Divendres: Pizza-baguette

Divendres, ja ho he dit altres vegades, a casa fem una pijama party. Excepcionalment sopem amb les nenes davant la tele mentre veiem una pel·lícula. El pijama, per sort, només se'l posen elles. Nosaltres n'hem quedat, finalment, exempts.

Si en tinc ganes, arribant a casa, preparo una pizza. Al principi la massa la compràvem fresca, però darrerament m'agrada preparar-la jo. Es tant fàcil que sembla mentida que no hi hagi més gent que la prepari. 

Per sort o per desgràcia, la massa queda sempre una mica irregular i sobresurt pels costats. En aquest cas queda molt bé enrotllar-la una mica. Un cop cuita queda com les pizzes de pizzeria amb un crostó a tot el voltant. Com que a casa agrada molt ara ja intento que sobresurti sempre una mica i aconseguir així un bon crostó ben cruixent.

Avui portava de cap portar el concepte del crostó al limit. La idea era fer una pizza on tot fos crostó. Per altra banda les meves filles tenen un gran record d'una pizza-baguette que ens van servir en un "chiringuito" a Alsàcia. No tenia res d'especial: un tros de barra de pa obert pel mig i gratinat al forn amb els ingredients habituals de la pizza. Quan he dit a casa que avui menjaríem pizza-baguette ja m'he guanyat un bon vot de confiança. Però he de dir que el resultat ha estat a l'alçada de les expectatives i no ha decebut a ningú. 

Quatre indicacions ràpides per preparar les pizza-baguette: un cop preparada la massa, en fem boles d'uns 50 grams. Amb el corró les aplanem fins que agafin una forma més o menys rectangular d'uns 20 cm per 15 cm. Les pintem amb una mica de salsa de tomàquet. A uns 5 cm de la part baixa i posem els ingredients que ens vinguin més de gust tot al llarg (pernil, olives i frankfurt o bé carbassó, xampinyons, porro tot passat per una mica per la paella, etc). Cobrim tota la superfície de formatge ratllat. Abatem la part baixa cap al centre. Després acabem d'enrotllar la pizza com si féssim un caneló. Tanquem les puntes, pintem amb una mica de tomàquet i hi donem un toc final de formatge. 

Notes de degustació: ARA 2009, Oliver Conti

En francès "amateur" significa aficionat. Es una paraula que guarda la seva arrel llatina: "amateur" del verb amare, estimar. Entre "amateur" i aficionat, em sento més amador tot i que sóc també aficionat als vins. A més, com va dir un amic francès a un cavista "nous sommes amateurs, mais pas nécessairement connaisseurs". Tot plegat, molt just.

Sense ser un coneixedor m'agrada dedicar una mica d'atenció als vins que tinc ocasió de provar. Escriure algunes notes és una forma de forçar-se a prendre uns moments per analitzar les sensacions que un determinat vi produeix en nosaltres més enllà del simple "m'agrada, no m'agrada". També pot ser un joc divertit.

Aquest Nadal vaig tenir la sort de rebre un regal del tot inesperat: la caixa de 12 ampolles que elsnostresvins.cat promociona amb una mostra de cada una de les D.O catalanes. Divendres passat vàrem obrir la primera mostra: ARA 2009, Oliver Conti. Un vi negre de l'Empordà elaborat a base de Cabernet Sauvignon i completat amb  Merlot, Cabernet Franc i Garnatxa. 

Aquestes són algunes notes d'aquesta degustació.

Brillant i límpid, roba fosca, color cirera intens.

En boca aromes de fruits vermells madurs, cassis, maduixa. 

Lleugeres notes de vainilla i sota bosc.

Certa acidesa, vi fresc amb tanins joves sense ser pronunciats.

Final llarg.

D'aquestes notes se'n pot fer una lectura que va una mica més enllà si disposem del manual adequat a mà.

Com ja sabeu les degustacions es fan en tres etapes, una visual, una olfactiva i una darrera gustativa.

