La importància de reservar una mica de temps per un mateix

Aquest matí hauria pogut llevar-me, vestir-me, esmorzar i sortir ràpidament per anar a la feina. Allí hauria discutit amb gent, avançat amb la feina pendent, resolt alguns dels problemes i potser me n'hauria tornat cap a casa amb la sensació d'haver acomplert algunes de les coses que havia inicialment previst o potser, com passa sovint, me n'hauria anat amb la sensació que res no ha avançat. A casa, cansat, m'hauria assegut una estona després de parlar amb les meves filles i la meva dona per acabar ficant-me al llit, no massa tard per estar en forma demà al matí.

En canvi, aquest matí m'he llevat. Durant una estona he llegit unes pàgines del llibre que tinc començat. M'he vestit i, en obrir el balcó de l'habitació, he vist sortir el sol. Meravellat he decidit fer una estona de silenci, els ulls tancats, i he deixat que el sol acariciés i despertés suaument la pell de la cara i escalfés el cos encara adormit per la foscor de la nit. He pres uns minuts per estar amb mi mateix i connectar-me a l'energia del sol i de la natura.

Aquests moments tan agradables m'han acompanyat tot el dia, com si l'energia d'aquest sol s'hagués acumulat i s'anés alliberant a poc a poc per poder aprofitar-la al màxim. Aquesta sensació de connexió amb la natura i amb certa manera amb "la meva realitat" no m'ha deixat en cap moment i ha pres part de les discussions que he tingut amb els companys i de les accions i decisions que s'han anat encadenant al llarg del dia.

Sé que aquest vespre quan torni a casa aquesta connexió seguirà present i m'ajudarà a reconnectar més fàcilment amb mi mateix i amb la meva família.

D'aquí la importància de reservar una mica de temps per un mateix, per poder connectar-se a l'essència pròpia. Aquesta connexió pot fer-se a través la natura com ha estat el cas aquest matí o a través d'una petita sessió de meditació que té un efecte molt similar.

La meditació com a eina de desenvolupament personal

Durant el stage de Taichi de la setmana passada en la regió Borgonyona del Morvan, vaig animar una meditació pel grup que ens acompanyava. En aquesta ocasió vaig poder parlar de com la societat i en particular l'educació ens porta a identificar-nos amb el nostre cos i el nostre mental. Recordava aquelles paraules de Descartes que, tretes una mica del context original, s'utilitzen sovint per dir que és perquè pensem que sabem que som, "je pense, donc je suis". O les de Juvenal "mens sana in corpere sano". Aquesta darrera frase és una mica la insígnia de què ha estat l'ensenyament des de fa molts anys: alimentar la ment per mitjà de les matemàtiques, la física la geografia o la literatura i al mateix temps treballar el cos en una classe d'esport per mantenir-lo en forma i que pugui integrar bé tots els coneixements.

Però si agafem aquesta darrera frase de Juvenal "una ment sana en un cos sa" i la girem, dóna una formulació que em sembla particularment interessant: "un cos sa en una ment sana". Bàsicament el que estaríem dient és que per tenir un cos sa hem de mantenir la ment en un bon estat. És un fet reconegut avui que moltes de les malalties que pateix la nostra societat (com la majoria dels càncers) es desenvolupen més fàcilment quan la persona viu una etapa de malestar emocional i mental (estrès, fatiga, pors, preocupacions).

Per altra banda, i sense haver de prendre situacions extremes, podríem parlar de tots aquests llibres sobre règims per aprimar-se, paleo i Dunkan entre molts d'altres, que són presents en les estanteries i aparadors de totes les llibreries. Molts funcionen i un arriba a perdre pes. Però també és veritat que quan es deixa el règim, molta gent torna a agafar uns quants quilos. I és normal, perquè l'origen del sobrepès, en molts casos, està en l'ansietat. Sigui per aprimar-se o per lluitar contra les malalties cal treballar el mental. Un cop el mental sa, el cos tornarà al seu estat natural de salut i d'equilibri ponderal.

El mental és aquesta veu que ens parla i que ens diu què fer, com organitzar una reunió de feina o les properes vacances. Però el mental és també aquesta veu que ens parla per increpar-nos, per dir-nos mal del nostre veí o cridar als nostres fills quan fan coses que no ens semblen bé. Durant el stage els donava aquesta imatge: agafeu trossets de corda de deu centímetres i amb cada un feu-ne un nus. Quan en tingueu molts agafeu-los tots i aquesta bola que teniu entre les mans és el mental. I què representa cada nus? Totes aquestes petites pors o preocupacions, emocions mal digerides o condicionaments que tenim guardats en la part més profunda de nosaltres mateixos. Es tractaria d'agafar-los un darrere l'altre, desfer cada un dels nusos fins que no en quedi gairebé cap. A partir d'aquest moment podrem començar a viure en un estat de "salut mental" equilibrada i allunyar totes les malalties i els quilos de més.

Per donar-vos un exemple de quins són aquests nusos us donaré un exemple que personalment he conegut. Fa uns anys, a la feina, hi havia un company amb qui sempre tenia enganxades. Quan entrava al despatx, em provocava immediatament una reacció d'estat d'alerta com si estigués en perill: el cor s'accelerava, la gola s'assecava i a l'estómac s'hi feia un nus. Aquesta situació no és més que el reflex d'una emoció profundament ancorada en mi i que es despertava amb la presència d'aquesta persona que venia a veure'm. Noteu que la persona no tenia cap culpa i que només era un missatger (amb la seva dosi d'emocions mal digerides també, però aquest seria el seu problema!). La clau està en nosaltres mateixos i en la nostra memòria emocional.

La meditació ens crea un espai espaciotemporal que ens permet estar més presents a nosaltres mateixos i veure com aquesta emoció es desperta a l'estómac i comença a pujar cap a la gola. Ens permet reconèixer que la persona només és el missatger i concentrar-nos en nosaltres mateixos i en l'emoció. Només observant-la permetem que aquesta emoció surti lliurement i es dissipi. De mica en mica perd força i desapareix. Un nus menys. Si en canvi fem el que és habitual en nosaltres, com culpar l'altre i pensar que és un brètol responsable del nostre malestar, bloquegem l'emoció, l'alimentem i la tornem a guardar per més tard.

