre donem voltes amb una cullera de fusta. La massa està llesta quan es desenganxa de les parets de la paella i queda brillant. Aquí teniu un vídeo per veure quina és la bona textura. Molt semblant a la massa de pa o de pizza si mai n'heu fet.

Ara només cal apartar-la del foc i passar-la a un recipient on la deixarem refredar. 

Com que cal deixar-la reposar, la recepta de les croquetes vindrà demà.

Finalment només dir-vos que respecta la recepta original només he introduït una petita variant que a mi sempre m'agrada. Quan la ceba ja era cuita i abans de tirar-hi el pollastre he afegit a la paella el suc i el greixet del rostit que quedava d'ahir. Això li dona un gust una mica més pronunciat i fa que les croquetes quedin encara més casolanes i saboroses. Però això és, òbviament  opcional!

Ens veiem demà (o demà passat) per la recepta i les fotos de les croquetes casolanes!

Terrina de carn d'olla

Com sol passar cada Nadal, passades les festes, queda sempre una mica de carn d'olla que s'arrossega a la nevera durant uns quants dies i que es va consumint molt a poc a poc. 

Aquest any a casa ens hi hem pres una mica tard perquè hem anat d'invitats a casa d'uns i dels altres i no hem cuinat. Al final ha resultat que no hem menjat la típica carn d'olla. Aprofitant que aquests dies són grisos i comencen a ser més freds que els anteriors hem decidit escalfar-nos amb una bona escudella i rematar les festes amb la carn d'olla per celebrar el dia de Reis. 

Com ja he dit, el problema de les restes no ha tardat a presentar-se. Perquè intentar fer una escudella amb poca carn i poca verdura dóna lloc a un caldo insípid. Però quan hi posem una mica de porc amb cua i tot, de vedella, pollastre, etc, n'acaba sobrant un munt. 

Aquest any he recordat que, ja fa un temps, vaig sentir parlar la Carma Ruscalleda d'una terrina feta amb les restes de la carn d'olla. Com que no tinc la recepta he improvisat un pèl, però no crec que estigui molt lluny de la recepta i menys encara de la idea original. 

Per fer aquesta terrina només us cal una mica de restes de la carn d'olla. Jo he fet servir el que tenia:

• un tros de pilota
• una mica de cua i de gerret de porc
• una mica de botifarra negra (només en quedava una mossegada)
• unes molles de pollastre
• un parell de pastanagues
• un parell de naps
• uns quants cigrons

He de confessar que de cua de porc ja no me'n quedava perquè ha agradat molt i n'hem posat poca. Com que en tenia una al congelador, l'he feta coure en un fons de caldo d'escudella. He aprofitat, un cop cuita, per reduir el caldo fins que ha quedat un fons ben gelatinós que he utilitzar per fer-ho cuallar tot plegat.

En un motllo o una terrina cobrim l'interior de paper film transparent i després anem fent capes dels diferents productes. Podeu començar com he fet jo amb una mica de gelatina de la cua de porc i una mica de pastanaga ben posada.  Podeu mesclar-ho tot o intentar fer capes perquè al tallar-ho es vegin els diferents productes utilitzats. Guardeu una mica  de gelatina i incorporeu-la cap al final i deixeu que es filtri cap a les capes inferiors. Un cop el motllo ple fins dalt, només cal tapar-ho amb una mica més de paper film, prémer bé el contingut i guardar-ho a la nevera amb una mica de pes a sobre (un parell de llaunes de conserva, per exemple) perquè qualli bé.

L'endemà podeu treure'l, tallar-lo a trossos d'un o dos centímetres i, un cop passats per una paella antiadherent uns segons just per donar-li un cop de calor, servir-los amb una mica d'amanida. 

És original i deliciós. Prove-ho!

Delicioses Pizzadilles

Per avui, una nova variació sobre el món de les pizzes. Inspirades de les "empanadilles" (les crestes per ser més correctes), prepararem les delicioses pizzadilles. Es tracta d'una pizza en forma de cresta semblant a les pizzes calzone italianes, però fetes al gust d'aquí. 