En la visual comencem per mirar el seu aspecte general. En particular si està més apagat de color o més brillant. En aquest cas és brillant i a més no té cap tipus de partícula o dipòsits que el facin tèrbol. Direm doncs que és límpid. Amb la copa ben vertical mirem a través de dalt a baix i gairebé no distingim els nostres dits. Els vins de roba fosca com aquest solen tenir un potencial per ser guardat uns quants anys. Finalment el color es cirera intens que en vins que no són ni un primor ni de llarga guarda, indica que és ara un bon moment per beure'l. 

En l'anàlisis olfactiu identifiquem primer els aromes primaris aportats pel raïm. En aquest cas són de fruits vermells molt típics del merlot, cassis més propis al cabernet sauvignon i cabernet franc i de maduixa comuns en vins a base de garnatxa. Hi ha d'altres aromes aportats per la vinificació. En aquest cas es tracta de les notes de vainilla i sota bosc corrents en vins criats en barriques de fusta. 

Finalment en l'anàlisis gustatiu mirarem el triplet format per l'acidesa, la untuositat (que dona el sucre i l'alcohol), i l'astringència (segons els tanins).  Quan hi ha cert equilibri entre la untuositat i l'acidesa com és aquest el cas direm que és un vi fresc. A mesura que els tanins es fan més pronunciats passarem d'un vi ben estructurat, a un vi tànnic per arribar a un vi astringent més aviat desagradable. En aquest cas ens trobem en un punt intermedi amb uns tanins joves sense ser massa pronunciats. Per acabar és important el final, és a dir l'estona que els aromes i la sensació persisteixen a la boca que en aquest cas és llarg.  

Com podeu veure de quatre notes es pot elaborar a una descripció una mica més consistent, però si voleu un consell, més val no intentar-ho durant la degustació. El risc es gran que a base d'analitzar acabeu la degustació sense saber si us agrada o no us agrada. 

Avui mengem canelons de la Carme

Els canelons és un d'aquells plats que tothom en diu de Nadal però que finalment se'n menja prou sovint. Al menys els qui es troben a Catalunya on es poden comprar ja preparats amb o sense beixamel. Els qui ens trobem fora d'aquesta terra els canelons suposen per nosaltres un plat que torna als seus orígens com a plat de Nadal. Cal saber que fora de Catalunya els canelons no són molt comuns. I fora de l'estat Espanyol impossible de trobar. Excepció feta, és clar, dels canelons a la bolonyesa, possiblement els originals, però que per mi no es poden comparar.

Els canelons, els de veritat, vull dir els nostres, varen entrar a Catalunya procedents d'Itàlia al segle XIX, però la recepta escrita només es troba per primer cop a La Teca de 1924. Explica Jaume Fàbrega que existeix un precedent de 'Neules de carn' en els 'Avisos, y instrucciones per lo principiant cuyner' de Josep Orri, frare franciscà. Tot i així, em sembla que els canalons tal i com els coneixem avui son relativament recents.

Per no allargar-me massa, crec que no us donaré tota la recepta. No és que vulgui amagar-vos cap secret, però tinc dues raons de pes per no fer-ho. La primera i més important és que no crec que ningú se li hagi passat pel cap posar-la en pràctica. La segona és que he seguit gairebé al peu de la lletra la recepta de la Carme Ruscalleda a 'Cuinar per ser feliç' (Columna, 2005).

Sí que us donaré la base i la seqüència que segueix perquè és prou interessant. Com diu la Carme al seu llibre, "fer canelons no és complicat, sinó laboriós", i és molt just. Espero que la propera vegada que mengeu canelons hi penseu i feu els honors al cuiner o cuinera ni que siguin de l'Àrea de Guisona.