És en aquest marc del treball d'un mateix que la meditació pren tot el sentit. Us invito a dedicar-li uns minuts de tant en tant i anar creant aquest espai a partir del qual tot és possible. Si voleu que algunes coses canviïn en la vostra vida, comenceu per donar-vos les bones eines. No hi ha res més fàcil que seure en silenci cinc o deu minuts cada dia.

Deixeu de nadar a contracorrent

Sovint les coses no surten com havíem previst i això ens contraria. Les reaccions són ben variades: els més menuts ploren, els joves i adolescents s'enrabien, els més grans tenim tendència a reprimir o inhibir l'emoció però per poc que ens burxin, ens encenem com un foc d'artifici.

Som molts els qui posem les esperances en una travessa o en la loto però són pocs els qui guanyen. Així i tot, gairebé tothom accepta no tenir el control dels resultats dels jocs d'atzar. En canvi tots ens creiem poder controlar els fets quotidians. Acceptar que les coses no surtin segons el que havíem previst ens és bastant més complicat. I a pesar de tot, hi ha ben poca diferència entre els jocs d'atzar i la resta.

Per sort o per desgràcia no podem controlar la realitat però hi ha una cosa que sí que podem fer: acceptar-la.

Que ens entenguem, acceptar la realitat no vol dir resignar-s'hi. Seria massa fàcil i de poc ens serviria. Acceptar la realitat és acollir-la. Acollir aquest moment que es presenta i que ja no canviarà. Acceptar la realitat és fer-la nostra i dir-nos: m'agradi o no m'agradi aquí estem, aquest és el meu nou punt de partida. La vida continua.

Els qui lluiten contra la realitat estan condemnats a una vida d'infelicitat i d'ansietat, perquè l'ansietat s'alimenta d'aquesta lluita. Lluitar contra la realitat cansa molt. És tan esgotador com nadar a contracorrent.

Deixar-se portar pel corrent de la vida és tant més fàcil! Fluir com l'aigua del riu i rodejar amb suavitat les roques que s'interposen.  Caminar i seguir avançant, passi el que passi, en direcció d'on volem anar. Dient que sí a tot el que es presenta, sigui el que sigui.

Estigueu presents a aquest moment.

Temps de lectura : 2 minuts

En el post precedent us parlava d'aquesta sensació d'asfíxia i de confusió que crea el viure permanentment entre la pressió del passat i del futur i de la importància de crear una mica d'espai entre els dos per poder respirar i viure amb més serenor. Si us costa entendre què vull dir, imagineu la següent situació.

Dilluns matí. Són les set. Sortiu de casa per anar a la feina i agafeu el metro. El vagó està ple. No podeu seure i amb dificultat podeu agafar-vos enlloc. La quantitat de gent és tal, que no queda espai entre vosaltres i la resta de viatgers. Com us sentiu? Quina sensació teniu? Potser una mica de claustrofòbia, us falta aire per respirar, espereu la vostra estació amb certa impaciència per poder baixar i recuperar una mica d'aire i d'espai vital.

Aquest mateix espai vital és el que necessiteu retrobar a qualsevol moment del dia per viure més tranquils i serens. Aquest espai el podeu crear estant una mica més presents a vosaltres mateixos. Sigui amb la meditació o altrament.

No teniu a vegades la sensació que els temps passa molt de pressa? Que les setmanes volen i inclús els anys? I no us heu preguntat mai per què? Voleu conèixer la resposta? Mireu, quan el cap dóna voltes a vivències d'anys anteriors, sovint entorn de records negatius, aquests pensaments ens absorbeixen totalment. Quan pensem en situacions futures que ens preocupen, intentem preveure el què passarà, com actuarem, què direm, què farem. Volem preveure totes les possibles eventualitats i calcular l'acció en cada una d'elles; com la situació pot evolucionar i quina serà la nostra manera d'actuar en cada cas. Tot plegat com si estiguéssim jugant una partida d'escacs. Al llarg dels dies quanta estona creieu que dediquem a aquest tipus de reflexió? És de l'ordre de minuts o més bé d'hores?

I per descansar de tanta cabòria què fem? Desconnectem: anem a veure una pel·lícula o ens posem davant de la tele o del telèfon, o encara pitjor dels dos al mateix temps. I en aquest moment desapareixem. I mentre, els minuts, les hores, els dies i les setmanes, van passant inexorablement.

Si ens passem l'estona donant voltes a les coses entre passat i futur, perduts en pensaments i cabòries, quanta estona estem presents a nosaltres mateixos? On és el present en tot això? El passat ha passat i ja no existeix. I el futur encara no és cap realitat. La realitat es troba aquí, ara. És l'única cosa que existeix. La resta és pura imaginació.

I amb tot això ens estranyem que el temps passi ràpidament.

Si voleu recuperar una mica d'espai vital i al mateix temps alentir el pas del temps, estigueu més pendents de què feu. Dediqueu-vos a una sola cosa al mateix temps, però plenament. Cuineu, llegiu, camineu, aneu en bicicleta. Però quan cuineu, cuineu sense ruminar. Quan camineu, estigueu pendents del paisatge, de les fulles per terra, dels brots dels arbres ara que és primavera o de la remor del riu encara llunyà.

Respireu.

Estigueu presents a aquest moment.

La vie est certainement courte, autant profiter chaque seconde.

Aquesta boira que no ens deixa veure-hi clar

Us heu parat mai a pensar què són tots aquests pensaments que ens roden pel cap constantment? Si deixem a un costat aquells que són de caràcter pràctic (per exemple "hem d'estar a les 5 al metge, avui plou, millor que sortim deu minuts abans"), hi ha els altres que són el que jo anomenaria paràsits. Són uns pensaments particulars que a través d'un fil conductor molt prim van mutant i passant d'una cosa a una altra amb una agilitat increïble gairebé fugissera.

