dilluns, 28 d’abril del 2014

Curry de corral


Què tenen a veure un xai, un gall d'indi i un porc? Qui l'endevina? Que tots venen del corral? Podria ser la bona resposta i en part ho és. La veritat és que tots tres es trobaven al congelador de casa i tots tres han acabat a l'olla (braó de xai, cuixa de gall d'indi i orella de porc)!

Efectivament. Un dels problemes clàssic quan un vol descongelar el congelador (valgui la repetició) és que no sap mai què fer-ne de tantes coses. Com quan un intentar canviar de pis i comença a omplir caixes i no acaba mai!

En tot cas l'olla, i no la caixa, ha estat el destí d'aquestes tres peces. Una mica improvisat però que ha tingut una gran acceptació. Fin i tot la mitjana de casa que quan ha preguntat què hi havia per dinar, m'ha replicat que ella era vegetariana... Al final tothom s'hi a llepat els dits, ella la primera.

El secret, una mica de ceba, una mica de pasta de curry (el curry en pols no m'agrada gens), un pel d'oli i la carn ben sofregida. Després un bon cul de vi blanc i finalment una mica de llet de coco. Dos hores a foc baix i llestos. D'un dia per l'altre millor.

Per acompanyar uns rovellons (conserva, que no n'és l'època), afegits a l'escalfar-ho, i sèmola de cus-cus que absorbeix perfectament el suquet.

Ah! I no oblideu al pa si us agrada fer suca-suca!

Bon profit!

diumenge, 6 d’abril del 2014

Sushis de cinc primaveres




Aquest Nadal el reis em van portar un nou aparell per fer sushis quadrats, rectangulars o de qualsevol forma que pugui fer-se al tancar l'arròs entre quatre parets.

Fa uns dies, vaig posar en pràctica el nou estri. He de dir que el resultat és prou original, no només gràcies a la forma dels sushis, però també perquè dóna peu a jugar amb l'ordre dels ingredients: vàrem provar de fer sushis de salmó quadrats, rectangulars, amb el salmó recobrint el peix o tallat en forma de tàrtar al centre entre dues capes d'arròs, amb ous de peix vermells que donen un toc molt graciós, etc.

Tot sigui dit, cal molta paciència perquè cada sushi se'n porta una bona estona: composar, encaixar, desencaixar, separar, posar al plat...

Al final, i com sempre, vàrem acabar fent uns quants makis que, si més no, un cop enrotllada l'alga nori en pots tallar sis o set de cop, ja quan la família començava a perdre paciència.

En tot cas la mescla de sushis quadrats i makis va ser, com sempre un gran èxit.


Honor doncs al nom del blog que aquest més compleix els seu cinquè aniversari. 


I que per molts anys tinguem Avui paella, demà Sushi!

dimarts, 17 de desembre del 2013

Peix al forn amb tempura de verdures


Aquest cap de setmana buscàvem un plat diferent per dinar. Els uns volien menjar cuina a l'estil japonès i els altres buscàvem un costat més mediterrani de preparar una mica de peix que havíem comprat.

Al final vàrem trobar la solució que feia feliç a tothom: peix al forn amb tempura de verdures.

Pel peix, cap secret. Unes quantes herbes aromàtiques, un raig d'oli i una mica de sal i directe al forn.

Per la tempura de verdures vàrem recuperar la recepta d'un llibre d'aquests que està tant de moda per "cuinar japonès pas a pas". La recepta està catalogada dins del grup de les Fàcils i a títol indicatiu marca 15 minuts de preparació i 15 minuts de cocció. Jo crec que ens hi vàrem passar una mica més de temps però tampoc massa. I complicat no ho és: la pasta de tempura la va preparar la Marta, la meva filla, i jo vaig fer la part de la "fritanga". Això sí, no us enganyaré, el tema fa molt fum, olor penetrant i potineria assegurada.

Per preparar la pasta de tempura necessiteu:

  • 2 rovells d'ou
  • 500 ml d'aigua amb gas ben freda de la nevera
  • 250 g de farina
  • Oli (mescla de gira-sol i d'oliva)
Batem els rovells d'ou amb l'aigua amb gas, afegim la farina tamisada i remenem amb una cullera de fusta. Si queden grumolls no passa res. 