Tot comença amb un rostit de trossos de vedella, porc i pollastre mesclats amb trossos de pastanaga, porro, ceba, tomàquet i alls i amanit amb oli i una mica de greix, així com amb canyella, nous moscada, llorer, sal i pebre. El rostit es cou a 200º, 170ºC i 150ºC durant 45, 30 i 30 minuts, donant voltes als trossos, tant de carn com de verdures, a cada cop. Ja el rostit fet, es tritura tot plegat amb una mica de pa sucat amb llet i una mica de paté de foie gras fins que queda una carn ben fina. Finalment s'aclareix amb el suc del rostit i una mica de llet. Es cou la pasta, es farceixen els canelons i es cobreixen de beixamel abans de gratinar.

La recepta de la beixamel us la donaré un altra dia perquè val realment la pena.

A casa han agradat molt i tothom ha repetit. Bona senyal. Només n'han quedat 5 dels 20 que havia preparat. Els menjarem demà. Del que sí ha sobrat és farcit dels canelons. La recepta original era per fer-ne 50. He intentat fer-ne la meitat però crec que n'hauria pogut fer més de 50. No em queixaré. Ja tinc alguna idea de com reutilitzar-la.

El meu somni de fer canelons s'ha fet realitat. Passem pàgina.

Pizza i Cava

Fa uns dies, mentre donava un volt per les pàgines del diari Ara, vaig topar amb un d'aquests mini-vídeos fet per l'Empar Moliner, una periodista escriptora que, segons puc llegir a la viquipèdia, "es caracteritza pel sentit de l'humor i per una visió crítica de la societat". Un vídeo, tot sigui dit, una mica d'estar per casa, en què l'Empar ens introdueix al món del cava donant resposta, a la seva manera, a les preguntes més habituals. Diguem-ho tot seguit: si es tractés d'un programa llarg a la TV segurament hauria canviat ràpidament d'emissió. Per sort el vídeo té la gràcia de no durar més de 5 minuts i la meva curiositat va poder més que no pas ella.

Aquest vídeo forma part de l'estratègia per fomentar "Ara, els nostres vins", un nou intent de diversificació del diari Ara aprofitant la tirada que avui dia té el món del bon viure. Diguem que és un bon intent doncs té una doble virtut:  no només dóna una diversificació que va més enllà dels suplements dominicals de fa 20 anys, les culleretes de can Barça d'en fa una mica menys, o la venta de ordinadors, TV plans, càmeres o tabletes més recents, a més a més fomenta els vins catalans amb una mostra, no sé si representativa però si més no exhaustiva, de les denominacions d'origen (DO) sobre el territori català. 

www.elsnostresvins.cat proposa uns 25 vins que cobreixen 12 denominacions d'origen catalanes. Una bona meitat són negres, la resta rosats, blancs i caves. "Ara, els nostres vins" proposa actualment una caixa amb una ampolla de cada denominació d'origen. Estic pensant que o bé el meu compte és incorrecte o podrien proposar una altra caixa amb les altres 12 ampolles. Cal esperar que la selecció sigui bona. N'estic segur. Si queda algun dubte el millor serà fer la prova.

Tornant a l'Empar Moliner i al seu vídeo sobre el cava, jo no us recomanaria, com fa ella, esmorzar amb cava. Però sí és cert que el cava es pot prendre en moltes ocasions i que no cal esperar les grans festes de Nadal per obrir una ampolla. Podeu perfectament acompanyar un sopar de divendres com vaig fer jo. I aquest divendres, com molts d'altres a casa, tocava menjar pizza. Així que divendres va ser Pizza i Cava i va estar molt, però que molt bé. Proveu-ho.

Si dubteu quin cava comprar ara ja sabeu on podeu trobar una petita selecció. Jo em quedo amb el 1+1=3 Pinot Noir Brut Nature perquè és rosat i pels aromes florals de gessamí.

Pastís de carbassó versió ràpida

Per tots aquells que no els hi agrada passar massa temps a la cuina però que es diuen que haurien de menjar més verdures, aquí teniu una nova recepta ràpida i sense possibilitat d'error per fer un pastís de carbassó.