Tots aquests pensaments formen un gran núvol que ens omple el cap. És com tenir permanentment un temporal a sobre que arrosseguem d'un lloc a l'altre anem on anem.

Si analitzem el fil conductor d'aquests pensaments, veurem que normalment comencen en un fet ja passat i acaben en el futur. I és que els pensaments són d'aquests dos tipus: o bé es refereixen a records de fets passats o bé a projeccions de futur.

Els pensaments sobre el passat solen donar voltes a situacions que no han estat tal com nosaltres hauríem volgut que fossin. Pot ser una enyorança, pot ser una recança, l'acció d'algú en contra nostre o contra els nostres interessos, allò que hem dit i que no hauríem volgut dir o que no hem dit i que hauríem volgut dir.

En el cas dels fets futurs sol haver-hi un suport que els vehicula i que sovint és la por. Por de no estar a l'altura d'un esdeveniment, por de què diran, poder de què pensaran, por que em facin mal. Les possibilitats són molt àmplies. En els dos casos, els mateixos pensaments porten una càrrega emocional molt forta que la vivim (o seria més correcte dir que la revivim) al mateix temps que els pensaments es presenten.

Reprenent la imatge anterior veiem que en el fons no portem un núvol per barret sinó que vivim en una boira permanent, empesos pels records passats i frenats per les pors del futur. I entre els dos nosaltres vivim mig asfixiats. I la boira és tan espessa que som incapaços de veure més enllà del nostre nas. A tal punt que el mínim fet exterior ens pren per sorpresa i ens emporta cap al món de les emocions que provoca una reacció que desencadena posteriorment un sentiment (sovint de culpabilitat). Si volem viure amb una mica més de serenor, hauríem de descobrir com sortir d'aquesta boira; com aconseguir veure-hi una mica més clar.

La meditació en pot ser una possible solució sense ser-ne l'única. La meditació calma aquests pensaments i ens obre un espai de quietud. Un espai que ens permet respirar i on finalment ens podem reposar i recuperar forces. La pràctica regular augmenta de mica en mica aquest espai i comença a establir-lo més enllà de l'estona en què estem asseguts. Comencem a guardar un silenci interior que sobreviu al llarg del dia. I quan es presenten noves situacions d'aquelles que ens emporten, tenim una mica més d'espai per veure-les venir, acollir-les i donar una resposta més adequada, menys emocional.

Quan hem viscut aquest nou estat de consciència on l'espai hi és més ampli ja no voldrem viure altrament. És com canviar de pis per un una mica més gran. Ja no hi ha volta enrere.

Una nova vida pot començar molt més tranquil·la, serena i autèntica.

La importància de la respiració en la meditació

La meditació és una eina fabulosa. Com ja he explicat ens permet calmar la ment i fer callar tots aquests pensaments que permanentment brunzen en el nostre cap. A més ens permet accedir a una profunditat de nosaltres mateixos sovint desconeguda.

Per començar a practicar està bé seguir les respiracions per evitar de perdre's massa ràpid.

Primer inspirem, després expirem. Inspirar no pren massa temps, expirar una mica més. Inspirem per necessitat, perquè el cos ens ho demana. Amb la inspiració donem oxigen a totes les cèl·lules del cos, perquè és tot el cos que respira. Quan expirem, expulsem l'aire viciat i netegem el cos. El cos i també l'esperit. És l'expiració que ens dóna la possibilitat de relaxar-nos i deixar anar totes les tensions.

És a partir del ventre que inspirem i que expirem. Amb normalitat, amb tranquil·litat. Sentim el moviment, notem aquesta sensació. El ventre s'infla i es desinfla. És respirant amb el ventre que tindrem més aire per alimentar tot el cos. Si la respiració és alta i se situa al nivell de la gola, aquesta serà curta. Practicar la meditació ens allargarà la respiració, la fa més profunda. És un bon exercici si ens costa respirar, especialment quan ens fem grans.

A mesura que respirem, accedim a zones cada cop més profundes de nosaltres mateixos. La tranquil·litat s'hi fa més gran més àmplia. Tard o d'hora sentirem el cor batre, amb força, sense repòs. Sentirem la sang circular per les venes i la pressió augmentar als llavis. Inspirem amb suavitat per no pertorbar aquest moment de pau infinita. Expirem i ens abandonem a aquest moment.

Inspirar és un acte reflex, no controlat. Expirar és com deixar-se lliscar per un tobogan. Ens deixem caure, sense pressa. Expirem i confiem plenament en la vida; ens llencem una mica al buit. Qui sap si, després d'aquesta expiració, el cos reclamarà o no una nova inspiració. Si ho fa, la vida es renova i continua. La vida ens regala uns segons més.

N'hauríem de ser conscients.

N'hauríem d'estar agraïts.

El joc de les emocions en la meditació

Dos minuts de silenci poden ser molt, molt llargs. Al principi, només asseure's, un es concentra en la respiració i ràpidament la ment entre en acció i comença a llançar reflexions i preguntes sobre el passat o bé el futur. En aquest moment hi ha un canvi de context radical i es produeix una situació contradictòria. D'una banda estem nosaltres amb la intenció ferma de meditar i de guardar uns minuts de silenci. Per altra banda hi ha un bandit que ens fa reviure les darreres frases intercanviades amb algú o ens increpa amb tot allò que tenim pendent de fer. Sorgeix aleshores una necessitat física d'aixecar-nos, abandonar i passar a fer altres coses.

En aquest punt, ens hauríem de preguntar qui és que ens empeny a canviar tots els nostres plans. Com és possible que si jo he pres una decisió d'asseure'm a meditar, m'he llevat potser més d'hora per trobar uns minuts de tranquil·litat, he lluitat contra la son i la meva voluntat, convençut que és una bona cosa, com és possible que de cop i volta quan he superat tots els obstacles, una cosa tan efímera com un pensament em fa abandonar i passar a una altra cosa.