Tallem les verdures en rodanxes: albergínia, mongetes verdes, moniato, xampinyons, etc. També estan bones unes cues de gambes. 

En una cassola o una paella escalfem l'oli i anem fregint poc a poc les verdures que haurem sucat en la pasta de tempura i escorregut ràpidament. A mida que les traiem les anirem posant sobre un paper de cuina que absorbeixi la mica d'oli que pugui quedar. 

Preneu compte que la tempura no es refredi massa. Com es prepara poc a poc penseu a cobrir amb un drap de cuina la verdura que ja és llesta. 

Tant els grans com els petits ens vàrem llepar els dits. Fins i tot quatre mongetes que havien quedat un pel massa torrades varen desaparèixer com per art de màgia. 

diumenge, 1 de desembre del 2013

Canelons d'ànec i terrina de carn d'olla


Quan fa uns dies pensàvem què preparar per avui diumenge, que teníem uns amics a dinar, no acabàvem de tenir idees. Buscàvem alguna cosa bona, que agradés però que no portés massa feina. Calia trobar una recepta que es pogués preparar el dia abans.

Després de donar-hi moltes voltes vaig caure amb la recepta de la terrina de carn d'olla que ja he presentat alguna vegada i que sempre té molta acceptació. Aquesta recepta es fa normalment amb les restes de l'escudella i de la carn d'olla. Aquest cop, però, la vaig preparar només per fer la terrina. El bullit el vaig fer divendres i dissabte vaig preparar la terrina per menjar-la avui diumenge. Per acompanyar-la, una mica d'amanida i una salsa de mostassa que queda molt bé, fa contrastar els sabors i li dóna un cop de calor si no volem passar la terrina per la paella abans. 

El plat principal ja era una mica més difícil. Però fa uns dies vaig imprimir una recepta de Dulces Bocados de canalons d'ànec confitat, poma i foie gras. Com que fa dies que volíem provar-ho i no trobàvem el moment vàrem pensar que era una bona ocasió. El canelons els vàrem fer dissabte i la beixamel diumenge. 

Aquest matí només hem hagut de preparar el menjar dels més menuts. Unes fajites de pollastre i verdures que sempre tenen molt bona acceptació i que no porta massa feina. 

El menú era complet. Crec que és la primera vegada que arriben els convidats i tot està llest, no cal fer corregudes a la cuina per preparar coses de darrera hora i podem aprofitar de l'amistat i la conversa amena que porta la gent de fora. 

Finalment no hi ha res millor que tenir-ho tot llest i poder passar un bon moment. 

Així que ja sabeu si teniu gent a dinar i no voleu trencar-vos massa la closca aquí teniu un menú que de segur us sortirà molt bé. 

Ah! Un consell d'última hora. Penseu a preguntar si els convidats tenen algun tipus d'al·lèrgia, no sigui que us passi com a nosaltres que un d'ells ho era a l'api. La pobra s'ha perdut l'entrant..., però s'ha rescabalat amb el plat principal i les postres. 

Que tingueu una bona setmana. 

dimecres, 20 de novembre del 2013

Tabulé Libanès


Tot i que l'època de les amanides ja ha passat i que ara més que res ve de gust sopes i guisats calentons, us proposo aquesta recepta versàtil i apropiada tant per acompanyar plats de carn o de pollastre a la planxa com per fer-ne un plat per ell mateix. 

Es tracta del tabulé. El tabulé, de l'àrab  تبولة tabūlah que es tradueix molt directament al català per amanida, és doncs una amanida a base de julivert i de boulghour, aquest darrer sent un subproducte del blat semblant a la sèmola. De tabulé n'hi ha de dos tipus: un que té molta sèmola i poc julivert, i un altre, el libanès, que té molt julivert i poca sèmola. Les dos versions són molt refrescants però avui us vull presentar aquesta darrera. 