Per fer pizzadilles només cal els ingredients clàssics per fer una pizza:

- massa de pizza (comprada fresca enrotllada o en bola, o preparada a casa a base de farina, aigua, sal, oli i llevat)

- salsa de tomàquet

- pernil

- formatge emmental

l'ingredient sorpresa d'avui:

- tapenade d'oliva negra (oliva negra, anxova) i algues de l'atlàntic

Aquesta tapenade la vàrem comprar en una escapada a la Bretanya l'abril passat. Si no en trobeu la podeu substituir per tapenade d'olives normal. I si no en teniu, tampoc passa res, no deixa de ser un ingredient opcional i secundari.

Per preparar les pizzadilles procedirem així:

1. dividim la massa en 5 boles i les aplanem amb el rodet o el corró

2. untem amb una mica de salsa de tomàquet però sense arribar al borde (així la massa s'enganxarà quan les pleguem)

3. posem una mica de pernil en una de les dues meitats

4. posem un bon grapat d'emmental 

5. dobleguem la massa per la meitat per cobrir el pernil i el formatge i enganxem les puntes plegant-les com si es tractés d'un sobre

6. untem amb una mica de tomàquet la part de sobre de les pizzadilles perquè prengui color

7. estenem una mica de tapenade d'algues

8. cobrim amb una mica de formatge per gratinar-les

9. les posem al forn a 240 ºC fins que quedin ben cuites (comptar uns 20 minuts)

Només cal assaborir-les. Aquesta nova forma de fer pizza és ideal quan hi ha nens. En aquest cas us recomano que les partiu per la meitat. Així es refredaran abans i podran agafar cada meitat com si es tractés d'un entrepà.

Bon profit!

Coliflor i la beixamel de la Carme

Ja fa un temps vaig presentar-vos la recepta d'uns canalons casolans i us vaig prometre que us donaria la recepta de la beixamel. Les dues receptes estan agafades de la Carme Ruscalleda, així doncs no són de collita pròpia. Però el cas és que la recepta d'aquesta beixamel m'encanta. M'encanta per varies raons: primer perquè surt molt bona, però la segona i més important és per la forma de preparar-la. Perquè si heu preparat beixamel ja sabeu que és una salsa que té principalment dos problemes: el primer són els grumolls, el segon és que s'enganxa fàcilment.

La recepta de la Carme ni fa grumolls ni s'enganxa. És naturalment així de reeixida. 

Suposo que us preguntareu com es pot fer una beixamel si no és escalfant llet i afegint-hi farina (quest sol ser el mètode que porta a desgràcia segura). Hi ha una altra escola de "beixameleros" que són els més tradicionalistes i que porten a resultats ben millors. Una beixamel clàssica de l'escola Escoffier, el primer gran cuiner modern, parteix d'un roux. Un roux és una preparació a base de farina i mantega que cou mínimament. Aquesta aproximació és molt important perquè el roux assegura que tota la farina es dissolgui abans d'incorporar la llet i doncs evita els grumolls i per altra banda minimitza l'estona que la llet és al foc i doncs que s'enganxi. Passem a la recepta que ens permetrà entendre fàcilment tot plegat. 

Les proporcions de base per un litre de beixamel són les següents:

55 g mantega

45 g de farina

8 g de sal 

1 bona raspada de nou moscada

1 l de llet

En funció de quant espessa vulgueu la beixamel podeu jugar sobre la quantitat de llet. Per uns canelons les quantitats mencionades haurien de valdre. El resultat es una beixamel més aviat clara. Per una beixamel més espessa que acompanyi una coliflor reduïu la quantitat de llet (850 ml).

En un casso foneu la mantega a foc suau. Quan estigui ben desfeta afegiu-hi la farina a poc a poc i sense deixar de remenar amb unes barilles. Remeneu mig minut i aparteu-ho del foc. Ja teniu el roux fet (**). Afegiu-hi la sal i raspeu una mica de nou moscada. En un altre casso escalfeu la llet fins que arranqui el bull. Afegiu la llet al roux i torneu-ho a posar al foc. Quan torni a bullir baixeu el foc i seguiu remenant durant un minut. En aquest punt la beixamel ja hauria d'haver espessit i la podeu treure del foc. 

Com podeu comprovar la llet no es queda més d'un minut al foc, però es àmpliament suficient. 

La Carme proposa també d'afegir-hi, a més de la nou muscada, una mica de pebre blanc, i al final de tot un raig de Xerès sec. Li dona un toc diferent.

(**) El roux fet amb un foc fort farà que la farina enfosqueixi. S'utilitza per fer salses fosques. Per una beixamel ens cal un roux clar, feu doncs atenció a preparar-lo a foc suau i respectar els temps indicats.