Podríem pensar que el nostre pensament o la nostra voluntat és canviant i inestable i potser hi ha una part de veritat en això. Podríem pensar que entre el moment que ens hem assegut i el moment que sorgeixen totes aquestes idees, hem recordat informacions que havíem oblidat i que ens obliguen a canviar de plans. Això pot passar. Una vegada, potser dues. Però qui hagi provat de practicar els dos minuts de silenci haurà comprovat que és gairebé sistemàtic. Si a cada cop que m'assec em passa la mateixa cosa, hi ha d'haver alguna altra explicació.

L'home no funciona només amb el cap. El comportament humà és vehiculat per la ment, però també pels sentiments i sobretot per les emocions. Sovint ens regim més per les emocions que per les reflexions. De fet sorgeix primer l'emoció, a partir de la qual la ment decideix prendre una acció i és quan actuem que es presenta el sentiment. En el cas de la meditació hi ha una part d'emoció que neix en quedar-nos sols amb nosaltres mateixos. La ment dona resposta a aquesta emoció i intenta posar-hi fi. És una forma de protegir-nos. Amb el temps un aprèn a acceptar aquesta emoció al punt que la ment no veu la necessitat de reaccionar donat que a poc a poc la situació esdevé coneguda i per tant acceptable.


És així que si perseverem, la ment comença a calmar-se i els pensaments comencen a distanciar-se donant pas a un, dos o vint minuts de silenci. És aquest silenci que permet retrobar-nos. Descobrim així que inclús sense la ment seguim existint i podem aleshores deixar d'identificar-nos al mental. No som ni els pensaments ni la veu que ens parla a l'interior del cap. Som molt més que tot això.

Per descobrir-ho, cal que seguim intentant fer dos minuts de silenci.

Dos minuts de silenci

Sovint quan dic a la gent que practico la meditació, em pregunten en quin moment un comença a notar-ne els efectes i quin són aquests efectes. 

La pregunta és molt vàlida però la resposta és certament difícil. Difícil perquè en el fons el que trobem en el camí de la meditació és un mateix. I aquesta no és una resposta vàlida per qui fa la pregunta. I no és vàlida perquè si li dius que es trobarà a si mateix et respondrà que mai no s'ha perdut. En aquest punt difícilment continues tenint l'atenció de l'altra persona i molt probablement et considera un grillat. 

Si la discussió pogués seguir una mica, li podries explicar que el problema és que en el fons mai no s'ha trobat. Que més enllà de qui creiem ser, hi ha el que en francès n'hi diem "le Soi" que és la nostra essència profunda, la nostra realitat, el nostre ésser veritable, diferent de qui creiem ser quan només deixem parlar la ment. 

La ment és un motor molt útil per les tasques del dia a dia, però fa tant soroll que no ens deixa sentir el què es diu una mica més avall entre el nivell del cor i del baix ventre. La ment té un discurs que no para mai i en el qual ningú més no pot participar. A tal punt que ens hi identifiquem totalment. 

La meditació és una tècnica per calmar la ment i dir-li: ara és hora de descansar i d'escoltar. 

Fem dos minuts de silenci. 

Time for a change!

Fa més d'un any que no he pujat cap post al blog. No és per qüestió de temps ni per falta d'interès pels temes culinaris. Però si heu anat seguint els diferents posts que els darrers mesos havia anat afegint giraven més entorn de temes cada cop més filosòfics i al mateix temps menys culinaris.

El temps m'ha anat descobrint una nova passió. La coneixença d'un mateix, la introspecció, obrir aquesta porta que ens descobreix la forma com funcionem i ens comportem. Amb nosaltres mateixos i amb els altres. Els canvis d'humor, una setmana estem eufòrics i la següent el món ens cau a sobre. I entre els dos res no ha canviat. O això creiem. I aquest gran descobriment que és el que en francès n'hi diuen "le Soi", "cette présence", "la consience". Mil temes de creixement personal. Mil raons per descobrir-nos.

Aquest tema és tant bast que costa saber per on començar. Com tampoc és fàcil saber què ens hi ha portat. O com hi hem arribat.

Avui tinc ganes d'escriure sobre aquests temes. Capturar algunes d'aquestes idees tan fugisseres i sovint efímeres. Instantànies de l'esperit. Inspirades o no. Però en tot cas sinceres.

I si en aquesta aventura algú més em vol acompanyar, que sigui benvingut.

It's time for a change!



Photo credit: Futuretimeline.net

Cap d'Any i arròs amb llamàntol

En aquest darrer dia de l'any la gent sol fer balanç dels darrers mesos i bons propòsits pels mesos a venir. Com si avui a mitjanit tanquéssim una caixa per obrir-ne una de nova. Com si avui fos la gran oportunitat per reprendre tot de nou. Aquesta forma de veure les coses pot ser per alguns encoratjadora i per altres esperançadora. Jo prefereixo viure aquest final d'any altrament.

Us heu adonat que ens passem la vida mirant enrere fent balanç dels dies passats, bons o dolents, o fent plans pel futur i esperant aquell dia en què serem feliços quan..., o què bé ens ho passarem el dia que... I entre passat i futur anem tancant caixes i empilant-les sense adonar-nos que la vida és avui, és ara, és aquest instant precís.

Preneu uns instants per asseure-us en la tranquil·litat del moment. En aquest silenci que sou vosaltres mateixos. Preneu un moment per fer un pas enrere i allunyar-vos de tot el que us envolta, d'aquest brogit constant, de familiars, amics o desconeguts del carrer. Quedeu-vos amb la millor companyia que és la presència del moment i degusteu-la com degustaríeu un glop del millor vi. Aquesta és la realitat, l'única realitat. I és aquí mateix on trobareu la felicitat, independentment del que hàgiu viscut o del que vindrà.