No cal dir que aquesta recepta no és apta per qui no li agrada el julivert! També he de dir que inclús a qui li agrada el julivert no és evident menjar-lo en grans quantitats. Però si supereu aquests dos obstacles segur que apreciareu aquesta recepta. A més a més el julivert és reconegut dins del món de les plantes medicinals pel seu elevat contingut en vitamines A i C (per la vitamina C, dos vegades més que el kiwi i tres vegades més que la llimona) i pel seu efecte estimulant i sobre la circulació de la sang. 

Per preparar-lo necessiteu un manat de julivert i un de menta, mitja ceba petita, 4 o 5 tomàquets, unes branquetes de cebollí, un grapat de boulghour o de sèmola mitjana, 1 llimona, sal i pebre.

Es tracta de tallar-ho tot ben petit, mesclar-ho i amanir-ho amb el suc de la llimona, sal i pebre. Després ho deixarem reposar una nit a la nevera (perquè s'estovi la sèmola que no l'haurem cuit). 

En el món àrab el tabulé no pot faltar quan es tracta de mezzés i va sempre acompanyant el humus o puré de cigrons. 



Us animo a que ho proveu.


diumenge, 27 d’octubre del 2013

Confit de moniatos de Cerdanya



Per preparar Tots Sants, que ja és aquí, us vull presentar una recepta fàcil i molt gustosa per acompanyar panellets i castanyes. Es tracta dels moniatos confitats amb sucre.

Per preparar-los preneu moniatos ni massa grans ni massa petits amb quantitat la que faci falta en funció del nombre de comensals. 

Bulliu-los com si es tractés de patates, amb pell i tot, fins que pugueu travessar-los amb un ganivet sense massa dificultat. Deixeu-los refredar. Peleu-los quan ja no us cremeu els dits. 

Disposeu-los en una cassola o una paella. Si són molt grossos talleu-los a una mida raonable. Els trossos més grans seran menys dolços que els petits. Podeu fer-ne de totes les mides perquè n'hi hagi al gust de tothom. 

Poseu-hi aigua fins a mitja alçada. Ensucreu-los amb sucre el que faci falta.



Poseu-los de nou al foc coberts durant una mitja horeta. Ara ja podeu descobrir-los i esperar que l'aigua es redueixi. N'ha de quedar una mica. Poc a poc l'aigua anirà sent absorbida pel sucre. Perquè estiguin al punt és bo que encara quedi una mica de suc a l'hora de servir-los. 

Deixeu-los refredar a la nevera o fora d'ella i ja els podeu servir. 

Que tingueu un bon dia de Tots Sants i atenció al dolç, als panellets i a les castanyes!

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Època de bolets: els ceps (Boletus edulis)



De petit, bolet era igual a rovelló, però quan vaig venir a viure aquí a França va resultar que de rovellons cap ni un. Com ja deveu saber si sou boletaires, cada espècia és dependent d'un tipus d'hàbitat. El rovelló només es fa en bosc de pins i d'avets.

Aquí prop de París de pinedes no n'hi ha. Els boscs són de roures o de bedolls. Els bolets que s'hi fan són de la família dels ceps (boletus), de les sombrilles (lepiotes) i de tantes d'altres que no mencionaré perquè no ens els mengem.

Si trobar un rovelló quedarà sempre com el premi suprem del boletaire català (o almenys d'aquest que us parla), trobar un cep ben maco també té el seu punt d'emoció.

Un cop a casa, com preparar aquestes delícies? Personalment, el rovelló serà amb all i julivert, tradició familiar obliga, menjat com aperitiu amb un tros de pa sucat a l'oli. Tractant-se d'un cep, fregit dins d'una truita, fregit amb una mica de ceba i afegit a una pizza de divendres o amb el clàssic risotto italià.

Per conservar-los els ceps els podeu fregir i congelar-los o bé assecar-los sobre un paper de diari al sol o en un indret airejat i sec.

Aquest any ha estat prou bo. Les pluges i les temperatures clements han fet que aquesta petita meravella de la naturalesa hagi fet els acte de presència i l'hem rebut amb tots els honors.

Que per molts anys sigui així!

