dissabte, 5 d’octubre del 2013

Tagliatelli all'arrabbiata i el pebrot vermell picant, bitxo o com se'n digui...



A casa no tenim massa costum de cuinar amb pebrot picant, bitxo o com se'n digui (he estat buscant per internet i no he arribar a cap conclusió), però l'altre dia ens vàrem ajuntar uns quants amics per cuinar i preparar una vetllada italiana. Entre les receptes que vàrem triar hi havia els tagliatelli all'arrabbiata que si no ho sabeu són amb una salsa de tomàquet i pebrot vermell picant que els dona una toc fort.

No cal dir que als restaurants elimino sistemàticament qualsevol recepta que porti a la base el tomàquet. És segurament un prejudici absurd i estúpid. L'altra dia, davant la quasi unanimitat, em vaig deixar emportar i ens vàrem llençar a cuinar aquests tagliatelli a base de tomàquet i pebrot picant.

El resultat, tot i que els tagliatelli fets casolans eren una mica rústics, cal dir que va ser sorprenent i que va agradar a tothom, a mi en particular.

La recepta detallada no us la puc donar perquè no la tinc i, tot i que l'he demanada ja varies vegades, no sembla que la tindré de forma immediata. De memòria es tractava de tallar tomàquets frescos ben petits i, després de fregir una ceba i la polpa del piment en una paella amb trossos de bacó, es deixava el tomàquet a foc ben baix durant ben bé 40 minuts.

Com ja us he dit no tinc experiència amb el pebrot picant i no sé si a vegades pot ser més o menys picant. El que sí us puc dir és que el resultat de l'altre dia no era gens picant tot i que sí un pèl fort, just el punt per donar-li molt bon sabor.

Si algú disposa d'experiència amb el pebrot vermell picant o coneix una bona recepta de la salsa all'arrabbiata, us agrairé molt que m'ho feu arribar.


diumenge, 22 de setembre del 2013

Botifarra i pastís d'albergínia i carbassó


A mi m'encanta la botifarra i si és amb mongetes millor. És un clàssic de la nostra terra però que poc a poc va perdent clientela. Massa pesat, diran els uns. Massa ric diran els altres.

Jo estic d'acord tant amb els primers com amb els darrers. Però és possible altres maneres de preparar aquest plat per fer-lo més apte al ritme de vida que portem avui?

L'alternativa que us presento crec que pot respondre a la pregunta. La idea es acompanyar la botifarra amb alguna cosa que mantingui la consistència de la mongeta però que al mateix temps sigui menys energètica. Per què no un pastís d'albergínia i carbassó? Combinant carn i verdures, no ens podem equivocar.

Fregiu una albergínia i el carbassó tallats a daus ben petits i passeu-los per la paella uns minuts amb una mica d'herbes provençals, sal i pebre. Un cop cuits deixeu-los refredar una estona i lligueu-los amb un pel de nata líquida. Utilitzant un motlle adequat feu un pastisset. Afegiu-hi una mica més de nata i si encara en trobeu de bons decoreu-ho amb un gerd ben maco.

Assaboriu el sabor fort de la botifarra suavitzada per l'albergínia i la textura cruixent del carbassó.

Fins ben aviat!

dimecres, 11 de setembre del 2013

Concentrat vitaminat de naturalesa


Avui, per variar, no veurem cap nou plat de cuina, no sortirem de passeig per entre les vinyes ni provarem cap nou vi; no rememorarem cap recepta d'aquelles que feia la mare ni re-inventarem el món, la cuina ni la roda.

Avui el que us proposo és un passeig per la naturalesa. Perquè l'estiu ja està tocant les darreres notes i que la tardor ja crida "obriu les portes que sóc aquí". Per celebrar que un cop més les estacions ens recorden que vivim en un món on tot es mou, on res no és fix, on la fluïdesa de la vida ens porta cada dia a un lloc nou, avui us vull presentar un concentrat vitaminat d'aquesta naturalesa que ens envolta i que ens acompanya sempre.

Avui us proposo un passeig pels jardins de Claude Monet a Giverny que si en teniu l'ocasió no l'haureu de deixar escapar.


...i com diuen per aquí, bona continuació!




dijous, 29 d’agost del 2013

Tallarines amb albergínia i xampinyons caramel·litzats a la salsa de soja



Aquest plat el preparo sovint quan no sé què sopar. Trobo que la pasta a la nit em cau molt bé i si a més va acompanyada d'unes verdures, millor que millor. Durant molt temps quan tenia ganes de menjar pasta al vespre la feia tot simplement amb una mica d'all fregit i un raig d'oli. També estava bo. Però les verdures aporta un toc més equilibrat i igual o més saborós encara. 