I aprofitant d'aquesta tranquil·litat us proposo un plat per celebrar aquest moment de quietud, aquest moment de festa, un arròs amb llamàntol que vaig fer per primera vegada fa un parell de dies però que va agradar a tothom. Compreu 3 llamàntols que tallareu en trossos, separareu el cap i les pinces. Amb un martell cal donar uns cops a les pinces i al cap per trencar-ne l'estructura. Atenció que deixa anar molta aigua i esquitxa. Després passeu-ho tot per la paella i retireu-ho. Feu un sofregit de pebrot verd, vermell, all i ceba. Sofregiu l'arròs i cobriu amb aigua que haureu fet bullir amb els caps dels llamàntols. Deixeu l'arròs una mica caldós. No us decebrà!

Ho podeu fer per aquest vespre si encara no teiu cap idea o demà dia de Cap d'any. O potser un altre dia.

Avui, però, penseu a prendre uns segons entre campanada i campanada per quedar-vos amb vosaltres mateixos, per trobar aquesta quietud en mig de tot aquest brogit que representa la nit de Cap d'Any i apreneu a retrobar-vos i a començar a viure sent plenament conscients de cada moment, de l'única realitat, d'aquest moment que és ara i no oblideu de ser feliços.

Us desitjo a tots, fidels amics, el millor per aquest nou any 2017!

Crema de nyàmeres

Si teniu poques idees per aquest final d'any 2016, si busqueu un plat per reconfortar-vos en aquestes nits fredes de principi d'hivern, si senzillament esteu cansats i avorrits d'acabar menjant sempre el mateix, aquí us deixo aquesta proposta d'una crema de nyàmera, bona, suau i reconfortant. Si no coneixeu què són les nyàmeres, aquesta és la vostra oportunitat de descobrir-les i si us animeu de provar-les.

La nyàmera, poc coneguda en general, és un tubercle anomenat també bataca o patata de canya. A altres països se la coneix com a carxofa de Jerusalem o tòfona del Canadà. Aquí a França se n'hi diu topinambour.

La nyàmera havia desaparegut de les cuines en favor de la patata, però fa uns anys es va recuperar i ara mateix és present fins i tot a la carta d'alguns restaurants. El sabor del topinambour és molt suau i pot recordar lleugerament la carxofa. Sovint s'hi afegeix algun tipus d'acompanyament per contrastar amb la crema: gambes, trossets de pernil o fins i tot uns caragols.

Per preparar la crema és ben senzill: tallem una mica de ceba ben petita i la fem suar en una cassola amb una mica d'oli. Després pelem les nyàmeres i les tallem a dauets com si fos patata. Les deixem coure uns deu minuts amb la ceba i després vint minuts més amb un litre d'aigua. Un cop cuit salpebrem i ho passem per la batedora per deixar una crema ben fina. Per acabar l'aclarim amb una mica de llet o l'espessim amb nata al gust.

A França el topinambour deu el seu nom a una tribu originària del Brasil anomenada Topinamboux de la qual alguns indígenes van ser portats a França l'any 1613 com a curiositat i per divertir al personal, Richelieu, Madame de Sévigné i companyia. El tubercle havia estat portat a la mateixa època però procedent d'Amèrica del Nord. Curiositat per curiositat, indígenes i tubercle van ser amalgamats i es creà una confusió que ha durat fins els nostres dies.

Salsa i macarrons a l'arrabbiata

En aquesta època de l'any solc quedar-me sol a casa. La família se'n va de vacances aprofitant del bon temps que fa per les nostres terres i fugint de la inestabilitat del nord. El fet de quedar-me sol dóna peu a uns dies de reflexió i d'introspecció, que trobo molt enriquidor. És com aquell que se'n va uns dies a resguardar-se en la tranquil·litat d'un monestir o l'altre que es retira en un grup de meditació. La introspecció és qüestionar-se un mateix, preguntar-se per les creences pròpies, aquelles certituds que tots ens hem forjat, sigui perquè ens les hem construïdes, sigui perquè ens les han donades (per no dir imposades). Planyo tot aquell que no es posa mai en qüestió.

Des de fa un temps intento retrobar un cert benestar que he viscut però que, en algun moment al llarg dels darrers mesos, he perdut. Un estat de felicitat en el que un se sent bé amb si mateix i amb els altres. Moments en el que un és tolerant, accepta les coses com venen i els que l'envolten sense més ni més. Un estat en què un es preocupa més dels altres que de si mateix.

Avui, llegint a la Massrine Reza, topo amb aquestes paraules: "el benestar, la felicitat no són altra cosa que l'absència total de lluita". Hi ha moments en què un llegeix certes paraules que li van directament al cor. Sense estar necessàriament segur d'haver-les entès, es produeix una certa ressonància en el més profund d'un mateix. I és en aquest moment que un ho sap: aquí rau tota la veritat. L'"absència total de lluita", aquest és el secret. No cal llegir més.

És possiblement això el que m'atreu tant de la cuina. Mentre cuino hi ha una absència total de lluita. No hi ha preocupacions. No intento canviar les coses. Tot està bé tal com és. La vida és el que és i està bé així. Pura perfecció. Justa la fusta. I quan no hi ha lluita, hi ha felicitat, "épanouissement".

Pico una ceba, un all, uns tomàquets. Estic jo, la ceba, l'all, els tomàquets. No hi ha res més. Jo, els productes i el ganivet que m'acompanya. Zas, zas, zas. A poc a poc. Cada cop més fi. Una mica de bitxo. Zas, zas, zas. Una mica de llardons. Zas, zas, zas. La paella, una mica d'oli, els llardons, la ceba, l'all i el bitxo. Després els tomàquets. Xiisss, xissss, xisss, Blub, blub, blub. Una mica d'aigua. Sal i pebre. I a partir de productes ben naturals, una salsa arrabbiata pren forma, color, olor. Em confonc amb la natura. M'hi abandono. I sóc natura. Sóc aliment. Sóc l'aigua que cou els macarrons, la sal que hi dissolc. Sóc els macarrons i el vapor que penetra l'aire. Sóc aire i el cel que l'acull. Sóc tot. Sóc llibertat. Sóc absència de lluita. Sóc felicitat.