Ja fa uns dies, quan estàvem pensant què faríem per el sopar amb amics, la C. em demanava que fes el pastís de carbassó. Fa potser deu anys que no l'hem fet. Jo no en tenia massa ganes perquè recordo que la versió carbassó era una mica punyetera per la quantitat d'aigua que agafava i per haver de coure'l al bany Maria, una de les coccions que menys m'agrada. La versió feta amb albergínia sempre ha estat més agraïda.

I bet aquí que uns dies més tard, en la tapa d'una barqueta de ricotta, em trobo una recepta d'un pastís de carbassó sense cocció al bany Maria. Dit i fet, compro els ingredients i Diumenge a la tarda mentre les nenes veuen la tele pim-pam-pum, mesclo els quatre ingredients, escalfo el forn a fons i als pocs minuts el pastís de carbassó surt amb una pinta genial.  

Jutgeu sinó per vosaltres mateixos.

Ingredients (per 4 pastissets):

• 250g de ricotta
• 2 ous
• 2 carbassons
• 1 gra d'all
• 20g d'ametlla ratllada
• herbes aromàtiques (cerfull o julivert, etc)
• oli, sal i pebre

La preparació:

Amb un ratllador de pastanaga, ratlleu els carbassons. Bulliu-los 2 minuts en aigua salada. Escorreu-los i embolique-los en un drap de cuina net. Deixeu que absorbeixi l'aigua. Mentrestant mescleu la ricotta, l'all, l'ametlla en pols, les herbes i els ous. Salpebreu. Afegiu-hi el carbassó.

Repartiu la preparació en un motllo de pirex ben untat d'oli o en motllos petits si en teniu. Coure'ls al forn 20 minuts a 180ºC.

Els podeu prendre amb una amanida o amb una mica de salsa de pebrots (pebrots i albergínia escalivats batuts amb una mica de crema de llet).

Fàcil, no? 

Tortada de boudain noir i poma

La setmana passada van venir uns amics a sopar. Aquest cop cadascú portava un entrant de manera que la feina fos compartida. El sopar va ser a base de petits plats variats o "platillos" tal i com es feia a l'època del Baró de Maldà. Entre altres coses varem poder degustar uns farcellets d'ànec i chutney de figues, uns rotllos de pa suec i salmó amb crema de formatge, unes verrines de tomàquet i mozzarella i també una tortada de boudain noir i poma.És d'aquest darrer que avui us vull parlar.

Com ja sabeu el boudain noir és l'equivalent de la botifarra negre a Catalunya o de la morcilla a la resta d'Espanya.  La morcilla s'acosta més al boudain noir que la botifarra perquè ni l'una ni l'altre estan fetes amb carn de porc. La morcilla pot ser d'arròs o de ceba. El boudain noir sol ser de ceba o de poma per la variant procedent de les Antilles. En el nostre cas utilitzarem la de ceba però, si no en trobeu, estic convençut que amb botifarra negre quedaria igual de bo. 

Per preparar la tortada de boudain noir i poma utilitzarem el següent:

• 2 masses de pasta brisa 
• 3 pomes
• 3 boudains noir
• 1 ceba
• 30 g de mantega
• sal i pebre

Preparació

Tallem la poma a daus d'un centímetre i la ceba ben petita. Fem fondre la mantega en una paella i després enrossim la ceba. Hi afegim la poma, salpebrem, i la deixem fins que comenci a estar tova.  
La retirem del foc. Després tallem el boudain en talls d'un o dos centímetres i els passem per una paella fins que prenguin color. Els retirem i traiem la pell de manera que quedi una pasta homogènia. Mesclem la poma i el boudain. 

En un motllo posem la pasta brisa i la piquem amb una forquilla. Després hi repartim la poma i el boudain. Finalment la tapem amb una altra massa de pasta brisa. Tanquem bé tots els costats. Com sempre sobra una mica de massa, podem fer-ne figures si tenim motllos de fer galetes. 

Hi fem una petita xemeneia al centre fent-hi un forat i clavant-hi un petit tub fet amb paper de plata per permetre que surti l'aire calent i que no s'infli. 