Durant bastant temps he pensat que l'albergínia era una verdura que costava de coure i que la única manera d'aconseguir que quedés tova era a base d'oli que l'albergínia es menjava inevitablement. Recentment he descobert que el que passa és que aquesta verdura necessita algun tipus de líquid per acabar de coure. La solució que us presento aquí aporta la mica de líquid que li fa falta per prendre aquest punt. 

Tallem l'albergínia de forma grollera i la posem en una paella amb uns xampinyons que si no són grans els podem deixar sencers. Un raig d'oli perquè comenci a agafar color. Els saltem durant uns minuts i quan ja són daurats per tots costats i afegim un raig curt de salsa de soja. Els continuem a saltar fins que tots ells agafin un color  uniforme. Cal fer atenció perquè la salsa de soja tindrà tendència a caramel·litzar ràpidament i cal que ho faci un cop hagi impregnat l'albergínia i els xampinyons. 

Tot plegat va molt ràpid. És cosa de 10 minuts com a màxim. Després farem una cocció ràpida d'una mica de pasta al gust.

Ho servim tot junt amb una mica de tomàquet just amanit.  

Ja veureu, és lleuger i saborós.

Bon estiu!

dijous, 22 d’agost del 2013

Amanida de tomàquet i alvocat, vinagreta de pinyons i pa Jospin amb tomàquet



Què sopem avui? Ahir ja vaig fer les tallarines amb albergínia i xampinyons... Però què queda a la nevera? Ups, poca cosa. Nota mental, com deien en aquella sèrie de TV, "pensar en anar a comprar". Un tomàquet, un avocat..., uns quant pinyons turcs, comprats al Qatar la darrera vegada que vaig anar-hi per feina... 

Per sort avui he passat pel forn i he comprat una baguette, una "graines", que serà la meva salvació. Aquest pa que, com ja he explicat alguna vegada, encara es cou a França pel matí i per la tarda. Pa que ha amassat el forner durant la nit o a les primeres hores del matí quan encara dormim. Pa que guarda totes les qualitats, gust i aroma del bon pa.

I si em permeteu un parèntesi:

Fa uns anys la tradició del pa s'estava perdent a França, igual que s'ha perdut a Catalunya i a la resta d'Espanya. Va ser el senyor Jospin sota el règim de Jaques Chirac qui va fer votar una llei anomenada llei "boulangerie" en la que s'hi pot llegir el següent: 


"Art L. 121-80. - No es pot fer servir el nom "forner" i la marca comercial de "forn de pa" o un nom que pugui causar confusió [...] cap professional que no asseguri per si mateix, a partir de matèries primeres seleccionades, el pastar la massa, la seva fermentació, donar-li forma i coure'l en el mateix punt de venda al consumidor final. Cap producte pot ser en cap moment congelat"

La pena per infringir aquesta llei és dos anys de presó. 

Crec que un dia hauríem de fer una carta oberta al senyor Jospin per agrair-li.

Tanco el parèntesi. 

Quina millor solució que fer un bon pa amb tomàquet per acompanyar un tomàquet amb avocat i tot plegat amanit amb oli, herbes de Provença i uns quants pinyons que tenen el mèrit de no costar els 50€/kg que costen els de producció local. 

Bon profit i bon estiu!


dijous, 15 d’agost del 2013

Fideus amb costelles i polsim de ceps


Fa temps que no havíem preparat fideus perquè a França no venen fideus de la mida adequada per fer-los a la cassola. De fet a França el concepte de fideu no existeix i tot el que es pot fer és agafar espaguetis i tallar-los ben petits. Però no és el mateix.

Com que aquests dies estem a la Cerdanya hem pogut comprar fideus i preparar-los a l'estil clàssic amb costella de porc. Per donar-li un toc diferent hi he afegit un polsim de ceps que he comprat a Sarlat en plena Dordogne. Si no coneixeu Sarlat, us aconsello de fer-hi una escapada, val la pena i podreu provar un munt de productes locals excel·lents com són els ceps, la tòfona i tot el que gira entorn el món de l'ànec.




Però tornem als fideus.

Per fer uns bons fideus, fregim les costelles de porc tallades a trossos, fem un sofregit de ceba i tomàquet i afegim un bon raig de vi blanc i quan aquest s'hagi evaporat i afegim aigua i ho deixem coure uns bons 10 o 15 minuts a foc baix. Ens assegurem del toc de sal. En aquest punt hi he afegit el polim de ceps i ho he deixat coure uns minuts més.

Si no heu de servir els fideus immediatament, podeu parar aquí fins que sigui l'hora de dinar.

10 minuts abans de seure a taula, podem escalfar de nou l'aigua dels fideus i quan bulli, hi tirarem la pasta que deixarem coure segons el temps indicat en el paquet.