Avui la beixamel l'hem aplicat a una coliflor bullida a cor en aigua lleugerament salada i escorreguda. Una de les poques maneres de fer menjar coliflor als nens. Això sí, la devoren si porta prou beixamel i si esta gratinada! 

Així que ja sabeu: tots a fer beixamel! Segur que en trobareu una aplicació de les mil existents: canelons, coliflor, carbassó, ous farcits, raviolis, etc.

Pizza-Wraps !

Cuinar no és sempre inventar. Inventar ho fan ben pocs. Cuinar és més aviat variar. Girar entorn els productes, treballar-los diferentment. Associar-los i dissociar-los. Combinar-los altrament. Aquest és el treball de base, sigui per fer un arròs de peix d'Arenys o simplement una pizza casolana. En el cuinar hi ha una part d'art, de creació. Un art efímer i del qual no en queda més que un record o una sensació. Com un pintor que treballa el paisatge o un escultor que treballa la figura, el cuiner treballa la carn o el peix, l'arròs o les verdures de temporada.

Preneu si no el cas de la pizza casolana. A la base no te cap secret: farina, aigua, oli i sal, tomàquet i formatge i després a gust d'artista, a gust del moment. La pizza es pot declinar en mini-pizza per presentar en una degustació o en un aperitiu. Podem donar-li més consistència a les puntes enrotllant-les sobre si mateixes de forma que faci un crostó d'aquells que agrada a molts, com el presentat a Pizza i cava. Podem també fer una pizza per emportar d'excursió com si fos una Pizza-baguette. Partint de la idea de la pizza-baguette i farcint-la amb la carn d'uns canelons podem fer els pizzallonis gratinats.

Sempre amb la idea de fer una pizza que es pugui agafar amb els dits podem preparar un Wrap de pizza o Pizza-wrap.

Agafeu unes quantes bases de wrap dels que s'utilitzen per fer burritos o tortillas. Utilitzeu-los com si fos la massa de la pizza. Prepareu la vostra pizza favorita però sense carregar-la massa i passeu-la uns minuts al forn. Quan el formatge hagi fos enrotlleu-los i feu-ne wraps. Els podreu menjar calents o freds, a casa o al carrer. A nosaltres ens va servir de sopar entorn una bona pel·lícula. A cadascú de trobar el seu punt d'inspiració per personalitzar-les i trobar el moment adequat per degustar aquestes fantàstiques Pizza-wraps!

No tot són èxits: Tatin de carbassó-nitzada

Perquè veieu que no tot són èxits, aquí teniu una recepta original però d'execució més aviat pèssima: la tatin de carbassó-nitzada. És relativament senzilla de fer però també, si m'ho permeteu, de cagar-la. 

A la base la idea és molt bona: una tatin de carbassons tallats a trossos d'un centímetre i mig o dos i passats per la paella, amb una mica de mantega, d'oli, de mel i de farigola. Després cobert amb una massa de pasta de full i tot plegat posat al forn.

Jo ja sé que el meu defecte en temes culinaris és deixar el foc massa alt. En aquest cas no crec que estigués massa alt però el fet de treballar amb mel va fer que aquesta caramel·litzés una mica massa ràpid. El resultat es prou perceptible. 

En tot cas és una recepta que caldrà repetir perquè és original i molt presentable. Això sí, fent ben atenció al foc i en particular al color del caramel. 

Si ho voleu provar les proporcions són les següents:

4 carbassons
1 massa de pasta de full
40g de mantega i un raig d'oli
2 c/c de mel
6 brins de farigola
sal i pebra

Cocció 10 minuts d'un costat + 10 minuts de l'altre a la paella + 30 minuts al forn a 220 ºC (segons les indicacions de la pasta de full).    
 

Pèsols, pernil i cresta

A mi m'encanta la cresta i en guardo un molt bon record d'infància. De petits anàvem a casa d'una tia-àvia que tenia minyona i que ens n'havia fet alguna vegada fregideta. La recordo boníssima.

El Nadal passat vaig comprar a El Corte Inglés una llauna de cresta de gall confitada. Vaig fer un primer intent passant-la per la paella però no va resultar gaire bé: la textura era tan tova que es desfeia i tan gelatinosa que s'enganxava a tot. 