La posem al forn a 200ºC, 30 minuts, fins que veiem que la massa és prou cuita.



Veureu que la combinació del boudain noir, que és una mica fort, i la poma, que és dolça, fan que el resultat sigui espectacular. 

Ben aviat...

Tot esperant la propera entrada que ja us puc dir quina és ("Pastís de boudain noir amb poma") us envio aquesta foto que vaig fer ahir i que m'agrada especialment. Les flors són d'un ram que vaig comprar a una parada que hi ha just a la sortida del RER i que les solen tenir molt maques.

Aquestes són especial Marc R. per fer-me perdonar, no d'haver-me oblidat del seu aniversari que no va ser el cas, però d'haver oblidat de trucar pels seus 17 anys Dimecres passat. 

El plaer de les petites coses

Advertència: qui esperi una entrada de cuina ja li dic ara que avui no és el cas. Tot el que trobareu relacionat amb aquest tema és la foto del pastís de la Olga que per a mi representa "El plaer de les petites coses". Ah! De vins tampoc. 

Avui hi ha canvi de plans. Així que qui vulgui seguir-me que ho faci, però "at your own risk"!


Mentre llegia el darrer llibre que he comprat de Jean d'Ormesson, "C'est une chose étrange à la fin que le monde", en el que a través la història de la humanitat reflexiona sobre els seus temes més clàssics com ara la Vida, el Món, Déu, la Mort (què ràpid que es resumeix tot plegat), pensava en la petitesa del nostre univers. Vull dir el nostre univers diari, aquest en el que ens llevem, esmorzem, anem a treballar, tornem, sopem i ens fiquem al llit. El nostre univers és ben petit, ben reduït, tancat, limitat. Ens movem, anem aquí i allà, però generalment tornem sempre al punt de partida.

L'altre univers, el d'allà fora, el que es troba més enllà dels nostres planetes, més enllà de les estrelles, aquest sí que és gran. Immens per ser més correctes. El d'allà fora està en expansió constant. Sempre en moviment, sempre més lluny. Des de l'explosió original, no ha deixat de recórrer camí, mai passant dos cops pel mateix lloc. Si us pareu un moment a pensar-hi fa gairebé vertigen.

Els humans som una espècie ben curiosa: o no ens plantegem res d'això i vivim la nostra vida com si fos la única cosa que existeix, o intentem entendre un munt de coses: el origen de les espècies, d'on venim, el perquè del Món, què hi havia abans la Gran Explosió i el que és encara més difícil de respondre, què trobarem després la mort. Suposo que aquestes, o algunes d'elles, són preguntes que tots nosaltres tard o d'hora ens acabem posant. A cadascú trobar resposta. Jo crec que començo a fer-me la meva petita idea. El temps, si me'n donen, l'anirà refinant. 

Jean d'Ormesson també té la seva. Ell ja fa molts anys que la perfila. Diguem que ja la té llesta. Per qui no el coneixeu és una persona molt agraïda. Agraïda del que li ha tocat viure. Cal dir que també és una persona que ha tingut sort amb el rol que li han donat. Però és també una persona en pau amb si mateixa i amb el món. I potser és això el que tant m'agrada d'ell.

Si haguéssim de tenir un objectiu en aquesta vida i només un, crec que hauria de ser aquest: poder viure en pau amb un mateix.

Thermomix o SuperChef?

 Quatre paraules per explicar-vos la meva primera experiència seriosa amb la SuperChef. Dic seriosa perquè ja fa unes setmanes que hem experimentat la SuperChef però com el llibre de receptes és minúscul, tot ha quedat en intents fallits d'improvisació.

Avui es tractava de prendre una recepta de base, inclosa en el manual de la SuperChef i aplicar-la al peu de la lletra. I quina és la recepta far de la Termo..., vull dir de lla SuperChef? Les croquetes. Doncs sí unes bones croquetes per aprofitar les restes de pollastre del Dissabte.