Aquest és un d'aquells plats que si reposa queda encara més bo. I si en queda una mica d'un dia per l'altre estaran deliciosos freds. Es per aquest motiu que per preparar aquests fideus amb costella de porc i polsim de ceps, he utilitzar un paquet de 500 grams de pasta per 6 persones, tothom n'ha menjat a sa fam i encara n'ha quedat suficient per repetir.


Bon profit  i bon estiu!




dijous, 8 d’agost del 2013

Mojito a "go-go"


Ja sabeu que aquest és un blog de cuina tot i que de tant en tant també us parlo de vins l'altre meva gran afició. Però el post d'avui no tractarà ni de guisats, ni d'amanides, ni tant sols dels vins de la Provença. Avui us vull ensenyar a fer uns bons Mojitos com me n'han ensenyat a mi recentment i que espero us puguin refrescar i amenitzar els vespres calorosos d'aquest estiu.

El vídeo que us presento aquí és petit i de baixa qualitat però en podeu trobar un de millor seguint aquest enllaç: http://youtu.be/RZn4mBy0_hg




En tot cas per fer un mojito necessiteu:

  • menta fresca
  • sucre
  • llima
  • rom
  • soda
  • gel
Cal trencar el gel petit. Si no teniu una màquina apropiada ja heu vist en el vídeo que hi ha altres mètodes. Després colpegem una mica la menta abans de posar-la en el bas amb mitja llima tallada a trossos. Ho xafem tot una mica abans d'afegir-hi el gel, el rom i la soda. 

Per conèixer la quantitat de rom a utilitzar, compteu, un, dos, tres, quatre, cinc i sis..., mentre l'aboqueu i trobareu el bon punt!

Bon Mojito i bon estiu!

dijous, 1 d’agost del 2013

Gaspatxo aromatitzat a l'alfàbrega


Fa uns dies vaig comprar una planta d'alfàbrega i l'he anat utilitzant a totes les preparacions que he fet aquests darrers dies. L'alfàbrega sempre em va pensar en el meu pare. Ell en parlava sovint... 

Avui però les fulles han començat a ennegrir-se i he pensat que el millor seria acabar-la. 

Tot pensant m'he preguntat com quedaria el gaspatxo amb un toc d'aquesta planta tan aromàtica. El millor serà provar-ho, m'he dit. Però quanta posar-ne? Tallada amb unes tisores o amb un ganivet he pensat que quedaria massa grollera. Finalment he decidit tirar pel dret. 

Per cert, el gaspatxo no era fet a casa. Potser un dia hauré de pensar en provar de fer-ne, però no serà avui. Així que omplo un bon bas de gaspatxo Alvalle a la batedora, afegeixo les fulles (totes les que he pogut salvar) i un, dos, tres (com deien a casa), ja tinc un gaspatxo aromatitzar a l'alfàbrega.

Fàcil i diferent. 

Bon estiu!

 

dijous, 25 de juliol del 2013

La Cave d'Agustin Florent i Pierre Chanau


En el meu post anterior us cantava meravelles del vi de ca l'Agustí. Diguem que "ca l'Agustí" era una llicència literària que em vaig permetre. Si heu llegit el comentari que vaig afegir ja sabreu perquè ho vaig fer i de què us vull parlar avui. 


Tot i el que pugui semblar, la Cave d'Augustin Florent és una marca comercial del grup Carrefour.  


Per desgràcia és una pràctica molt habitual d'aquests darrers temps crear marques o noms ficticis per agrupar i distribuir productes de marca blanca. 


És una pràctica que jo no comparteixo i contra la qual us crido l'atenció. 


Els grans grups de distribució compren el vi a petits productors i la venen sota un nom comercial, en el cas de Carrefour es tracta de "La Cave d'Agustin Florent" i en el cas d'Auchan, Alcampo a Espanya, "Pierre Chanau". 


Ben mirat és una pràctica molt antiga i ben coneguda. Probablement els negociants de vi van aparèixer en l'època d'Elionor d'Aquitània quan els vins francesos es van començar a vendre a Londres substituint poc a poc la cervesa coma beguda predilecta dels aristòcrates i gent de l'alta burgesia. 


Encara avui, n'hi ha de molt coneguts en totes les regions vitícoles. A França Bouchard o Chanson Père et Fils són molt importants a la regió de Borgonya. 



Us preguntareu perquè em molesta que Carrefour o Auchan facin de negociants en un món tant capitalista com el nostre. 