(Trobareu el detall de la recepta en els comentaris)

Crema d'espàrrecs

Estem en plena temporada d'espàrrecs i cal aprofitar perquè dura ben poc. Ja sé que d'espàrrecs n'hi ha gairebé tot l'any, però en conserva. Val la pena, però, prendre plaer amb els espàrrecs quan són frescos. Fàcils i ràpid de cuinar, són a més a més molt saborosos, perfumats i delicats.

Avui us presentaré una de les receptes més fàcils. Aquesta crema d'espàrrecs no us portarà més feina que treure'ls la part més exterior de la pell que és especialment dura. I no us portarà més temps que el que cal esperar per deixar que coguin en aigua salada al seu punt (uns 20 minuts).

Com veureu els espàrrecs que he fet servir són ben macos, d'aquests ben gruixuts i frescos que podreu trobar al mercat. Amb 500 grams en tindreu per fer una crema per a 4 persones.

Mentre deixem coure els espàrrecs us diré que aquest plat el vaig fer dilluns tornant de la feina.

Després d'un dia especialment complicat arribo a casa amb l'esperit una mica decaigut. Crec que els 15 dies seguits sense veure el sol no han ajudat a remuntar la moral de ningú. Si esteu una mica al dia de l'actualitat haureu vist les fotos de la crescuda del Sena. Ha plogut molt, però el pitjor és que no ha sortit el sol fins justament ahir. I això és matador. No m'extranya que als països nòrdics hi hagi tants suïcidis. Som, al cap i a la fi, com petites plantes que necessitem la llum del Sol per poder créixer i sentir-nos bé.

El cas es que em fico a la cuina i veig els espàrrecs comprats el cap de setmana. Dubto un moment i després em poso mans a la feina. I en pocs minuts començo a sentir-me millor.

Els espàrrecs ja cuits, els trèiem del foc i de l'aigua, que la guardarem per més tard. Amb una mica d'oli i de mantega fregim una ceba tallada ben petita, afegim una mica de farina i poc a poc incorporem l'aigua dels espàrrecs. Afegim els espàrrecs ja tallats a trossos d'uns 3 centímetres i ho deixem coure 10 minuts més. Rectifiquem el punt de sol i pebrem una mica. Fora del foc hi afegim un raig de llet i una mica de nata. Tot ben passat pel turmix. Us aconsello de passar-la també pel colador per treure els filaments que hagin pogut quedar encara sencers.

Si sou sibarites la serviu amb una mica de cibulet. Freda o, com que aquí encara no fa massa calor, calenta. Us reconfortarà el cos i també l'ànima.

Bon profit!

Cuina Mexicana, mole vermell i pensaments...

Entre viatges, trasllat a la nova casa i altres raons he estat una mica absent del meu blog, ja em perdonareu.

De la meva última vista a Mèxic he portat un sobre de pasta de mole vermell. El vaig provar en un dels mercats d'artesania del barri de Coyoacán i el vaig trobar excel·lent. Un cop a casa els dies passaven i el mole seguia a la nevera esperant el seu dia, sense que aquest es presentés. Hi ha en aquests casos una espècie de peresa que s'instal·la i la motivació original desapareix poc a poc. Sovint acabem per tirar allò que en el seu dia semblava un petit tresor.

Per sort en aquest cas no havíem arribat tant lluny i a la primera ocasió, la idea d'una carn cuinada amb salsa de mole va aparèixer com evident. Demano la recepta a companys mexicans i ens hi posem.


Comprem un bon pollastre desossat, un plàtan verd (banana), un grapat d'ametlles i un tomàquet ben gros. Amb el minipimer triturem les ametlles, el tomàquet, i el plàtan, hi afegim el mole i a poc a poc el diluïm amb una mica de caldo de pollastre i molta paciència. Després fregim el pollastre i l'enrossim. Acabem per afegir-hi la salsa de mole i ho deixem a foc baix una bona estona perquè tot quedi ben harmoniós.

A la cuina la Marta que m'ajuda es diu sorpresa pel silenci que hi regna. Li comento que a mi cuinar em permet fer un pas enrere i entrar en un estat de completa tranquil·litat, el cap també té dret a un repòs! És un estat de calma profunda. El que li dic sembla sorprendre-la. Em diu que al seu cap hi ha mil pensaments que apareixen i desapareixen a gran velocitat. Li comento que entenc perfectament el que m'explica però que no és obligat que sigui així. Calla un moment i pensa...

El mole és una mescla de pebrots amb espècies, tomàquet i altres ingredients. En funció del pebrot utilitzat pot ser més o menys picant. Cal anar amb compte. Els que hem passat per Mèxic, qui més qui menys, hem fet l'experiència del Habaneros.

En aquest cas el mole és molt gustós però no particularment picosillo, com dirien per aquelles terres. Per acompanyar-lo un vi certament tànnic i fresc per poder suportar el braç de ferro que li presenta el mole.

Bon profit!

Tortilla ou taichi-lla Española

Suite à votre demande voici une petite recette en Français.

Eh oui, je sais que d'habitude mes posts sont en catalan et que vous n'y comprenez rien. Mais c'est ainsi. Mon coeur parle toujours catalan même si une petite partie de moi-même est maintenant bien enraciné (je, je...) en France.

Et pour remémorer cette soirée bien sympathique chez Elisabeth où nous avons fêté le nouvel an Chinois, voici cette recette de la Tortilla Española, Tortilla de patatas (pommes de terre) ou tout simplement Tortilla.

Pelez 5 belles pommes de terre et coupez-les en deux puis en fins morceaux.  Veillez à bien relâcher vos poignées. Prenez deux bels oignons, remontez vos bras parallels au sol puis coupez les oignons en deux puis en fines lamelles.

Chauffez de l'huile d'olive dans une belle poêle puis faites frire les pomes de terre et l'oignon en toute douceur. Salez. En prenant la position du cavalier, montez vos bras. Portez votre respiration au tantien. Restez dans cette position 5 minutes minimum. Relâchez vos épaules, veillez à que vos coudes pointent vers le bas. Lors que les pommes de terre sont bien cuites, sortez-les du feu et, en utilisant une passoire, laissez écouler l'huile.