Però abans de començar us volia explicar una cosa curiosa que ja vaig remarcar aquest estiu mentre comparava les receptes de "Termomix - Un nuevo amanecer", que tot i la ridiculesa del títol és un bon llibre (vull dir que compleix el què s'espera d'un llibre de receptes d'un robot de cuina), i el llibre de la SuperChef. Si bé el primer té receptes per a tot i és molt complet, el segon compte amb quatre pàgines i evidentment té llacunes importants com demostra no fent cap referència a les masses bàsiques per a pastisseria, tipus la pasta de full o brisa.

La primera descoberta l'ha fet el meu costat empíric, quan he pensar en comparar la recepta de les croquetes que vénen en els dos llibres:

2 ous - 2 ous
150 de pernil - 150 de pernil
30g de ceba - 30 g de ceba
50g d'oli - 50 g                 (no, no he oblidat de què són els 50g, és que en el llibre de la SuperChef està en blanc..., seguim)
100g de margarina - 100g de margarina
170 de farina- 170 de farina
800g de llet - 800g de llet
i segueix:
"nuez moscada, pimienta y sal (dependiendo del ingrediente elegido)" - "nuez moscada, pimienta y sal (dependiendo del ingrediente elegido)"


Ummmm..., arribat a aquest punt moscat se m'està quedant el nas! Això no se'n deia plagi? No us copiaré tota la recepta que és exactament idèntica excepte que allí on l'un parla de velocitat 3,5 l'altra parla de velocitat 4 i és que la SuperCheeef no té fraccions de velocitats.

No us cregueu que em molesta. Amb un llibre tant reduït en receptes més val que les dues màquines operin de la mateixa manera, així els llibres son intercanviables. Suposo que no cal que us digui on es pot trobar "Un nuevo amanecer"...

Tornem a les croquetes... Aplico la recepta al peu de la lletra. Picar el pollastre, ok. Retirar-lo, ok. Afegir l'oli, la mantega i la ceba... Temps 3 minuts, ok, velocitat 4, ok, temperatura 120ºC, upsssss, problema! La temperatura no puja... Giro, giro, i res, la temperatura sempre a 0. Ara sí que em puja la mosca al nas. No pot ser que a la tercera vegada que l'utilitzem ja s'hagi espatllat. Giro a la dreta, a l'esquerra, sempre 0. No ens poséssim pas nerviosos. Llibre d'instruccions: girar el botó cap a la dreta per augmentar la temperatura, cap a l'esquerra per baixar-la. Ni cas. Això no funciona. Desmunto la tapa, trec la gerra la torno a col·locar. Tapo. Apago l'aparell, l'engego, giro la temperatura, sorpresa! Ara funciona. Estrany... 120 ºC, ok. Continuem. Temps 3 minuts. Velocitat 1, 2, 3, 3, 3... Impossible posar-ho a 4. Ara és quan entra en marxa de nou la maquinària empírica! Si a 4 la temperatura no puja i si a 0 la temperatura puja però la velocitat no arriba a 4 és que el robot no pot escalfar a velocitats més enllà de la 3. Misteri resolt. La gran pregunta és: com pot ser que el llibre demani escalfar a 120ºC a velocitat 4 quan només pot fer-ho a velocitat 1,2 o 3?  No pot ser un error tipogràfic quan es repeteix 4 vegades al llarg de la recepta!

A aquest punt estic mort de riure (més val riure que plorar). Segueixo la recepta tenint en compte aquest petit detall. Arribat el pas final, retiro la tapa. Apareix una massa blanquinosa, gairebé tísica. Com si en realitat la massa estigués a mitja cocció. Normalment ara hauria de tirar-hi els 2 ous durs, diu ell llibre, ratllats. El tallo com puc però queden a trossos. Els 10 segons a velocitat 5 no és suficient i apareix l'ou flotant. Aquí comença la improvisació, a grans mals, grans remeis: dos cops de trubo ben donats i tot queda fi. Provo la sal, no té gust a res, però ja no es tracta de la sal, ni de la nou moscada, aquí hi falta quelcom de més contundent. Una pastilla de gelatina de caldo de pollastre. Un parell de cops de turbo i llestos.