Doncs ja us explico. En el cas dels negociants tradicionals, els que treballen des de fa temps, totes les ampolles mencionen el fet que qui ha embotellat el vi es un negociant. Les etiquetes indiquen sense reticència "Negociant à " i la ciutat on treballen. Queda clar que es tracta d'una casa de negoci que ha seleccionat el vi que després etiqueta i distribueix sota el seu nom. La seva feina, però també la seva responsabilitat, és fer una bona selecció i distribuir-la.

En el cas de la gran distribució, inventen un nom comercial que:
  • porta a pensar que es tracta d'un productor local (e.g. "La Cave de...")
  • no menciona en cap cas que es tracta d'un negociant
  • utilitzen noms i pronoms propis per donar un caràcter personal que no té (com Pierre... o Agustin...)
Possiblement no haureu notat que aplicant alguna manipulació a les lletres de "Pierre Chanau" podem reescriure:

Chanau
Chan-au
Au-chan
Auchan



Personalment trobo aquesta pràctica molt bruta i molt propera de l'engany i això em molesta. 

A Espanya els grans grups encara utilitzen la pròpia marca però em temo que no tardarà a arribar unes Caves Agustí Tordera o similar. Així que estigueu alerta.

Tota una llàstima perquè en molts casos la qualitat és ben present. La qualitat d'un vi fruit d'un raïm resultat de l'esforç i del treball d'homes i dones amb noms i pronoms ben reals. Per què doncs amagar-los? 


diumenge, 21 de juliol del 2013

Raviolis i amanida d'estiu


Una proposta per un dinar lleuger i fresc, ràpid de preparar, i bo. Ideal per aquests dies calorosos d'estiu. 

Sempre m'han agradat els raviolis. Però ja fa temps que no trobo aquells raviolis que compràvem "als italians", quan aquests van començar a implantar-se a casa nostra. La pasta fresca d'avui ja no té ni el gust ni la textura d'abans i sovint els raviolis s'enganxen entre ells, es trenquen i inevitablement es buiden. El pitjor que pugui passar és que l'aigua de cocció penetri l'interior. Signe d'una qualitat pèssima segons la definició del diccionari general de la llengua catalana: "adj Extremament dolent, que no pot ésser pitjor"

Per retrobar les sensacions d'abans, jo intento privilegiar la qualitat al preu i sempre redueixo el temps de cocció. Si indiquen 3 minuts en faig 2 i si n'indiquen 8 en faig 5. Pels raviolis és pot utilitzar la vista per trobar el bon punt de cocció. Cal treure'ls quan el color s'esclareix de forma regular. Per altres tipus de pasta prefereixo fer-ho segons el tacte, és a dir la sensació que transmet a la mà el contacte entre la cullera de fusta i la pasta. Però les sensacions són molt subjectives i difícils d'explicar. Sigui quin sigui el mètode que utilitzeu per conèixer si las pasta és al seu punt, acabareu veient que els temps indicats estan sempre sobreestimats. 

En tot cas per fer aquests raviolis (jo els he agafat d'albergínia que m'encanta!) i amanida d'estiu, més val que estiguin un pèl forts i sobretot que no es trenquin. Un cop cuits refredeu-los amb un raig suau d'aigua freda i unteu-los amb una mica d'oli perquè no s'enganxin. 

L'amanida és de tomàquet tallat a daus petits i escorreguts per evitar que deixin massa aigua. Afegiu uns quants pinyons. Talleu unes fulles d'alfàbrega (de l'àrab: al-ḥábaqa) ben petites que afegireu al tomàquet just al moment d'amanir-los. 

Podeu servir aquest plat amb un vi rosat (que pel què sembla, i per sort, torna a estar en voga) lleuger i fresc. Jo he agafat un vi Provençal que aquí on visc és el que puc trobar més proper a la meva terra. 


 



Es tracta d'un vi de ca l'Agustí (veure els comentaris per més detalls) molt aromàtic i expressiu, amb personalitat. Ens recorda la fruita d'estiu, el préssec, la pruna blanca, però un cop a la boca retrobem la sensació d'una deliciosa maduixa ben madura. És un vi d'un gran equilibri, alhora fresc i ample. 

El vi rosat que haureu escollit serà perfecte per acompanyar aquest plat lleuger d'estiu. 

I si us en queda, preneu-lo una mica abans del capvespre, quan el sol ja és baix i que la terra s'ompla de mil colors i matisos. Busqueu l'ombra d'un ametller i deixeu-vos emportar amb cada bocada... A l'ombra d'un balcó o d'una finestra d'aquesta ciutat la vostra, us apartarà del brogit i us permetrà retrobar-vos el temps d'aquests glops pausats, sentits i finalment tranquils. El vi cal prendre'l així, amb serenor, amb tranquil·litat i fins retrobar la quietud que ens emporta i ens bressa. 

Bon estiu!