En prenant appui sur votre jambe arrière, versez 6 oeufs dans un saladier. Main droite en peng, prenez le saladier. Battez les oeufs. En remontant, versez les pommes de terre dans le saladier et mélangez le tout. Salez à nouveau si nécessaire.

Chauffez de l'huile dans la poêle et lorsqu'il est chaud versez-y les oeufs et les pommes de terre. Laissez cuire l'omelette à feu doux jusqu'à ce que la cuisson soit visible sur la partie supérieure.

Jusqu'à là, tout a été simple. Voilà la partie la plus difficile de cette recette, là où nous aimerions avoir une baguette magique. Couvrez la poêle avec une grande assiette. Enracinez-vous, et ops, retournez le tout sans le fair tomber, sans le renverser, sinon c'est partie en cacahuète, comme dit souvent Alba.

Remettez l'omelette dans la poêle pour finir la cuisson.

Vous pouvez la déguster froide avec une belle salade, chaude pour un diner ou tout juste tiède comme je l'aime.

Bon appétit, bon tai chi et bonne année du Singe de Feu!

Flam entre dubte i dubte

A vegades em sento tant sol! Des de fa un temps estic a la recerca d'un no sé què. Busco resposta a una pregunta no directament formulada. Giro i regiro. Llegeixo tot i més. Crec que m'hi acosto i quan crec estar-ne a la vora em llisca entre els dits com un peix dins l'aigua. Intentar-ho i tornar-ho a intentar. Mai aturar-se. Si em preguntes què busco no t'ho sabré dir. Si em deixes un moment amb mi mateix, es troba aquí sense anar més lluny. Com formular-ho quan no hi ha res a definir. Per què buscar quan no hi ha res a trobar. Buscar-se, retrobar-se. Marxar, tornar. Re-centrar-se. Sentir-se respirar. Sentir el cor bategar. Saber-se present. Escoltar-se més que no parlar-se. No perdre's en dissertacions que no porten enlloc. Seguir el camí que ens allunyi d'aquesta boira perenne. Però perdo el camí a cada recolzada i em pregunto si el camí ha existit mai. Dubtar de nou. Sentir-se perdut. Sentir-se sol enmig de tanta gent, enmig de tot aquest braol. I tornar a començar. Tot recomençar.

I de tant en tant trobar una estona per preparar un flam amb la meva filla i aprofitar d'aquest
moment, únic, preciós, fugisser, efímer.

(Cita de Marie-Édith Laval a "Comme une feuille de thé à Shikoku" de Amandine Roche a "Nomade sur la voie d'Ella Maillart")

Duo de mandonguilles: amb rovellons i a l'estil tailandès amb crema de coco i gambes

Quan penso en la història de la humanitat sovint tinc una tendència a parar-me a l'any zero, al naixement de Crist. Com si abans d'aquest esdeveniment no hi hagués hagut res, o poca cosa. En canvi són potser els segles anteriors a aquesta època els que són més rics en filòsofs i pensadors: a occident tenim els grecs i algun que altre romà, però si mirem una mica més enllà trobarem tots els filòsofs xinesos com Confuci o Lao Tseu que ens han deixat obres que són, encara avui dia, d'una gran actualitat i plenes de grans ensenyances. El llegir una d'aquestes obres anomenada "El riure de Tchouang-tseu" m'ha fet pensar que a aquella època ja vivien més o menys com nosaltres. Potser amb menys comoditats però les seves vides i les seves preocupacions eren molt semblants a les nostres si no les mateixes. I és que a pesar dels anys les preocupacions de l'home, les preocupacions de veritat, segueixen sent les mateixes. És per això que les seves obres són tant interessants i de tanta actualitat.

Estic convençut que a més de les seves cabòries sobre la vida també eren uns gurmets excel·lents i buscaven el refinament en el menjar i el gust per les bones coses. També en això la civilització no ha canviat tant.


Avui  havia previst fer mandonguilles perquè el darrer dia que en vaig fer, vaig tenir la mala sort d'utilitzar un paquet de pa ratllat que estava ranci. Em vaig quedar amb les ganes de menjar-ne un bon plat.

L'Alba volia que fes les gambes amb llet de coco que va menjar fa uns dies en un restaurant indi. L'adaptació d'un plat tradicional com són les mandonguilles a un estil més oriental m'ha temptat. Per evitar trobar-me amb un plat que finalment ningú voldria, he decidit preparar un duo de mandonguilles, unes amb rovellons i les altres amb llet de coco i gambes. Per si de cas!

El resultat ha estat excel·lent, tant per les unes com per les altres, però la versió oriental ha tingut un gran èxit.

Per preparar-les, seguirem la recepta tradicional de les mandonguilles amb rovellons. Per la versió amb llet de coco, no hi he posat rovellons i he afegir la llet de coco deu minuts abans el final de la cocció i les gambes un parell de minuts abans d'apagar el foc.

La propera vegada hi afegiré una mica de citroenlle (la citronnelle s'obté de la marialluïsa però no de les fulles, sinó de la part del tronc). És una espècie típicament tailandesa. La llet de coco és molt dolça, la marialluïsa li donarà un punt d'acidesa i un toc de picant suau que farà que sigui un plat molt més equilibrat.

A pesar que estic convençut que d'aquí a 2000 anys ningú no llegirà cap d'aquestes receptes, en canvi sí estic segur que seguirem estudiant els clàssics Xinesos. Diumenge que ve, després de menjar les mandonguilles, seieu al sofà amb una bona tassa de te verd i salteu d'una pàgina a una altra del llibre del Tao, per exemple, i deixeu-vos emportar en aquest món, tan proper al nostre, de la filosofia de la vida.

Carbassó confitat amb menta i oliva negra

Quan arriba l'estiu és bo trobar plats frescos i lleugers. Frescos no en el sentit que es mengin freds però que deixin una sensació de frescor en la boca després d'haver-los menjat.

Això és el que trobem en aquest recepta, típicament de dieta vegetariana mediterrània en la que el carbassó combina fantàsticament bé amb la menta que aporta aquest punt de frescor i amb l'oliva negra que desperta les papil·les si de cas s'haguessin adormit.