Les croquetes avui les hem salvades, però el que queda clar és que una diferència de preu de 700 euros per algun lloc s'havia de notar. El que no m'hauria esperat mai és que el llibre fos un plagi, i encara menys que ningú no hagi pres la pena de repassar i provar les receptes abans de comercialitzar un robot de cuina que tot i així costa uns quants diners.  Si més no, l'experiència ha estat interessant.

Pels qui tenen la Themomix, enhorabona.
Pels qui tenen la SuperChef, paciència.
Pels qui no en tenen cap, no us hi trenqueu la closca. L'opció, si n'hi ha, és clara.

Vins de la Toscana: Rosso di Montalcino

Aquest estiu hem passat uns dies a la Toscana escapant del fred i la pluja germànics. Tot un encert tenint en compte que hem canviat els 12ºC de Freibourg pels 25 de Siena.

A part de visitar els lloc més típics com Florència o Pissa també hem fet alguna escapada enològica. En particular vam anar al poble de Montalcino, que encara no coneixíem, on s'hi fa un dels vins coneguts de la Toscana: el Brunello di Montalcino.

Acabada la visita turística clàssica vàrem entrar en una botiga especialitzada en vins amb molt encert. I dic amb molt encert perquè normalment en tots els pobles de la Toscana hi ha més botigues per turistes que altra cosa. I totes elles tenen un punt en comú: et vendrien qualsevol cosa, la qualitat sempre en darrer lloc, comptant que segurament no hi tornaràs a posar els peus, si més no, en molt de temps. Sigui perquè Montalcino no és dels pobles més visitats, sigui perquè vàrem caure amb gràcia al bon lloc, la italiana que ens va aconsellar ho va fer amb molta mesura i encert.

El vi del que us vull parlar avui és el primer d'una sèrie de tres que ens va recomanar. El preu 11 Euros. Molt correcte. La denominació no és el Brunello di Montalcino, el més conegut, sinó el germà petit, el Rosso di Montalcino. El productor Collemattoni. L'any 2008. La denominació treballa la varietat Sangiovese pròpia a la Toscana. Un vi relativament jove, doncs. El sorprenent però, hi ho penso ara que estic escrivint aquestes línies, que 2008 és un vi de només 3 anys. Si hi hagués pensat en el moment d'obrir l'ampolla, m'hauria esperat un vi fort i molt tànnic. Però sorprenentment no ha estat així.

Es tracta dons d'un vi de color intens, molt tintat, amb tons violetes. Els aromes són propers als que podem trobar als vins del Priorat, fruits vermells, mora o cassís i amb certs tocs lleugers de vainilla i violeta. Després de la primera oxigenació no és un vi que sorprengui; segueix bastant en la línia inicial amb els aromes ja mencionats. Suposo que la joventut per algun lloc s'ha de notar. En boca no és ni àcid ni astringent. Això és el que més sorprèn en un vi del 2008. Molt equilibrat, com si hagués fet deu anys de reserva. Entra la mar de bé i es deixa veure amb tota facilitat. Què més es pot demanar a un vi? En algun moment vaig tenir la impressió de beure un Bordeus de 10 anys, excepte que no s'hi nota la fusta ni els aromes de sota bosc propis d'aquests darrers.

Per ultim us diré que mai he estat un fan dels vins italians. Tots els que havia provat fins ara eren forts i difícils de beure. Inclús aquells que m'han donat a tastar els italians. Però potser mai no havia tingut ocasió de provar un vi com aquest Rosso. Potser que aquest vi em farà canviar la meva opinió sobre els vins de la Toscana i dels vins italians en general. Tot es començar.

En tot cas, si mai aneu a Montalcino, a la plaça del castell, hi ha una botigueta que fa cantonada i té dues entrades. Deixeu que us facin tota l'explicació i deixeu-vos aconsellar. Veureu que és gent de fiar.