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Tagliatelli all'arrabbiata i el pebrot vermell picant, bitxo o com se'n digui...



A casa no tenim massa costum de cuinar amb pebrot picant, bitxo o com se'n digui (he estat buscant per internet i no he arribar a cap conclusió), però l'altre dia ens vàrem ajuntar uns quants amics per cuinar i preparar una vetllada italiana. Entre les receptes que vàrem triar hi havia els tagliatelli all'arrabbiata que si no ho sabeu són amb una salsa de tomàquet i pebrot vermell picant que els dona una toc fort.

No cal dir que als restaurants elimino sistemàticament qualsevol recepta que porti a la base el tomàquet. És segurament un prejudici absurd i estúpid. L'altra dia, davant la quasi unanimitat, em vaig deixar emportar i ens vàrem llençar a cuinar aquests tagliatelli a base de tomàquet i pebrot picant.

El resultat, tot i que els tagliatelli fets casolans eren una mica rústics, cal dir que va ser sorprenent i que va agradar a tothom, a mi en particular.

La recepta detallada no us la puc donar perquè no la tinc i, tot i que l'he demanada ja varies vegades, no sembla que la tindré de forma immediata. De memòria es tractava de tallar tomàquets frescos ben petits i, després de fregir una ceba i la polpa del piment en una paella amb trossos de bacó, es deixava el tomàquet a foc ben baix durant ben bé 40 minuts.

Com ja us he dit no tinc experiència amb el pebrot picant i no sé si a vegades pot ser més o menys picant. El que sí us puc dir és que el resultat de l'altre dia no era gens picant tot i que sí un pèl fort, just el punt per donar-li molt bon sabor.

Si algú disposa d'experiència amb el pebrot vermell picant o coneix una bona recepta de la salsa all'arrabbiata, us agrairé molt que m'ho feu arribar.


diumenge, 22 de setembre del 2013

Botifarra i pastís d'albergínia i carbassó


A mi m'encanta la botifarra i si és amb mongetes millor. És un clàssic de la nostra terra però que poc a poc va perdent clientela. Massa pesat, diran els uns. Massa ric diran els altres.

Jo estic d'acord tant amb els primers com amb els darrers. Però és possible altres maneres de preparar aquest plat per fer-lo més apte al ritme de vida que portem avui?

L'alternativa que us presento crec que pot respondre a la pregunta. La idea es acompanyar la botifarra amb alguna cosa que mantingui la consistència de la mongeta però que al mateix temps sigui menys energètica. Per què no un pastís d'albergínia i carbassó? Combinant carn i verdures, no ens podem equivocar.

Fregiu una albergínia i el carbassó tallats a daus ben petits i passeu-los per la paella uns minuts amb una mica d'herbes provençals, sal i pebre. Un cop cuits deixeu-los refredar una estona i lligueu-los amb un pel de nata líquida. Utilitzant un motlle adequat feu un pastisset. Afegiu-hi una mica més de nata i si encara en trobeu de bons decoreu-ho amb un gerd ben maco.

Assaboriu el sabor fort de la botifarra suavitzada per l'albergínia i la textura cruixent del carbassó.

Fins ben aviat!

dimecres, 11 de setembre del 2013

Concentrat vitaminat de naturalesa


Avui, per variar, no veurem cap nou plat de cuina, no sortirem de passeig per entre les vinyes ni provarem cap nou vi; no rememorarem cap recepta d'aquelles que feia la mare ni re-inventarem el món, la cuina ni la roda.

Avui el que us proposo és un passeig per la naturalesa. Perquè l'estiu ja està tocant les darreres notes i que la tardor ja crida "obriu les portes que sóc aquí". Per celebrar que un cop més les estacions ens recorden que vivim en un món on tot es mou, on res no és fix, on la fluïdesa de la vida ens porta cada dia a un lloc nou, avui us vull presentar un concentrat vitaminat d'aquesta naturalesa que ens envolta i que ens acompanya sempre.

Avui us proposo un passeig pels jardins de Claude Monet a Giverny que si en teniu l'ocasió no l'haureu de deixar escapar.


...i com diuen per aquí, bona continuació!