Després d'unes quantes setmanes a la nevera li va arribar la seva segona oportunitat. Aquest cop va servir per fer uns pèsols amb pernil talladet directament de la cuixa d'un dels trossos més secallons. Tot ben passat per la paella just amb una mica d'oli.

La combinació, us la podeu imaginar, va ser fantàstica. No cal que us digui com preparar-los, tot junt a la paella uns minuts perquè pregui bé i el gust es reparteixi. 

Si voleu, aviat s'acosta l'època dels pèsols frescos que sol ser a principis de Juny. Segons l'any i la varietat es poden avançar una mica. Si en teniu ganes i paciència ho podeu provar amb pèsols frescos. Si no, uns de bons de llauna faran el fet perfectament.     

Pastís de carbassó versió ràpida

Per tots aquells que no els hi agrada passar massa temps a la cuina però que es diuen que haurien de menjar més verdures, aquí teniu una nova recepta ràpida i sense possibilitat d'error per fer un pastís de carbassó.

Ja fa uns dies, quan estàvem pensant què faríem per el sopar amb amics, la C. em demanava que fes el pastís de carbassó. Fa potser deu anys que no l'hem fet. Jo no en tenia massa ganes perquè recordo que la versió carbassó era una mica punyetera per la quantitat d'aigua que agafava i per haver de coure'l al bany Maria, una de les coccions que menys m'agrada. La versió feta amb albergínia sempre ha estat més agraïda.

I bet aquí que uns dies més tard, en la tapa d'una barqueta de ricotta, em trobo una recepta d'un pastís de carbassó sense cocció al bany Maria. Dit i fet, compro els ingredients i Diumenge a la tarda mentre les nenes veuen la tele pim-pam-pum, mesclo els quatre ingredients, escalfo el forn a fons i als pocs minuts el pastís de carbassó surt amb una pinta genial.  

Jutgeu sinó per vosaltres mateixos.

Ingredients (per 4 pastissets):

• 250g de ricotta
• 2 ous
• 2 carbassons
• 1 gra d'all
• 20g d'ametlla ratllada
• herbes aromàtiques (cerfull o julivert, etc)
• oli, sal i pebre

La preparació:

Amb un ratllador de pastanaga, ratlleu els carbassons. Bulliu-los 2 minuts en aigua salada. Escorreu-los i embolique-los en un drap de cuina net. Deixeu que absorbeixi l'aigua. Mentrestant mescleu la ricotta, l'all, l'ametlla en pols, les herbes i els ous. Salpebreu. Afegiu-hi el carbassó.

Repartiu la preparació en un motllo de pirex ben untat d'oli o en motllos petits si en teniu. Coure'ls al forn 20 minuts a 180ºC.

Els podeu prendre amb una amanida o amb una mica de salsa de pebrots (pebrots i albergínia escalivats batuts amb una mica de crema de llet).

Fàcil, no? 

Tortada de boudain noir i poma

La setmana passada van venir uns amics a sopar. Aquest cop cadascú portava un entrant de manera que la feina fos compartida. El sopar va ser a base de petits plats variats o "platillos" tal i com es feia a l'època del Baró de Maldà. Entre altres coses varem poder degustar uns farcellets d'ànec i chutney de figues, uns rotllos de pa suec i salmó amb crema de formatge, unes verrines de tomàquet i mozzarella i també una tortada de boudain noir i poma.És d'aquest darrer que avui us vull parlar.

Com ja sabeu el boudain noir és l'equivalent de la botifarra negre a Catalunya o de la morcilla a la resta d'Espanya.  La morcilla s'acosta més al boudain noir que la botifarra perquè ni l'una ni l'altre estan fetes amb carn de porc. La morcilla pot ser d'arròs o de ceba. El boudain noir sol ser de ceba o de poma per la variant procedent de les Antilles. En el nostre cas utilitzarem la de ceba però, si no en trobeu, estic convençut que amb botifarra negre quedaria igual de bo. 

Per preparar la tortada de boudain noir i poma utilitzarem el següent:

• 2 masses de pasta brisa 
• 3 pomes
• 3 boudains noir
• 1 ceba
• 30 g de mantega
• sal i pebre

Preparació

Tallem la poma a daus d'un centímetre i la ceba ben petita. Fem fondre la mantega en una paella i després enrossim la ceba. Hi afegim la poma, salpebrem, i la deixem fins que comenci a estar tova.  
La retirem del foc. Després tallem el boudain en talls d'un o dos centímetres i els passem per una paella fins que prenguin color. Els retirem i traiem la pell de manera que quedi una pasta homogènia. Mesclem la poma i el boudain. 