El carbassó preparat d'aquesta manera tant es pot menjar fred com calent. En aquest darrer cas es pot acompanyar de bulgur, un cereal procedent de Turquia però que s'utilitza de més en més dins de la conca del Mediterrani.

La recepta l'he trobada dins d'un llibre que recull la cuina que es fa a la Falaise Verte, un centre Zen que es troba a l'Ardèche, a França, on avui la Leticia n'ha reprès els fogons i prepara una cuina a base de productes biològics, locals i 100% vegetariana. Són receptes simples que alimenten els bonzes budistes i on s'aprofita tot i no es tira res. Una lliçó de senzillesa, d'humilitat i de respecte de la terra i el sòl com la que podríem trobar a Poblet o qualsevol altre centre de tradició Cristiana.

La recepta és ben senzilla, tallarem el carbassó a rodanxes ben fines i el posarem en una paella amb una mica d'oli i a foc ben baix deixarem que confiti durant una bona estona en la seva pròpia aigua (o n'hi afegireu si no en treuen gens), amb les fulles de menta picades (un bon grapat) i les olives negres tallades per la meitat.

Si ho mengeu calent, el bulgur es cou com si fos arròs, segons les indicacions del paquet.  En aquest cas a mi m'agrada combinar el bulgur a temperatura ambient amb el carbassó una mica més calent per crear un petit contraste.

Perquè la cuina vegetariana sigui equilibrada necessitem a més d'un cereal i una verdura cuita, una verdura crua. Podeu preparar una mica d'amanida de tomàquet o de pastanaga com vaig fer jo.

Si us deixeu caure per la Falaise Verte, després de dinar i un cop feta la digestió Mestre Jyoji us invitarà a participar a una sessió de zazen, la meditació segons la tradició budista japonesa, en el magnífic dojo Le Repaire des Lions.


Tota una experiència de recolliment, de pau i de tranquil·litat.

Mandonguilles amb rovellons i pèsols, puré de bròquil, pastanaga i cebetes tendres

Itsuo Tsuda diu en un dels seus llibres: "Vider la tête! On en comprend la nécessité aujourd'hui que la tête est devenue une poubelle dans laquelle la fermentation continue vint-quatre heures sur vingt-quatre, pour produir l'inquiétude du présent, et la peur de l'avenir." Aquesta idea de veure el cap com unes escombraries on hi fermentem les pors i les inquietuds m'ha semblat molt encertada.

Quan una idea ens obsessiona li donem voltes i més voltes com si a base de girar-la i regirar-la poguéssim canviar-la, transformar-la en allò que voldríem que fos i que no és. En busquem les raons, intentem explicar-nos-la i justificar-nos-la. El nostre cap no descansa fins que tot està ben fermentat..., i sovint una mica podrit. Aquesta forma de pensar és molt pròpia d'Occident. És una conseqüència del gran legat que Sòcrates, Aristòtil i el món Grec en general ens ha deixat.

"Vider la tête!", possiblement Itsuo Tsuda ens dóna una possible solució. Però com? Com aconseguir buidar-nos el cap? Per a mi la resposta està en la cuina de Diumenge, aquella que fem sense presses, a poc a poc i amb el cap ben centrat i buit de cap altra cosa que l'imatge de la fulla del ganivet tallant la ceba a lamines ben fines. És en aquestes condicions que podem fruir completament de les hores passades a la cuina i de la vida en general.

Si voleu podeu provar de preparar aquestes mandonguilles amb rovellons (en conserva a falta de pinetells descoberts sota un pi de Cerdanya!) i pèsols (aquests sí poden ser frescos ara que n'és la temporada). Aquí us deixo unes quantes indicacions però el més important és que penseu en buidar-vos en cap mentre les prepareu.

Les mandonguilles les passem per farina i les fregim una mica. Sofregim la ceba i quan queda transparent hi afegim el tomàquet. Un bon raig de vi blanc, que deixarem evaporar uns instants, cobrim amb aigua i deixem coure una estona. En paral·lel fregim els rovellons amb all i julivert i desgranem els pèsols. A mitja cocció de les mandonguilles i afegim els rovellons i els pèsols.

Pel puré no us donaré indicacions perquè he donat moltes voltes i jo mateix he acabat perdut. Però es tracta de coure la patata, la pastanaga, la ceba, i el bròquil i fer-ne un puré.

Vider la tête! I fruir de la cuina!

Que aprofiti senyor Ribera!

Conill amb carxofes i pesols

Fa uns dies parlant amb un amic em comentava que el seu producte favorit són els pèsols. A ell també li agrada cuinar i els utilitza per fer molts plats. Em va ensenyar un ou poché sobre un llit de crema de pèsols que semblava que hi cantessin els àngels. 

El cert és que a mi també m'agrada molt utilitzar els pèsols frescos. M'ho passo bé desgranant-los, jo diria que em relaxa i tot.

En tot cas, arrel d'aquesta darrera rencontre amb el meu amic Pasquale, he recuperat les fotos d'un conill amb pèsols que vaig fer fa unes setmanes. Fins ara no havia trobat el temps per escriure quatre línies que les acompanyessin. 

Aquest plat té un doble mèrit, el d'utilitzar pèsols, un, i el d'utilitzar carxofes, dos. Les carxofes ha estat un descobriment recent. Sempre m'havia fet por enfrontar-m'hi, però aquí n'hi ha tantes quan és l'època, que sempre m'havia fet certa recança no fer-ne res. Finalment he descobert que no n'hi ha per tant, i que són molt més dòcils del què sembla. 

En tot cas la recepta és d'allò més bàsica:

Sofregim una mica de ceba, daurem el conill, un bon raig de vi blanc i una mica d'aigua per que pugui coure. Afegim les carxofes que s'estovin i finalment els pèsols que necessiten ben poc temps. Un cop tot ben cuit podem apagar i atacar!

Aquest n'és el resultat. 

 Bon apetit!