En un motllo posem la pasta brisa i la piquem amb una forquilla. Després hi repartim la poma i el boudain. Finalment la tapem amb una altra massa de pasta brisa. Tanquem bé tots els costats. Com sempre sobra una mica de massa, podem fer-ne figures si tenim motllos de fer galetes. 

Hi fem una petita xemeneia al centre fent-hi un forat i clavant-hi un petit tub fet amb paper de plata per permetre que surti l'aire calent i que no s'infli. 

La posem al forn a 200ºC, 30 minuts, fins que veiem que la massa és prou cuita.



Veureu que la combinació del boudain noir, que és una mica fort, i la poma, que és dolça, fan que el resultat sigui espectacular. 

El millor xoriço.., l'ibèric

Xoriços n'hi ha de tota mena. De millors i de pitjors. Dels del "bocata" i dels que es serviria en una raclette. Però també hi ha el vertader xoriço: l'ibèric, el de gla. I quina diferència! Un bon xoriço no és gens picant ni gens fort. És una carn d'una gran subtilitat i molt, molt gustós. Es una carn que fon a la boca i sol ser difícil tallar-lo sense que es trenqui. És per això que cal respectar un cert gruix: feu rodanxes d'uns 3 o 4 mm. Acompanyeu-lo amb un tros de pa ben cruixent, ben fresc. Un bon vi negre de Ribera i deixeu-vos emportar!

Un parell de bones referències:

- Chorizo Iberico Centeno Pozo
- Chorizo Iberico Juan-Manuel

Per trobar-los fàcilment podeu anar a El Corte Inglés.
Per una compra per Internet podeu provar a espagne-gourmet.com.

Que vagi de gust!

Pizza a casa

Alguns de vosaltres ja coneixeu la meva Pizza favorita. Avui us presento la recepta. És tant simple que no cal ni vídeo per ensenyar-vos com fer-la.

El truc està en la massa: podeu fer-la 100% casolana (farina, aigua, oli i sal) o comprar una massa fresca al super. Si la feu casolana podeu ficar-hi una mica d'imaginació i afegir-hi herbes aromàtiques tipus farigola, etc. Casolana o comprada el més important és aplanar-la amb el corró: amb això aconseguireu dues coses, la primera és que la massa sigui ben fina i la segona que tingui més superfície. Així podreu repetir!

Necessiteu:

• 1massa de pizza
• tomàquet tipus Solis
• 6 talls de pernil dolç
• formatge ratllat Emmental
• olives negres
• 1 barra de mozzarela 

Preparacó:

Sobre la massa repartireu el tomàquet, cobriu-la de pernil, formatge ratllat i les olives. Poseu-la al forn a 240ºC durant uns 15 minuts fins que veieu que la massa comença a estar ben cuita. Afegiu-hi la mozzarela a talls 5 minuts més just el temps perquè fongui. I llestos!

Una amanida molt presentable...

Voleu quedar be amb uns amic que venen a sopar? No sabeu que fer d'entrada? Penseu en aquesta amanida. Una amanida molt presentable i com sempre molt senzilla i facil de preparar.

Necessiteu:

• 1 pasta de full tallada en quadrats regulars
• fulles de créixens o fulles tendres
• trocets de torradetes de pa, tipus "picatostes" 
• formatge parmesà 
• pernil salat
• formatge Ricotta
• oli i vinagre balsàmic

Preparació:

Coure els quadrats de pasta de full al forn a 210 C. Si s'infla molt, punxar-la perquè baixi. Un cop cuits i just abans de seure a taula muntar el plat amb la base de pasta de full, l'enciam, els "picatostes" i el parmesà. Amb el pernil i la Ricotta, fer uns farcellets. Poseu-los al damunt. Amanir-ho amb oli i vinagre.

Tapes variades

Si heu invitat alguns amics i no teniu ganes de passar massa estona a la cuina, us recomano preparar unes quantes coses de pica-pica. Unes tapes variades sempre funcionen d'allò millor. Per exemple unes mini pizzes de porro, cansalada i mozzarella o bé uns taquets de truita de patata. 




Ingredients per les mini pizzes (per a 5/6 persones)